Miquel Àngel Maria"En un dia com avui d’ara fa cent anys, Europa i el món vivien —encara— en la ingènua ignorància de trobar-se a les portes de la catàstrofe. Dia 28 de juny havien estat assassinats a Sarajevo l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria i la seva esposa, però la diplomàcia internacional i els mitjans de comunicació no van donar gaire importància a l’atemptat: ningú no hi va saber veure l’espurna que, en tan sols un mes, faria esclatar la I Guerra Mundial". Nou article d'opinió de Miquel Àngel Maria, membre de JP de Menorca.

L’efemèride ha fomentat la producció de llibres, documentals i reportatges que analitzen els diferents aspectes d’aquell desastre. Entre altres coses, em crida l’atenció l’ampla acceptació que va assolir la retòrica militarista: a tot arreu es va escampar un estat d’ànim i un llenguatge que posaven la grandiloqüència èpica al capdamunt de l’escala de valors. Fins i tot als països neutrals: a Catalunya i les Illes Balears, mentre la indústria tèxtil i del calçat feien l’agost venent els seus productes als exèrcits d’ambdós bàndols, molts intel·lectuals i personatges públics se significaven com aliadòfils o germanòfils per reproduir, ni que fos en to menor, els tòpics de la xerrameca guerrera.

Avui ens fem creus que persones de gran nivell intel·lectual i moral d’aquella època participessin amb entusiasme d’una estètica i uns valors que avui associaríem al hooliganisme casernari més tronat. Hem progressat, no hi ha dubte. Però tinc la sensació que, en el moment actual, la reputació de la cosa soldadesca gaudeix de més bona premsa que fa unes poques dècades. La transició democràtica va significar una atenuació de la presència de l’exèrcit en l’esfera pública, i es va estendre la consideració de les forces armades com un mal necessari, un recurs que s’ha de tenir però entorn al qual no fa falta muntar cap parafernàlia sobre l’orgull, l’honor, l’obediència i l’amor a la mort, de la mateixa manera que ningú no organitza una èpica sobre les depuradores d’aigües residuals, tot i considerar-les indispensables i valorar que els seus tècnics fan un bon servei a la societat.

Per descomptat que no és majoritària, però la revifalla de la retòrica militarista comença a ser alguna cosa més que una anècdota. I em fa l’efecte que el procés sobiranista català s’ha convertit en un desencadenant d’energies que fins ara estaven latents. Fins no fa gaire, els suggeriments d’acció si la cosa catalana s’extralimitava només apareixien en l’òrbita de l’extrema dreta, que mai no ha abandonat aquest discurs, o en boca d’algun militar retirat membre d’algun grupuscle més afectat de nostàlgia que d’intel·ligència. Però a poc a poc, d’una manera subtil però constant, el discurs de la por, l’apel·lació del rol de l’exèrcit com a garant de la unitat nacional, el reclam de mesures davant l’amenaça de desestabilització i, en definitiva, la revaloració del discurs èpico-castrense, es van fent més perceptibles. Ara ja són opinadors de premsa, militars en actiu, polítics del més alt nivell els qui expressen públicament unes idees que fa dues o tres dècades ens haurien semblat increïbles o fora de lloc. El president Rajoy va ordenar fa poc als militars que “ningú no parli de Catalunya”, però els elements díscols cada cop són més nombrosos. I, sincerament, no em sembla casual ni improvisat l’embalum d’ostentació militar que ha caracteritzat la coronació del nou rei d’Espanya: la majoria de les primeres imatges del seu regnat ens mostren un capità general, no un rei civil. Al seu torn, el fet que un grup de treball de l’Assemblea Nacional Catalana es dediqui a especular sobre les necessitats defensives i la hipotètica configuració d’unes forces armades en una Catalunya independent, em sembla un despropòsit lamentable, una equivocació tant per la forma com pel contingut.

Vivim uns temps molt complexos. S’estan produint uns canvis polítics i socials d’una profunditat incalculable, i les tensions de tota mena són el pa nostre de cada dia. Em demano si serem capaços d’afrontar els reptes que tenim al davant amb uns valors distints dels que tantes vegades al llarg de la història han concitat les èpoques de crisi. Sabrem silenciar el renou de sabres amb un renovat compromís amb la pau i per la pau? Serem prou savis i prudents com per neutralitzar l’emergència de la retòrica bèl·lica amb una alternativa digna d’uns temps nous?

Miquel Àngel Maria, membre de JP Menorca.
07/07/2014