Fa un segle que una tempesta infernal va sacudir Europa, fou l’anomenada Primera Guerra Mundial. La derrota d’Alemanya va deixar el deutschmark reduït a paper d’estrassa, amb una inflació embogida i el país sencer esdevingut un manicomi. El novel·lista Hans Fallada en va fer un relat impressionant (més de 1.200 pàgines), Llop entre llops. Fa cent anys es va viure un drama de deshumanització enorme. “Quina època més horrible, que fa que la gent canviï fins al punt que ja no es reconeix!” Era la llei del més fort. Cruelment salvatges, els poders mundials condemnaven les masses populars a romandre recloses en presons immenses, açò sí, sense barrots: les que teixien unes lleis que no consideraven gens els drets de les persones. La fam cavalcava altre cop, genet de l’Apocalipsi. Quan viure es redueix a subsistir, i la supervivència és imperiosa obligació diària de satisfer necessitats bàsiques, el futur no pot néixer. Buidor i desànim.

¿Estem d’acord amb Mark Twain quan escrivia que “cap esdeveniment no és únic i solitari sinó merament la repetició d’una cosa que ha succeït abans...”? Sí? Doncs, en conseqüència, podríem dir que allò més greu de la crisi actual no és que ja l’haguem viscuda temps enrere, sinó que no hem estat capaços d’aprendre’n la lliçó.

En el joc de la ruleta, la banca sempre guanya. Així roda la bolla del món. Botín té uns beneficis de 7.000 milions, que dupliquen els de l’any passat; igual ho fa Fainé per a l’entitat que esdevingué de caixa a banc sense baratar de fusta, i ara és Bankia que ha anunciat importants beneficis...; Bankia, que, i no és saliva en terra, ha rebut 22.000 milions d’ajuda pública. Quan la banca va bé, Amèrica va bé, segons el capitalisme ianqui.

El govern espanyol vol pasturar dins la mateixa tanca, perquè Rajoy, amb l’alegria instal·lada a les cúpules de les entitats bancàries, es permet anunciar que Espanya ha deixat enrere la crisi. Ho proclama urbi et orbi des de Valladolid, antiga capital de “la nación más antigua de Europa” (llegia el Libro Verde, enciclopèdia on deu inspirar-se la FAES). Es referia d’aquesta manera Rajoy a tots els espanyols o es referia a Espanya com a sinècdoque, és a dir, referint-se només a una ínfima part d’espanyols que han prosperat amb la crisi, com un escarbat de bolla entre el fems? Si no emprava aquesta forma de metonímia i es volia referir a tota la massa social ciutadana, s’equivocava. Uns, feliços, no és que se’n surtin perquè mai no s’han vist enfonsats; són pocs, no se senten gens culpables de llurs malifetes. Però la immensa majoria, la que, ai las!, encara vota els dos partits del sistema, cal que abandoni l’esperança. De l’infern, com es llegeix a dalt la seva porta d’entrada, segons escriu Dant a la Divina Commedia; de l’Infern no se’n surt mai més... No serem tan pessimistes, direm que no se’n surt... si no és ben socarrat.

Els qui han fet de la Constitució un text dogmàtic ens la freguen pels morros sempre que allò que se’ls reclama no els agrada perquè no afavoreix els seus particulars interessos. Aquests mateixos són els que callen vilment coses que la mateixa Constitució estableix: drets socials, per exemple; i no els deuen importar gaire les fractures socials.

Com és sabut, l’hydraulic fracking injecta a pressió materials al terreny amb l'objectiu d'ampliar les fractures existents al substrat rocós que tanca el gas o el petroli per afavorir-ne la sortida a l'exterior. Els danys mediambientals són grossos. Podria ser una bona metàfora del que pretenen i, ai las!, obtenen els que es dediquen al fracking social: trencar la cohesió (rocosa?) de la base social amb l’objectiu d’extreure’n lucres particulars prou sucosos.

Contra les prospeccions previstes al mar balear, ni la meua insignificant signatura ni, pel que sembla, la del mateix president Bauzá han fet canviar, per ara, l’actitud del govern d’Espanya, condescendent amb les empreses petrolieres. Però no ens desanimem: la pressió popular pot fracturar el seu monolitisme. En canvi, el ministre Fernández Díaz es mostra preocupat pel fracking que, segons ell, produeix en les famílies catalanes el procés sobiranista. No se n’hauria d’angoixar. Les fractures que trenquen la convivència a Catalunya, i a moltes nacions del món, tenen més a veure amb les escletxes obertes pels qui ho decideixen tot i neguen als altres el dret a decidir; els esvorancs entre opulents i precaritzats , corruptes i contribuents, pseudoconstitucionalistes que no van votar per la democràcia i ciutadans que mai no han pogut votar cap Constitució (aquí, tots els menors de 57 anys, la majoria!); els vencedors d’una guerra i els vençuts (després de 75 anys!); els qui “trepitgen” i els calcigats, els de llengua principal i els minoritzats... Obrint abismes, aquest fracking contamina la societat tant com l’altre el medi ambient.

Joan F. López Casasnovas, membre de JP Menorca
03/03/2014