El 27 de desembre passat, i enmig de les festes de Nadal s’aprovà la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local. Una llei que ha passat ràpidament pels mitjans de comunicació, sense fer gran soroll en els debats previs i que no és coneguda pels ciutadans, que de fet en seran els principals afectats.

Amb noms pomposos i grandiloqüents de “racionalització i sostenibilitat” s’ha presentat des del govern espanyol com la solució a tots els mals davant la difícil situació econòmica de les diferents administracions i carregant  tota la responsabilitat de mala gestió possible, a l’administració més propera al ciutadà, l’administració local.

Defensen la normativa com a necessària per combatre un dispendi econòmic dels darrers anys per part de les administracions. Oblidant que la majoria d’ajuntaments no tenen una situació deficitària —deixant de banda el cas de Madrid—. Oblidant que l’administració local només acumula una molt petita part del dèficit del conjunt de l’Estat —que és el gran deutor—, un deu per cent. Fa uns dies un alcalde em recordava, que potser sí que algun ajuntament ha fet una piscina o un pavelló esportiu de més, però que el gran malbaratament s’ha fet en infraestructures no rentables, aeroports o quilòmetres d’AVE amb trens buits, que són responsabilitat de qui fa ara aquesta llei. I oblidant que la lògica dels serveis dels ajuntaments, és el de donar suport als ciutadans.

Per part de diversos ministres s’ha plantejat la reforma de l’administració local, com un tema de conflicte de competències, simplement un tema burocràtic entre administracions. I ha fet, i de fet ha aconseguit, que darrera aquest cortina de fum, el conjunt de la ciutadania, i les entitats, i ni tan sols les implicades en temes socials, no hagin vist que el que s’hi cou al darrera és la darrera estocada contra l’estat de benestar.

Els darrers trenta-cinc anys, des del restabliment de les eleccions municipals s’ha avançat en reordenació des dels barris; s’ha avançat en polítiques de cohesió i sobretot en serveis socials. Amb aquesta llei i com en moltes d’altres, tornem molt, molt, enrere. Es treu tota la responsabilitat de la gestió dels serveis socials, de l’atenció de les persones, a qui pot fer i que de fet ha de fer un seguiment més pròxim a les persones. Ara es vol traspassar aquesta competència a les comunitats autònomes, sense fer cap dotació per fer front des de la llunyania a l’atenció social de tots els municipis. Però aquest és només és un primer pas. Dins del procés de recentralització, després es traurà aquest servei de les comunitats autònomes, com s’està fent en altres àmbits, com l’educatiu, polítiques de gènere, etc.

Ningú no ens assegura, ni ens argumenta, ni ho saben, ni ho volen dir, com anirà després aquesta gestió de polítiques socials i quina destinació econòmica hi haurà. Perquè des de l’Estat Espanyol es va legislant i restringint actuacions, però no hi ha dotacions econòmiques per fer front a polítiques socials. I no podem deixar-nos enredar, creient-nos que es fa una modificació de les normatives de l’administració local, sense veure, que el que hi ha al darrera és el desballestament dels serveis socials.

Aquesta setmana s’ha anunciat que es presentaran recursos d’inconstitucionalitat a la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local per part d’entitats municipalistes i de la Generalitat de Catalunya. Però no ens enganyem: o sortim totes les entitats socials a dir NO a aquesta llei, o si queda només com un tema polític i d’administracions, hi perdrem tots i desapareixeran els serveis socials. I qui més patirà serà el més feble.


Llorenç Olivé, secretari de la Junta de Justícia i Pau Barcelona

10/03/2014