En la història del Níger, país relativament pacífic fins ara, ja s’hi compten quatre cops d’estat militar, incloent-hi l’assassinat d'un president.

Ja fa gairebé dos mesos que el Níger va patir un cop d’estat militar. Un cop d’estat, sigui de la mena que sigui, mai no es podrà beneir. Aquest, però, ja era cantat i gairebé tothom se l’esperava. Havíem arribat a una situació sociopolítica sense sortida ni endavant ni endarrere. Les mediacions nacionals i internacionals ja hi havien maldat infructuosament. Les amenaces d’aïllament institucional del país i de suspensió d'ajuda financera només servien de pretext per entossudir-se encara més.

Res de tot això és d’estranyar. Sortíem d'una altra mena de cop d’estat colpit feia uns mesos quan el president va dissoldre el Parlament, es va carregar la cort constitucional i va convocar un referèndum per canviar la Constitució. A finals d’any se li exhaurien els dos mandats legals i volia continuar durant tres anys més per acabar d’arrodonir el seu programa. Així doncs, amb la flamant sisena constitució dins el portadocuments, els avantguardistes varen guanyar les eleccions sense dificultat. I tirant pel dret, l’aparell de govern va funcionar amb aquests mecanismes disfressats de democràcia malgrat les nombroses manifestacions en contra. Vet aquí el veritable parany en què cauen molts països. Alguns, fins i tot, ja han trobat la manera de fer-se elegir de pare a fill. D’altres s’engresquen a provar fortuna.

En la història del Níger, país relativament pacífic fins ara, ja s’hi compten quatre cops d’estat militar, incloent-hi l’assassinat d’un president. A aquesta llista s’hi pot afegir algun altre envernissat de legalitat. Parlem de les menes de presa de poder que s’afanyen a posar a l’aparador les necessàries institucions democràtiques per enganyar babaus. A la llarga, com que res no canvia, el poble se’n cansa, es rebel·la contra tanta manipulació i tanta disbauxa. Esclafat i impotent, acull amb joia els capgiraments violents bo i esperant millor sort.

Des de la intervenció del 18 de febrer últim, una junta pletòrica d’una vintena de militars dóna proves d’una certa bona voluntat. Proposa un període de transició per restablir l’ordre, revifar la justícia contra la corrupció i la impunitat, constituir un consell ample on totes les forces vives preparin les futures eleccions. Ben cert, ja coneixem la percala i no sempre és de fiar. De moment, però, la junta ha desembolicat el regal del diàleg sociopolític i l’ha posat sobre la taula. També l’honora el compromís ferm de no presentar-se a les eleccions; ni cap d’ells ni ningú del govern de transició. A més, s’ha preocupat de seguida de la situació de crisi alimentària, per no dir de fam, en què es troba actualment la meitat de la població. Aviat és dit, s’hi ha de comptar, una per una, set milions i mig de persones!

Veure per creure. Ara per ara, una intervenció violenta dóna corda a l’esperança d’un país sencer. Pensar que tot s’arreglarà d’avui a l’endemà és somiar truites en tres dimensions. En l’horitzó dels temors i de la sospita ja hi despunta el retorn de les vaques sagrades que havien fugit del país. Per altra banda, els politicastres de sempre, que momentàniament van amb la cua entre cames, només esperen tornar sortir a la palestra ben aviat. Un capdavanter de la societat civil ho va dir ben clar davant les autoritats de la transició: «Ni els nous papers constitucionals ni les institucions en si ens oferiran un canvi de prou fiar. Ens calen sobretot persones que regalimin competència, responsabilitat i honradesa.» Tot rau a tenir cura de mirar quines persones s’elegeixen molt més que de seguir els partits com bens. És una proposta que es pot fer extensiva a tot el món d’electors democràtics d’arreu.

JOSEP FRIGOLA I RIBAS 
EL PUNT – 3 d’abril de 2010