Joan Gómez"El passat mes d’agost, el diari Ara publicava una peça de dos paràgrafs signada per David Miró sobre els horrors de la guerra arran de les esgarrifoses imatges que ens arribaven de Síria. L’article em va atraure pel títol: La primera obligació del pacifista". Nou article d'opinió de Joan Gómez i Segalà, membre de Justícia i Pau de Barcelona.

La idea central del text és que “el pacifista convençut, aquell que és contrari a la guerra, hauria de ser el primer a denunciar la inacció de la comunitat internacional en llocs com Síria, que cada dia que passa es converteix en l’aproximació més exacta a l’infern de Dante. La primera obligació del pacifista és exigir que les guerres duren com menys millor, i veure quines opcions hi ha per aconseguir-ho.”

En línies generals, i conscient que ens aquests moments s’estan torturant, violant i executant persones, un tendeix a solidaritzar-se amb tota denúncia de la guerra. Però llegit amb més atenció, crec que Miró carrega una responsabilitat als pacifistes que justament no tenim. I ho voldria resumir amb dos arguments: el moment i les conseqüències.

En primer lloc, denunciar la inacció de la comunitat internacional és el que desitgen les potències militars: la pressió popular perquè els governs es vegin legitimats a intervenir militarment. Els conflictes armats no solen estar aïllats, sinó que solen tenir moltes complicitats (o fins i tot causes) en factors externs. Tota intervenció que no tingui clar un objectiu polític sostenible, pot resultar contraproduent, com s’ha vist a Iraq.

En segon lloc, el moment que els pacifistes som més eficaços és abans que un conflicte entri en l’etapa violenta. Som més eficaços evitant la violència que no pas aturant-la, perquè les nostres eines són més lentes que les militars: construir costa més que destruir, dialogar és més lent que imposar, perdonar és més llarg que agredir. Les guerres són preparades minuciosament, amb molt de temps, amb la recerca, producció i adquisició d’armament i amb la propaganda que la justifica. La pau també necessita el seu temps, i no es pot bloquejar en pocs dies el que els bel·licistes han estat preparant en anys.

És clar que tot serà diferent quan els estats disposin de cossos especialitzats en la pau i la no-violència, reconciliació i participació ciutadana, formats per milers de persones entrenant-se diàriament, amb totes els recursos tecnològics a la seva disposició i coordinats estratègicament amb aliances internacionals. Però de moment, que els pacifistes no tinguem bones solucions per als problemes que hem volgut evitar no és demèrit nostre. Seria com culpar els metges de la mort dels fumadors que no han volgut deixar de fumar: no hi ha cap medicina que et netegi els pulmons carregats de nicotina.

Contravenint l’opinió expressada per Miró, la primera obligació dels pacifistes seria en aquests moments aquí, on no tenim conflicte armat. Per un costat, perquè en la construcció del nou estat català hem d’assegurar que es crea un sistema de seguretat a favor de la ciutadania, i no pas a mida dels interessos industrials i militars. I per l’altre cantó, podem felicitar-nos de la Coordinadora de ONGD de España (CONGDE), que recepta per al cas català els mateixos criteris de desenvolupament humà i resolució de conflictes que recomana en els conflictes en els quals els cooperants intervenen arreu del món. En el Manifiesto de apoyo al derecho a decidir del pueblo de Cataluña han primat els principis humans per sobre dels interessos estatals.

Finalment, per no acabar amb un desacord, em faig meva l’afirmació del periodista esmentat: “la guerra és dolenta en si. És un mal absolut que, si s'enquista, tendeix a l'infinit.” I un cop començades les guerres, cal aturar-les: però els pacifistes no podem i els militars no en saben. Podem continuar el debat sobre qui en té l’obligació. L’entrevista de Carles Capdevila a Rafael Vilasanjuan ens pot donar algunes pistes.

Joan Gómez i Segalà, membre de Justícia i Pau de Barcelona
15/09/2014