Pere Ortega, membre del Centre Delàs, de Justícia i Pau / 10/10/2013

 

Si un mira superficialment el que succeeix avui en els Palaus que governen, legislen i imparteixen, suposadament, justícia en el denominat Estat de les autonomies, no pot menys que sentir-se defraudat. Si en lloc de fer només una mirada, un es dedica a analitzar amb més profunditat el que esdevé en aquests Palaus llavors, un se sent avergonyit. Perquè la democràcia que s'engendra en aquests Palaus, amb els actors actuals, fa impensable que d'aquí surti algun fruit esperançador. I no només per l'afany de lucre que impulsa a robar a alguns dels seus actors, o per l'afany de poder d'altres que els impulsa a corrompre per així governar més temps, sinó també per aquells, els menys, que més decents, tan sols sospiren a substituir-los per canviar només allò aparent.

En canvi, si un tomba el rostre cap al carrer i mira i escolta el que allí s’esdevé, se senten coses més raonables que fan sentir esperança en el futur. Perquè allí es posa en qüestió un sistema dirigit per uns personatges que mouen els fils de les titelles que es mouen en els Palaus. En aquests antres carregats de domassos es dictamina que no hi ha futur si no es destrueixen els drets de la ciutadania, argumentant que són una rèmora per al progrés i el benestar futur. En aquests salons, es parla de com rellançar els mercats financers que ens han portat a l’actual crisi; de com fer créixer el consum sense considerar si és sostenible ambientalment; de com reduir la despesa en educació, sanitat, pensions i altres prestacions socials; i més.

Llavors aquesta gent surt a les places i crida alarmada perquè en aquests Palaus es predica una utopia impossible, viure sense tenir les mínimes necessitats cobertes. I reclamen que el dret a decidir torni a les seves mans. Però no votant cada quatre anys, sinó que davant la reculada dels seus drets, les decisions tornin a recaure sobre ells. I no solament el dret a l'autodeterminació que es demana amb insistència a Catalunya, que és un dret inalienable dels pobles, i que dit sigui de pas, no és ni de lluny sinònim “d’independència", com alguns pretenen fer-ho veure. Doncs dret a decidir vol dir més coses, escollir la forma d'autogovern, quin model d'Estat es vol construir en el pla econòmic, cultural i social, o com relacionar-se políticament amb l'entorn, sigui de manera federal, confederal o potser independentment tant d'Espanya com d'Europa. També recuperar el control de la moneda, les finances, el treball, l'energia, l'aigua, l'agricultura... Aquesta gent se senten estafades perquè se'ls ha robat el futur, i demanen el possible perquè des dels Palaus s'exigeix ​​l'impossible.

La democràcia, o l'administrem tots participant o és una paraula sense sentit. Perquè la democràcia no és tan sols un mitjà per governar. La democràcia és, a més d'instrument, el bé comú amb què millorar la convivència. És un fi, un objectiu, una utopia social possible. Llavors, tots i totes hem de participar amb els mitjans que tinguem al nostre abast, sortint al carrer, a través de les xarxes socials, votant, agrupant-nos al costat d'altres per millorar la convivència. Perquè el poder no s’ha de delegar, s’ha d’exercir.