Fa anys, un bon amic em va dir una frase curiosa: “no és el mateix fer-se il·lusions que tenir esperança”. En aquests temps de crisi, retallades, lleis restrictives etc. moltes persones sospiren pel final de la crisi, i “esperen” que tot anirà millor i recuperarem el què s’ha perdut.

De les instàncies governamentals ens asseguren que les coses van millor, però les evidències són tossudes. L’atur segueix castigant greument la població, empobrint-la i desesperant-la, les retallades dels serveis, dels sous i dels drets continuen i els preus es disparen sense motiu ni control (electricitat, transport públic...)

Què és el que està millorant doncs? Els beneficis de les grans empreses i dels bancs no paren de créixer, ajudats per la gran injecció de diner públic que s’ha sostret de les prestacions socials i les butxaques dels contribuents, i pels avantatges fiscals. Estan tan eufòriques les elits empresarials i financeres que els directius han rebut un augment de sou d’un 7% com a mínim.

Dels dirigents polítics també “esperàvem” un canvi d’actitud i una autocrítica pel malbaratament de recursos públics, per la corrupció i l’afany de privilegi més que de servei, que han buidat la butxaca de tothom i ens han enfilat el deute públic fins a nivells insostenibles. Enlloc d’aquest canvi d’actitud, veiem com continuen en el seu tarannà corporativista egocèntric, donant suport a corruptes, atacant jutges que els posen en evidència i no volent rebaixar ni un dels seus privilegis ni estatus.

Per tant, aquesta “esperança” que teníem que la crisi, com a mínim, portaria un canvi d’actitud, una actuació política, empresarial i financera més ètica i equitativa, no eren més que il·lusions.

L’esperança no és una actitud passiva d’estar a l’espera, sinó una disposició a treballar i a lluitar per allò que es vol aconseguir perquè és possible, ara bé, que sigui possible no vol dir que sigui fàcil ni que no costi un gran esforç assolir-ho.

La revolta ja fa temps que està als carrers de tot el país i a l’estat espanyol. Des de la dels indignats a Madrid i Barcelona, fins a un degoteig continu de manifestacions dels sectors d’ensenyament i salut, d’empreses, contra la pobresa, pels desnonaments i per les retallades en general. Una de les revoltes més sonades recentment és la dels veïns del barri del Gamonal de Burgos per les obres d’un bulevard totalment innecessari, pressupostat en uns quants milions d’euros, en un barri on ha de tancar l’escola bressol per falta de 15.000 € per subsistir. Davant d’això, els polítics, ajustant-se bé les orelleres, ho titllen d’accions de grups incontrolats i manipulats.

Com és que amb tantes mobilitzacions no sembla que s’aconsegueixi res. Des del carrer no tenim poder per canviar les lleis, les relacions econòmiques ni els plans d'educació, no tenim poder, però si ens organitzem, tenim força, per això no podem deixar passar cap oportunitat de participar. Ara bé, això requereix generositat, confiança i diàleg, i organitzar-se en grups, associacions i partits. Per sort, en el nostre país hi ha persones que van construint tenaçment alternatives socials i polítiques noves.

Si “esperem” amb esperança que la crisi s’acabi ens hi hem de posar. I al mateix temps exercir la solidaritat amb els d’aquí i els vinguts de fora i també amb els que estan més lluny.

La solidaritat a més d’un acte de generositat, és un adonar-se que "no hi ha dret" de la situacions inhumanes que viuen tantes persones en el món i que són causa dels mateixos poders despòtics d’aquí. I per fer-nos conscients de com canvien les coses, és bo recordar les lluites d’ara i d’abans. Per exemple la revolta de les comunitats indígenes de Chiapas a Mèxic. I per proximitat, la segona vaga de tramvies de Barcelona. Són dos fets separats en el temps i en la distància, però vinculats per la mateixa força i per la mateixa esperança.

Núria Carulla, vocal de la Junta de JP Barcelona. 20/01/2014