Aquest escrit vol ser un petit homenatge al bisbe Òscar Romero. Permeteu-me de deixar de banda molts aspectes de la vida de Romero prou coneguts i comentats. M’ha arribat l’homilia del jesuïta Jon Sobrino pronunciada en l’aniversari de l’any passat a la capella de la UCA. Centra la reflexió en tres aspectes:

1.- Sol amb Déu a l’hospital. És sabut que l’oligarquia es volia guanyar el bisbe i li oferí un palau episcopal amb totes les comoditats. Romero el rebutjà i se n’anà a viure a l’hospital de la Divina Providència, sol i sense mesures de seguretat. Les persones més properes eren dones malaltes de càncer incurable, pobres i amb l’angoixa de no saber què passaria als seus fills en morir elles. Només Déu sabia qui era el Bisbe i què significava per a ell la seva Fe en Déu. Així parlà al poble salvadorenc: "Cap home no es coneix fins que ha trobat Déu. Tant de bo el fruit de la meva predicació fos que tots plegats ens trobéssim amb Déu". "M’alegra molt quan la gent senzilla troba en les meves paraules un camí per anar a Déu" i encara "sense Déu no hi pot haver alliberació".

2.- A la Catedral amb el seu poble. El bisbe de la Catedral és més conegut. És el bisbe de les homilies, dels pobres i de les víctimes, dels horrors de la repressió i de l’esperança de justícia. Citarem reflexions seves, que posen de manifest la seva personalitat: "Demano al Senyor, mentre durant la setmana recullo el clamor del poble i el dolor de tants crims, la ignomínia de tanta violència, que em doni la paraula oportuna per consolar, per denunciar, per cridar al penediment"; "denuncio l'absolutització de la riquesa. Aquest és el gran mal del Salvador: la riquesa, la propietat privada com un absolut intocable. I, ai del que toqui aquest cable d’alta tensió! Es crema."; "vivim en un ordre fals, fonamentat en la repressió i la por".

3.- Enmig del seu poble i en la seva defensa fins al final. Romero es va mantenir ferm en la denúncia i la compassió. Mai va cercar paraules que políticament i eclesiàstica fossin correctes. Ni en la societat ni en l'Església com a institució jeràrquica va trobar facilitats i suport. Fins al darrer moment es va mantenir fidel a les víctimes, tot i saber que ell podia ser la darrera. "Als pobres Déu els estima". Aquest convenciment el va dur a desgastar-se a favor d’una pastoral per la justícia, l’esperança i la vida dels pobres. I en segon lloc a enfrontar-se amb els que oprimien i reprimien. Volia construir "l'Església dels pobres" i això va significar riscos i enfrontaments. Deia: "seria trist que en una pàtria on s’assassina tan horrorosament no comptéssim entre les víctimes els sacerdots. Són el testimoni d’una Església encarnada amb els problemes del poble".

Els pilars de la seva vida eren dos: Déu i el poble. No es cansava de repetir: "Déu va amb la nostra història" i "a aquest poble li ha donat dignitat". Les amenaces creixien. En la seva darrera homilia, va dir: "aquesta setmana m’ha arribat un avís dient que estic en la llista dels que seran eliminats la propera setmana". I va posar la seva mort en relació amb el poble: "que la meva sang sigui llavor de llibertat i senyal que l’esperança aviat serà una realitat". Les paraules finals de la darrera homilia foren aquestes: "En nom de Déu, doncs, i en nom d’aquest sofert poble, els laments del qual pugen fins al cel cada dia més tumultuosos, els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu: que s’acabi la repressió". Després de l’homilia, quan es preparava per a l'Ofertori de la Missa, fou assassinat vilment.

Amb la mort del bisbe Òscar Romero no va morir la seva paraula.

VICENÇ FIOL, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona, 24 de març de 2010