Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca
08/01/2014

A principis de 1994 vaig tenir el plaer d’assistir, a Roma, a la presentació de l’assaig Destra e sinistra: ragioni e significati di una distinzione politica, del prestigiós intel·lectual Norberto Bobbio. L’acte —memorable— va consistir en un col·loqui de l’autor amb dos periodistes. Una de les moltes idees interessants que el professor Bobbio va exposar en aquella conversa va ser que el triple lema de la Revolució francesa, Llibertat, Igualtat, Fraternitat, s’havia fragmentat: la dreta havia prioritzat la llibertat, l’esquerra havia posat l’accent en la igualtat, i la fraternitat romania com l’assignatura pendent. Va matisar, tanmateix, que ni la dreta ni l’esquerra havien reeixit en la realització efectiva d’una veritable llibertat o igualtat: la dreta no havia passat de sacralitzar la llibertat de mercat, i l’igualitarisme del socialisme real havia degenerat en un malson. Finalment, també va considerar que la llibertat i la igualtat són fàcilment teoritzables, i que en canvi la fraternitat només es pot practicar. Interessant, no? Després hi tornarem.

 Vint anys més tard, el socialisme real és una rèmora del passat, la globalització neoliberal s’ha ensenyorit del món, la crisi financera i la puixança dels països emergents remouen els equilibris geopolítics, i tenim la sensació —només la sensació?— que retrocedim al passat, fins al punt que tornem a tenir-ne tres, d’assignatures pendents: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Amb l’agreujant que els grans relats polítics ens han fallat i no hem trobat el relleu. Les fites del camí s’han desdibuixat, les certeses han saltat pels aires, i caminem a les palpentes a la recerca... no sabem ben bé de què.

 L’Església catòlica participa, com no podia ser d’altra manera, d’aquest naufragi de seguretats. La seva profunda crisi a Europa difícilment es compensa amb els èxits obtinguts als antigament anomenats països de missió, davant l’avanç de les sectes i la possibilitat absolutament real que el nihilisme europeu sigui un prolegomen del que es pot esdevenir a altres regions del planeta. Tot el papat de Benet XVI va girar entorn d’aquests eixos, i sobretot d’una pregunta: com pot l’Església afrontar aquesta tempesta embravida, com es pot mantenir essent el que és enmig de les envestides que rep de tots els costats? Tot i el rigor i la solvència de les seves idees, va semblar incapaç de contenir les comportes de la història. Al final del seu pontificat, semblava que ja ni tan sols podia frenar els signes de descomposició estructural d’una institució envellida, i aquesta sembla ser la causa principal de la seva renúncia: ja no tenia força.

 La novetat del Papa Francesc és molt més profunda que una qüestió de gestos i d’estil. Per què descol·loca i entusiasma? Per què suscita esperança i té, justament, aquest aire d’inaugurar alguna cosa nova, fresca, inaudita?

En primer lloc, més que donar una resposta distinta a la pregunta plantejada, ha fet el que fan els autèntics savis: ha canviat la pregunta. Francesc no es dedica a defensar l’Església dels embats del món, i no sembla preocupat per preservar la integritat de la institució que li ha estat encomanada de cap contaminació externa. En conseqüència, en el discurs de Francesc no hi tenen lloc la sospita, el recel, la reserva, l’emperò, sinó l’obertura generosa a la relació amb altres experiències, savieses i tradicions. Ha desplaçat el centre d’atenció a l’exterior: el que importa no és com salvem l’Església del món, sinó què fan l’Església i cadascun dels cristians per a un món trencat, assedegat de bondat, de justícia i de sentit. Aquesta és la idea central de la seva primera exhortació apostòlica, L’alegria de l’Evangeli.

Així mateix, acabem de conèixer el seu primer missatge per a la Jornada mundial de la pau, La fraternitat, fonament i camí per a la pau. Junt amb l’anterior document, aporta la clau per discernir quin és l’eix programàtic de Francesc: el repte de la fraternitat. Fixem-nos en una curiositat —que potser no ho és tant—: en aquest document, la llibertat hi apareix esmentada cinc vegades; la igualtat, quatre; la fraternitat, quaranta-tres. Les implicacions polítiques d’aquest document són d’una gran ambició utòpica i, a la vegada d’un intens realisme. Francesc hi parla dels grans temes contemporanis —l’economia i la pobresa, la pau i la guerra, la corrupció, la protecció de la naturalesa—, i proposa la fraternitat com el camí per afrontar-los.

Si la modernitat ha consistit en l’experimentació de diversos models per assolir la llibertat i la igualtat, mentre, com deia Bobbio, deixava la fraternitat com l’assignatura pendent, Francesc proposa la fraternitat no com a idea sinó com a pràctica, com el mètode per afrontar els reptes del món que ve. Em demano si a hores d’ara hi ha algun altre líder mundial que ho tingui tan clar, que ho expressi tan bé, i que n’hagi fet l’eix del seu programa.