La doctrina social de l'Església fa ja moltes dècades que denuncia amb insistència la dictadura de l'economia i dels mercats en la nostra societat, que s'imposen per damunt del poder polític i cada cop més allunyats de tota referència ètica.

Aquest és també, certament, un motiu de greu preocupació per al Papa Francesc. En la seva exhortació postsinodal "Evangelli Gaudium" ho expressa de manera paradigmàtica, quan parla de la "idolatria del diner" i el seu "predomini sobre nosaltres i les nostres societats", i denuncia la "dictadura d'una economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà", la seva "manca d'orientació antropologica que redueix l'ésser humà a una sola de les seves necessitats, el consum", fomentada per una ideologia que defensa l'autonomia absoluta dels mercats, que nega el dret de control dels estats, instaurant una "tirania invisible, a vegades virtual, que imposa de forma unilateral i implacable les seves lleis i les seves regles" (EG 55 i 56).

Aquesta lògica economicista, que creu cegament en l'omnipotència de la llibertat i autonomia absoluta dels mercats, pretén sacrificar el conjunt de les institucions socials en l'altar del creixement econòmic material, entès com a bé absolut. D'aquesta manera, aquest poderós monstre va colonitzant i fagocitant progressivament totes les àrees de la vida: la política, la cultura, les tradicions, l'educació, la recerca científica la família i fins i tot les relacions interpersonals. Totes les dimensions humanes són mesurades pel seu valor econòmic en la producció i esclavitzades al seu servei.

Actualment, el monstre s'ha fixat com a propera víctima la festivitat occidental del Diumenge. Aquest era un dels pocs bastions que encara se li resistien, però que ja ha començat a destruir, convertint-lo en una festa del consum massiu, gràcies a la progressiva i imparable liberalització dels horaris comercials (avui, a Espanya, amb la gran excusa de la crisi, ja es permet que els comerços obrin un mínim de deu diumenges, a més de possibilitats addicionals en molts casos. En algunes comunitats autònomes no existeix cap límit d'obertura, perjudicant seriosament al petit comerç, que lògicament no pot competir amb les grans àrees).

La destrucció del Diumenge, com a gran festivitat comuna col·lectiva, causarà greus perjudicis sobre els drets dels treballadors, sobre la vida dels barris, sobre la participació ciutadana, sobre la vida cultural, sobre costums i tradicions, generant un gran empobriment social i moral. Però, sobretot, pot causar un dany gravíssim sobre la vida familiar i conseqüentment sobre el desenvolupament dels infants, en eliminar un espai essencial de trobada i relació de les famílies.

No cal dir que, des de la perspectiva cristiana, la destrucció del diumenge pot comportar un greu obstacle per a la celebració de la fe i per al funcionament de les comunitats cristianes, amb greus conseqüències a llarg termini.

Per tot això, resulta urgent i necessària una gran mobilització social en defensa del Diumenge, en la qual els cristians estem cridats a participar molt activament, presentant batalla juntament amb molts altres col·lectius que ja lluiten contra aquest despropòsit (sindicats, petits comerciants, alguns col·lectius de consumidors...). En aquest sentit, vegeu, per exemple, el gran treball que realitza l'Aliança per un Diumenge Lliure, formada per un àmplia plataforma d'organitzacions de tota Europa, amb gran presència d'entitats cristianes.

La resistència contra la destrucció del Diumenge ha de ser igualment portada al terreny de l'educació i de les pràctiques personals i col·lectives, la qual cosa ha d'incloure el rebuig a participar com a empresaris, treballadors i consumidors en activitats econòmiques impròpies d'un dia festiu.

Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau de Barcelona
23/01/2014