Marc Grau i Grau, president de Justícia i Pau de Terrassa. 13/01/2014

Desigualtat. Femení. Segons el diccionari de la llengua catalana: qualitat de desigual, relació entre coses desiguals. Estar dos en desigualtat de condicions. Hi ha paraules, conceptes bàsics, que haurien de definir una societat avançada, que sense cap motiu aparent es van desgastant amb el temps, fins i tot sembla que perdin força, i en part, la seva essència. Passa amb Justícia, passa amb Solidaritat, i ara sembla que comença a passar amb Igualtat, o més exactament, amb el seu antònim: desigualtat. Només cal fullejar diaris, llibres nous d’economia, o escoltar una conversa al autobús per sentir allò de els rics cada cop són més rics, i els pobres més pobres.

Aquesta frase, que podria no tenir solidesa empírica, la té. Els sociòlegs, estadístics, economistes fan servir un bon indicador per mesurar la desigualtat en un país, i és l’índex Gini, que porta el nom del seu creador. L’índex Gini va de 0 a 1. Un país amb un índex 0 voldria dir que tothom guanya exactament el mateix, i en canvi un país amb un índex 1, voldria dir que hi ha una sola persona que ho guanya absolutament tot, i la resta no guanyen res. El 2012, el país amb el coeficient més baix, i per tant més igualitari va ser Noruega (0.22). La mitjana europea va ser de 0.3, i Espanya va quedar en la penúltima posició de la llista amb un 0.35, només superat per Letònia. La gràcia del índex és que també es poden fer comparacions al llarg del temps. És interessant veure com amb la crisi no tots hem anat a pitjor. Amb la crisi molts han anat pitjor i alguns pocs, a millor o molt millor tal i com l’índex demostra (de 0.31 al 2003 a 0.35 al 2012). Queda clar doncs que les desigualtats entre els dos pols es van fent, a poc a poc, més grans i visibles.

Notícies recents: Les 300 persones més riques del món van afegir durant el 2013 un total de 524.000 milions a les seves fortunes. Més notícies recents: el percentatge de població espanyola que té molta dificultat per arribar a final de mes passa d’un 10,7% al 2007 a un 16.9% al 2013, i el percentatge de població amb impagats del seu habitatge principal passen d’un 5,6% (2007) a un 9.2% (2013), segons l’INE. No anem bé.

Obama, Stiglitz, Sen, Krugman (tots premis Nobel, els tres últims d’economia), parlen de desigualtat. Krugman diu, al seu blog del New York Times, que combatre la desigualtat no ha de ser un objectiu secundari, sinó el repte principal de qualsevol país. Cal recordar que el coeficient Gini dels Estats Units és de 0.47, una dada trista per un país que vols ser capdavanter en tot. Continuem. Tots parlem de desigualat. No obstant, després de dir allò (cert ) de els rics cada cop són més rics, i els pobres més pobres, què passa? Què fem? Som una societat que fa grans diagnòstics, però que amb diagnòstic en mà ens costa posar-hi remei. Per tant, per no deixar florir paraules com Justícia, Solidaritat o Igualtat fa falta acció. Tenim diagnòstics, però fa falta acció. Com el simple fet d’estimar requereix d’acció, per escriure de nou amb majúscules i fer brotar conceptes claus per una societat avança, fa falta acció. Mans a l’obra.