"El passat dia 22 el Congrés dels Diputats va aprovar un nou projecte de reforma del Codi Penal. El text va ser aprovat amb la majoria absoluta del PP i UPN, l’abstenció del Foro de Asturias i el vot contrari de tota la resta de grups parlamentaris. El projecte anirà ara al Senat, on amb tota seguretat serà aprovat per la mateixa majoria absoluta." Article d'opinió d'Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau de Barcelona

La principal novetat d’aquesta nova reforma és la reintroducció a Espanya, per als crims més greus, d’una pena que va desaparèixer amb l’arribada de la democràcia: la presó perpètua (és a dir sense cap límit de temps), ara anomenada “permanent revisable”.

L’única diferència, com diu el seu nom, entre la pena que preveia anteriorment el Codi Penal de la Dictadura i la pena que s’introdueix és que ara aquesta es revisarà periòdicament i es podrà suspendre si existeix un pronòstic favorable de reinserció social. No obstant això, tampoc no hi ha tanta diferència, ja que en el règim anterior a la democràcia existien també mecanismes per suspendre-la, com l’indult o la llibertat condicional per raons d’edat.

En tot cas, i malgrat que altres països democràtics europeus preveuen aquesta pena (per bé que amb més garanties) i malgrat que el Tribunal d’Estrasburg ha dit que això no atempta contra la Convenció Europea de Drets Humans, cal afirmar que aquets pas és un greu i inadmissible retrocés. En realitat, podem afirmar que es tracta d’una pena cruel, inhumana, degradant, innecessària, inconstitucional i, en conseqüència, immoral.

És cruel i inhumana perquè imposa un sofriment terrible a un ésser humà, l’aparta definitivament de la societat, el sotmet a un aïllament que destrueix la seva condició d’ésser relacional i agredeix profundament i irreversiblement la seva salut mental, física, espiritual i la seva dignitat moral. La presó de per vida menysprea la condició sempre perfectible de l’ésser humà i la possibilitat del perdó. No es pot negar mai a priori la possibilitat que qualsevol ésser humà es transformi interiorment per penedir-se, reparar el mal causat i obrir-se a estimar.

Per això, tal i com van assenyalar institucions com el Consell General de l’Advocacia, la presó permanent és inconstitucional, ja que infringeix la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 Const.) i l’exigència que les penes s’orientin a la reinserció social del condemnat (art. 25.2 Const.), un principi bàsic d’humanitat i de justícia social. Empresonar per tota la vida vol dir renunciar oficialment a la reinserció.

El fet que sigui “revisable”, és a dir, que es pugui deixar sense efecte en determinades condicions, no elimina la seva crueltat ni la seva inhumanitat, ja que no impedeix que pugui ser mantinguda pràcticament fins al final de la vida. Obtenir l’alliberament quedarà pendent d’una decisió sobre la personalitat del penat (no sobre el delicte comès), o sigui un judici moral subjectiu, sotmès a tota mena de pressions i interessos socials i polítics, i que esdevindrà fàcilment (i inevitablement) un judici arbitrari. La decisió d’alliberar ja no es basarà sobre la veritat d’un fet del passat (delicte comès) sinó una hipòtesi (aposta?) sobre la reincidència futura o un judici subjectiu sobre la moralitat de la persona o una resposta política a les demandes de les víctimes o de l’opinió pública.

La conducta de la persona és impossible de preveure a priori (perquè hi juga la llibertat) i, per tant, qualsevol hipòtesi de comportaments futurs restarà mancada de tota base científica objectiva. Aquesta arbitrarietat és també la que comportarà la nova mesura de custòdia de deu anys de presó.

Però es també una pena i un sofriment socialment innecessari, perquè la seva previsió legal i la seva imposició no tenen més efectes preventius del delicte que la imposició de penes greus de duració determinada com les que preveu ara la llei vigent, que poden arribar fins a quaranta anys de presó.

Per totes aquestes raons, l’Església ha de fer sentir la seva veu contra aquest greu error polític. La doctrina social de l’Església fa molt de temps que afirma amb claredat que les penes “han d’orientar-se a la reinserció de les persones condemnades i a promoure una justícia reconciliadora capaç de restaurar les relacions de convivència harmoniosa trencades per l’acte criminal” i mai no han de “privar definitivament al condemnat de la possibilitat de redimir-se” (Compendi Doctrina Social de l’Església, núms. 403-405).

Article d'opinió d'Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau de Barcelona
28/01/2015