Francesc Macià, membre de Justícia i Pau Sabadell. 25/11/2013

Ara fa uns anys, en la inauguració d’unes jornades de salut pública a les quals jo assistia, en un moment de la seva intervenció parlant de problemes socials, a la directora general del ram se li va escapar “el problema de la immigració”. Immediatament, però, adonant-se que això no era políticament correcte, es va corregir dient: “...la immigració, que no és cap problema, perquè estem molt contents i orgullosos amb la immigració que tenim...”.

Aquesta senzilla anècdota, sense més transcendència, exemplifica molt bé a parer meu l’enfocament “bonista” de part de la societat i els partits polítics en aquest tema. Un enfocament segurament benintencionat, però que està demostrant que no resol cap dels reptes que aquest fenomen ens planteja.

No voler reconèixer que la immigració és realment un problema, que el fet que 1.200.000 persones s’hagin desplaçat i establert al nostre país durant els primers anys d’aquest segle (actualment són el 16% de la població) és un problema , obre les portes al conreu més demagògic de la xenofòbia.

Penso que cal afrontar el tema de la immigració admetent sense embuts que és un problema important i per diferents motius.

En primer lloc, i sobretot, és un problema molt greu per als mateixos immigrats. De vegades el discurs multicultural sembla gairebé que presenti els immigrants com si vinguessin per fer intercanvi cultural. Diguem-ho clar: emigrar gairebé sempre és un drama, i sovint una tragèdia. És un drama haver de deixar el país propi, les arrels, la família, obligat per la força de les circumstàncies, per la fam, per la guerra o la violència, per la falta de futur... I és una tragèdia, per les innombrables morts i seqüeles de tota mena que aquesta immigració provoca. Els recents fets de Lampedusa ens ho han tornat a posar damunt la taula amb tota la cruesa. Però és que a Gibraltar, en la darrera dècada, ja s’han recollit més de 800 cadàvers procedents de pasteres naufragades! Sovint oblidem, però, que la travessa del mar no és el més perillós que han de viure molts immigrants. Els llarguíssims viatges fins al punt d’embarcament, a mercè de bandits, traficants i explotadors, causen moltíssimes morts de les quals no solem tenir mai notícia.

En segon lloc, és un problema per a la població autòctona, perquè comporta haver de conviure tot de cop, inesperadament, amb persones d’altres cultures, llengües, religions, costums, valors... i això no sempre és fàcil, fins i tot amb la millor de les voluntats. Que des de moltes instàncies del nostre país s’hagi treballat molt, i molt bé, per ajudar aquest procés, no significa que deixi de ser un problema.

I en tercer lloc, és un problema justament perquè una part significativa de la població ho percep com un problema i acaba o pot acabar adoptant actituds xenòfobes. Amb una base més o menys real, els immigrants poden esdevenir fàcilment el boc expiatori davant de la crisi, la delinqüència i inseguretat ciutadana, les alteracions de la convivència, etc. Negar aquesta realitat i no afrontar-la és un error greu. La ultradreta, que està creixent arreu d’Europa, troba el principal combustible en la xenofòbia que es deriva de la immigració. A França, país que sempre es vantava de ser terra d’acollida i d’asil, la ultradreta ja és el tercer partit, amb opcions reals d’esdevenir el primer en un futur no llunyà. I fins i tot l’actitud de l’actual govern socialista envers els gitanos romanesos està essent deplorable, com el recent cas de Leonarda, la nena romanesa de quinze anys, detinguda per la policia dins l’autocar que la portava d’excursió amb els seus companys de classe, a fi d’expulsar-la del país juntament amb la seva família. I tanmateix, segons les enquestes, una majoria de l’opinió pública francesa donaria suport a aquestes mesures contra els immigrants.

Davant de tot això, hauríem de ser conscients de la nostra responsabilitat –de la societat occidental en general– en aquest problema, perquè és per aquí on caldria cercar les vies de solució. El nostre estil de vida, la nostra riquesa, el nostre consum de recursos, etc. necessiten per funcionar un món amb grans desigualtats. Necessitem esclaus i països del Sud empobrits i corruptes, d’on els més inquiets miren de fugir. I necessitem mà d’obra aquí, ben precària, que pugui ser explotada sense escrúpols.

Definitivament, doncs, no podem de cap manera estar “contents i orgullosos” amb la immigració que hem propiciat.