Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca (02/01/2013)

Com amb la caritat, serà difícil restituir plenament el significat positiu de l’austeritat.

Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca / 02/01/2013

 Ja sabem que les paraules són criatures vives, no peces de museu. La seva gènesi, la seva acceptació i el seu ús per part dels parlants d’una llengua són un misteri que determina el seu temps d’existència —hi ha paraules de vida efímera, altres formen part de l’ànima de la llengua—, i fins i tot poden portar el seu significat molt lluny de les seves arrels etimològiques. I per descomptat, una mateixa paraula pot no significar el mateix segons la intenció amb què sigui pronunciada, o segons qui la utilitzi. Pensem en les paraules “justícia” i “pau” en boca d’un defensor dels drets humans i d’un dictador que sermoneja el poble: evidentment, no sonen igual.

 Altres paraules arriben a ser tan rebregades que el seu significat, o si més no la seva força, es torna estantissa. De tot el repertori de mots germinats per la tradició cristiana, un de les que més greu em sap que hagin agafat un matís negatiu és “caritat”. ¿Quantes vegades no es contraposa la caritat a la solidaritat, o és rebutjada com a sinònim de paternalisme? Fins i tot un gran escriptor com Eduardo Galeano menysté la caritat com una actitud humiliant perquè s’exerceix verticalment i des de dalt. Em fa l’efecte que serà difícil restituir la dignitat que es mereix aquesta paraula, si més no en el seu ús col·loquial, i que ens haurem de conformar a fer-la servir amb el seu millor sentit —i sobretot a practicar-la— encara que no ens entenguin.

 Doncs bé, últimament hi ha una altra paraula de llarg recorregut en l’espiritualitat i en l’ètica cristiana que ha caigut en desgràcia: austeritat.

A principis dels anys vuitanta del segle passat, el teòleg màrtir Ignacio Ellacuría parlava d’una “civilització de la pobresa”. Partia d’una constatació: el ritme de vida d’una minoria de la humanitat no es pot proposar com a model a compartir perquè no es pot generalitzar, car el consum de recursos i energia seria insostenible a escala planetària. El seu germà i amic Jon Sobrino el va corregir: en lloc de civilització de la pobresa tal vegada era més adequat parlar de civilització de l’austeritat, perquè no es tractava que hi hagués més pobres, sinó de repartir les renúncies per tal que ningú no fos pobre. En el mateix sentit, Pere Casaldàliga li va suggerir el concepte de “civilització de la sobrietat compartida”. Ellacuría va acceptar de bon grat l’esmena dels seus col·legues, i la seva proposta es va escampar i va trobar ressò en molts ambients, cristians i no cristians, sensibles a la recerca d’un mode de vida no basat en l’acumulació i el consum. Més sobri, més auster.

Però heus aquí que els amos del món un bon dia van decidir que els plats trencats de la crisi actual no els havien de pagar els seus culpables sinó les seves víctimes, i van començar a dictar retallades i reformes, que consisteixen bàsicament a treure els recursos necessaris als qui gairebé no tenen res, per tal que aquells que no necessiten res puguin continuar acumulant i no tinguin pèrdues. Però això, és clar, no ho podien anomenar amb les paraules més escaients —espoliació, robatori, estafa—. Necessitaven un eufemisme, un mot que aparentés una altra cosa, un concepte que els polítics-titella i els mitjans de comunicació s’encarreguessin d’escampar de manera insistent per convèncer tothom que les retallades són sacrificis necessaris, inajornables i sense alternativa possible. I la van trobar, aquesta paraula, i ens la van robar: austeritat.

D’aquesta manera, allò que era un valor ha vingut a identificar una mentida,  una martingala. Com que tothom entén que a tots ens correspon fer algun sacrifici en aquests temps difícils, el discurs oficial s’ha enquistat en l’austeritat per justificar el saqueig de l’estat del benestar. I com que, al capdavall, les mesures mal anomenades d’austeritat no han servit perquè hi hagués menys pobresa, sinó que han acabat d’enfonsar els qui ja vivien estrets i han empobrit la majoria, el resultat és que ara ningú no vol sentir a parlar d’austeritat. Ens han robat una altra paraula, i ara ho paga la paraula en lloc dels lladres!

Molt em temo que, com amb la caritat, serà difícil restituir plenament el significat positiu de l’austeritat. Potser també en aquest cas ens haurem de conformar a fer servir aquesta paraula amb el seu millor sentit —i sobretot a practicar-la— encara que no ens entenguin.

 Feliç any nou a tothom!