· Compilació d'articles del missioner Joaquim Vallmajó

Sota el títol Joaquim Vallmajó, presència viva, Justícia i Pau de Girona ha publicat una compilació de 15 articles a mode de recordatori del testimoni del missioner de Navata assassinat el 1994 a Rwanda. Els autors dels articles -a títol individual o com a col·lectiu- són representants de l´àmbit civil i eclesiàstic impactats pel compromís del missioner. El llibre ha estat coordinat per Anna Serra i Xavier Merino -directora i secretari tècnic respectivament de l´entitat catòlica a Girona- i té una coberta il·lustrada per l´artista Isaac d´Aiguaviva. Joaquim Vallmajó, presència viva ha estat publicat per Curbet Edicions.

Els autors són Josep Frigola Ribas -El testimoni de Joaquim Vallmajó i Missió acomplerta-; Joaquim Pla Gallart -El dia de la infàmia. Quim Vallmajó, deu anys; bisbe Girardi, sis anys-; Jaume Camprodon Rovira -El secret d´en Quim-; Joan Busquets Dalmau -Les vocacions i la formació en l´activitat d´un missioner de l´Àfrica-; Carles M. Giol i Bayona -Tot recordant-; Anna M. Turbau Serrat -En Quim, una experiència profunda-; Joan Surroca Sens -La radicalitat d´en Quim Vallmajó-; Salomó Marquès Sureda -En Quim Vallmajó, amb la veritat per davant-; Família Vallmajó- Sala -La seva força era la veritat-; Maria Montserrat Soldevila Llagostera -Estimat Quim-; Fòrum Alsina -Joaquim Vallmajó: `Morir amb els pobres´-; i Pep Claperols Moret -Àfrica: Alerta màxima i Joan i Quim, dos màrtirs incòmodes- .

A fi d´aconseguir una major comprensió pel lector, el llibre inclou una cronologia de la vida del missioner gironí -amb autoria de Joaquim Pla-, una contextualització sociopolítica dels conflictes a l´Africa central i la raó de la querella a propòsit de l´assassinat -en ambdós casos, a càrrec de l´advocat Jordi Palou-Loverdos-. Pla és també l´autor de l´article La Bíblia d´en Quim, una anàlisi dels «versets i notes de la Bíblia subratllats» en les darreres setmanes de vida. Anna Serra és l´autora del pròleg i el bisbe de Girona, Carles Soler, signa l´epíleg, en què insta a trobar voluntaris per ajudar els pobres del Tercer Món.

Els interessats a adquirir aquesta publicació poden demanar-la a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. (cost: 15 euros).

· Articles d'opinió publicats a la premsa escrita:

Casaldàliga en l’«efecte mirall»

Anna Serra, directora de Justícia i Pau Girona. El Punt. 2 d’abril de 2006

Avui, quan bona part de la societat actual qüestiona el sentit dels valors evangèlics, i per descomptat el paper de l’Església (desacreditació sovint guanyada a pols, sigui dit de passada), no deixa de resultar paradoxal que la societat civil premiï un bisbe. Pere Casaldàliga, bisbe de São Félix do Araguaia, al Brasil, rebia, el passat 9 de març, de mans del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, el Premi Internacional Catalunya; reconeixement que es dóna a persones destacades per la seva obra cultural, creadora, científica o humana.

Casaldàliga és, per a molts, una persona admirada i fins m’atreviria a dir estimada. El seu valor passa per la seva forma de fer i de ser davant el món, que de l’ortodòxia a l’ortopraxi esdevé un testimoni vital de compromís amb un poble i unes causes –no perdudes sinó pendents– que l’obren a la humanitat. Crític amb la política actual i el paper de l’Església en la societat, el seu postulat avui és que cal «humanitzar la humanitat des de la proximitat», i ens invita a replantejar-nos quins poden ser els valors universalment compartits, que realment puguem acceptar com a base d’un veritable progrés.

L’Església Catòlica té en Casaldàliga un bon motiu per estar contenta. Amb aquest premi s’avalen molts dels compromisos i iniciatives que des dels moviments de base es duen a terme arreu del món en bé de les persones més necessitades. Al costat de Casaldàliga, caldria potser reivindicar els desapareguts Óscar Romero, Joan Alsina, Joaquim Vallmajó, Adrià Trescents, Flor Sirera, Lluís Espinal, Gumersind Vilagran o la mateixa Teresa de Calcuta, i moltes altres persones anònimes. Totes elles persones que (entre místiques i arrauxades) han lluitat i fins han deixat la pell per les causes de la justícia i la pau, recordant-nos que només si es sembra hi haurà collita. En aquest sentit, Casaldàliga diu: «El cel corre per compte de Déu, però la terra, per compte nostre... i jo no puc quedar-me amb el que Déu ja ha fet...». També Helder Cámara deia: «Pensa que la teva vida és l’únic evangeli que moltes persones llegiran.» És per això que no deixa de sorprendre, aquests dies, la indiferència de la jerarquia catòlica davant d’aquest reconeixement internacional: l’efecte mirall té de perillós que mostra tant el que som com el que voldríem ser i no som.

La societat actual viu en la realitat paradoxal de voler un món feliç per a la infantesa que puja i, a la vegada, un creixement econòmic els beneficis del qual no són distribuïts equitativament. S’oblida, il·lusament, que res és gratuït i que les conseqüències que es deriven de determinades formes de fer actuen inevitablement contra el primer desig. Cal tenir present que avui més de mil milions de persones –un de cada sis éssers humans– viuen amb menys d’un dòlar al dia i no disposen dels mitjans per sobreviure i fer front a les malalties, la fam i els riscos ambientals. «La fam no té fronteres» deia el supervivent d’una pastera africana, reproduint unes paraules de Casaldàliga en el seu discurs d’agraïment. La complexitat del cercle viciós en què s’ha entrat està servida, i la dicotomia entre afavorir la humanitat o l’economia és una realitat. Cal reinventar les vies necessàries per trobar el difícil equilibri entre ambdós conceptes perquè «un altre món sigui possible» com demanen els fòrums de l’alternativitat.

Parlem d’Ítaca? Parlem d’utopies? Existeixen aliances i consensos a nivell mundial: el projecte del mil·lenni, el consell mundial d’esglésies, els fòrums socials, cimeres internacionals que es celebren periòdicament. Però que no s’enganyi ningú: eradicar la pobresa i la fam, universalitzar l’educació, promoure la igualtat entre homes i dones, reduir la mortalitat infantil i/o eliminar l’armament i posar fi a totes les formes de violència que comporta, aquestes accions tan urgents com necessàries han de ser un treball conjunt dels estats i la societat civil. La proximitat, en definitiva la comunicació, és el primer pas per conèixer «l’altre» en tota la seva humanitat i reconèixer-hi també la pròpia. L’efecte mirall ens retrata i ens reflecteix tots i totes amb una gran varietat de matisos.

***************

De castells militars i centres de pau

Joan Surroca i Sens, museòleg i membre de Justícia i Pau de Girona. Diari de Girona. 1 d'abril de 2006 

Fa deu anys que hi ha un moviment d´un ampli ventall de persones, de clar historial pacifista i pacificador, i de diferents col·lectius associats en una rica xarxa d´entitats que reivindica convertir el castell de Sant Ferran de Figueres en un castell de la pau, sense que fins al moment hi hagi cap resultat pràctic. El projecte de llei de cessió del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, aprovat pel consell de ministres el proppassat 24 de febrer, ha aixecat molta pols, en bona part provocada pel ministre Bono. Amb l´entrada en consideració del castell de Montjuïc com a possible Centre de la Pau, l´escenari és prou complex com per exigir un xic de seny i resultats sensats. Sento declaracions que m´alarmen i m´horroritza pensar que Catalunya pot destinar, una vegada més, una suma de diners astronòmica per a un mal museu.

La llei de Foment de la Pau, aprovada pel Parlament de Catalunya l´any 2003, ha permès que en aquests moments ja estigui funcionant un Consell integrat per persones prou representatives com per confiar-hi les recomanacions de les grans línies d´actuació per fomentar la pau. Res s´hauria de fer en matèria de pau d´esquena al Consell. És un moment delicat i a mi m´agradaria que s´iniciés un bon debat abans de començar a actuar. La meva aportació queda resumida en aquests punts que segueixen:

1. El futur Museu de la Pau de Catalunya (si finalment hom creu que és convenient crear-lo) haurà d´estar estretament vinculat a un Centre de Formació i de Recerca, dinamitzat pel món acadèmic, i a un Centre de Prevenció i Mediació de Conflictes. D´alguna manera, són feines que han de quedar molt en mans de l´Institut Internacional per la Pau (l´altra branca que preveu la llei de 2003 i que aviat serà realitat) que tindrà com a objectius, entre altres: impulsar la recerca, afavorir contactes que fomentin la pau, fer el seguiment de processos de pau i facilitar la formació. La part museística, per la seva vessant més pública, és complexa i requereix un bon estudi previ.

2. Abans de qualsevol iniciativa, cal concretar la forma jurídica del Centre, l´espai físic de què es disposa per portar a terme el projecte i la dotació econòmica assignada per construir-lo. Encara és més important conèixer el pressupost anual per al correcte funcionament del Centre. És habitual que no es tingui en compte la despesa de funcionament: el personal, les activitats, les exposicions, la difusió, etc. Quantes vegades veiem esplèndids embolcalls amb continguts deficients!

3. Massa sovint s´inverteixen els termes i els arquitectes dissenyen museus sense pensar que algú ha de tenir cura d´omplir-los de contingut i de visitants. Els resultats solen ser negatius perquè no hi ha hagut el diàleg previ tan necessari. El projecte museològic i el posterior projecte museogràfic s´han de realitzar en un bon diàleg i col·laboració entre museòlegs i arquitectes.

4. El projecte haurà d´explicar els objectius, les activitats, el calendari i la forma d´avaluar.

5. El museu ha de comptar amb sales d´exposició permanents, però deixar molt protagonisme a les temporals per afavorir la renovació, la recerca i l´intercanvi.

6. El futur Museu de la Pau ha d´exercir de museu capçalera d´altres centres de Catalunya que, sense ser monogràfics de la pau, la tenen en els seus objectius. La col·laboració entre ells ha de donar volada a projectes ambiciosos. Figueres i Barcelona podrien ser les seus capçaleres, repartint-se les tasques, sense duplicar res. Esdevenir centres mare d´altres centres ja existents a diferents poblacions de Catalunya. Amb un plantejament en xarxa evitaríem un centre faraònic i un desert a la resta del país.

7. El Museu de la Pau de Catalunya ha de formar part de la xarxa de Museus de la Pau que hi ha arreu del món i tenir contacte, col·laboració i projectes en comú amb els més actius.

8. El Museu de la Pau de Catalunya ha d´afavorir la resolució de conflictes de manera no violenta. Aquesta és una afirmació contundent, però llevat d´uns quants objectius clars, com qualsevol museu, el Museu de la Pau no pot ser un lloc de certeses. La reflexió provoca dubtes i la necessitat d´interpel·lar-se o de qüestionar-se. L´intercanvi de pensament i el diàleg és imprescindible per aconseguir llocs que esdevinguin el disc dur del pensament.

9. Més que estar atent a les necessitats del públic, el Museu serà sensible a les necessitats dels públics diversos: especialistes, turistes, escolars, públic que s´inicia en la temàtica, grups, etc. Hi haurà, doncs, diversos nivells de lectura.

10. El Museu de la Pau de Catalunya serà un Museu exemplar en matèria d´integració per a tots i totes. No pot ser d´altra manera perquè, si sempre és desitjable aquesta sensibilitat, més ho ha de ser en un museu que té la pau com a motiu principal de tractament.