Catalunya, nació de pau és un document signat per divuit pacifistes que analitza els riscos i les amenaces que tindrà Catalunya quan sigui un estat independent. Amb un llenguatge precís i planer, els autors arriben a la conclusió que el nou estat no ha de dotar-se d’un exèrcit com és habitual als estats existents, sinó que ha de disposar d’uns instruments de seguretat més adequats a les necessitats de la ciutadania. Vindria a corroborar la idea que la creació d’un nou estat és la forma que els catalans creuen que resoldran millor les seves necessitats, i no pas un caprici d’unes oligarquies per prendre el poder a unes altres. Lògicament, per tant, no s’ha de preveure la defensa dels interessos d’un poder establert, sinó un sistema que garanteixi el benestar de la població i la solidaritat entre els pobles. El document es basa en la seguretat humana, concepte que segons les Nacions Unides estableix que l’objecte de protecció són les persones i no l’estat, que n’és l’eina per a garantir-la.

El text té la virtut que és prou general perquè qualsevol antimilitarista s’hi senti identificat i prou concret perquè tot ciutadà aliè a aquest moviment s’hi senti interpel·lat. Per tant, en lloc de resumir-lo, convido a la seva lectura, reflexió i debat.

En tot cas, no puc estar-me de comentar allò que personalment m’ha cridat més l’atenció, que no afecta les tesis centrals del document, sinó només el rerefons ideològic que traspua. El document Catalunya, nació de pau és un document breu que enumera deu idees, i que va acompanyat d’unes pistes que desenvolupen el text principal. Dintre d’aquestes, hi ha un apartat específic sobre la cultura de la violència com a perill, en el qual s’assenyalen diversos elements a combatre (sic): les produccions i distribucions “culturals” que facin apologia de la violència, el binomi lucre-competitivitat, la publicitat que incita al consumisme, la destrucció de recursos ambientals, l’enveja de la posició social derivada del consum.

Aquest programa supera de molt, i jo me n’alegro, la concreció d’un sistema de seguretat humana per a un país, i estableix propostes morals necessàries per aconseguir la pau que anhelem. És a dir, més enllà de les mesures polítiques i administratives, reconeix la necessitat de generalitzar un estil de vida compromès, responsable i crític, i alhora solidari, igualitari i pacífic.

Proposar un model de vida més humà ha estat una tasca que tradicionalment han assumit famílies i religions (i això no implica que aquestes institucions siguin les úniques, ni aquest paper les fa més honestes ni més santes que la resta d’institucions socials). Això ho han pogut fer perquè per assumir un pensament contrari al corrent majoritari competitiu, egocèntric i hedonista cal alguna cosa més que convicció: cal una comunitat on experimentar la fraternitat (per dir-ho en termes cristians). Aquesta experiència igualitària (per dir-ho en termes civils) és la que permetrà aguantar la pressió de rebutjar la violència del poder, desobeir la legalitat injusta, no sotmetre’s a la voluntat del màrketing, no participar en la roda del consum irresponsable, trencar clixés discriminatoris.

El text només parla de les famílies per parlar de la violència que s’hi dóna, mentre que les religions no hi apareixen ni subtilment. És més, no esmenta ni una sola vegada la idea de la necessitat de la transformació personal com a motor del canvi social, amb eines com la compassió, la interiorització, la meditació, la pregària o l’aprofundiment espiritual sense les quals resulten del tot incomprensibles els testimoniatges de Gandhi, Mrtin Luther King, Xirinachs o Mandela. En conclusió, la cultura de pau que ha d’estar a la base del nou sistema de seguretat proposat només se sustenta si es generalitza la consciència que cadascú és corresponsable dels altres. I això no s’aprèn a classe, sinó que cadascú ho descobreix... quan es posa a buscar.

09/12/2013