El 20 d’agost em sobtà el titular d’aquest diari que diu: "Els veïns volen fer fora una dona d’un pis social arran dels atacs de l’exparella". Segons la notícia la dona és sota protecció policial per evitar les agressions de què pot ser víctima per part de la seva antiga parella.

Em costa d’entendre que els veïns, que potser també viuen en pisos socials, demanin l’expulsió de la víctima a qui s’hauria de fer costat i donar escalf i suport, quan sembla que seria més lògic que demanessin la reclusió o l’allunyament real de l’agressor a una altra població prou llunyana. Voler fer pagar a la dona els atacs del seu excompany, no és insolidaritat manifesta?

Un altre diari, el dia abans, deia que "Un barri de Mataró es rebel·la contra un centre de menors". En llegir la informació veig que es tracta d’un centre d’acolliment per a menors en risc d’exclusió social, procedents de famílies desestructurades. L’acolliment es farà a les instal·lacions d’una parròquia i és a càrrec d’una entitat que fa més de trenta anys que practica aquesta activitat a Mataró i no ha tingut mai problemes de convivència o relació dels joves amb els seus veïns. A més, compta amb el suport de l’ajuntament de la ciutat. Els infants són els culpables de la desestructuració de la seva família? N’han estat els causants? No hauríem d’afavorir tot allò que impulsi la seva inclusió social per evitar que es converteixin en marginats o delinqüents?

Darrere d’aquestes notícies és fàcil de veure-hi un individualisme ferotge. Jo, com a individu, sóc el més important i rebutjo tot allò que va o em sembla que pot anar contra la meva comoditat i benestar. Potser miraré la conveniència de la meva comunitat familiar o, a tot estirar, la del veïnatge.

A partir d’aquí totes aquelles persones diferents de mi, que segurament considero inferiors, em fan nosa o por, i voldria no haver de veure-les. Em justifico amb la necessitat de la seguretat que exigeixo a les institucions de govern; que, d’altra banda, nego a aquells qui em fan nosa.

La Declaració dels Drets Humans, al preàmbul, diu que es proclama "considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món"; a l’article 1 diu que "tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat"; i l’article segon que "qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats (...) sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o d’altra mena, d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe".

I em pregunto: què ho deu fer que jo, que gaudeixo d’un nivell de llibertat, benestar i consum que em garanteix la satisfacció de les necessitats bàsiques, hagi d’allunyar del meu entorn, fer invisibles, aquells qui viuen en una situació més desfavorable. O, és que potser em fan sentir incòmode per la desigualtat social que m’afavoreix i que a ells els perjudica? O potser fins i tot arribo a tenir por que em puguin desposseir d’aquelles coses, tangibles o intangibles, de què ells no poden gaudir malgrat tenir-hi tot el dret?

Sempre he sentit a dir que la unió fa la força. El sistema econòmic i polític neoliberal afavoreix l’individualisme excloent a fi de fer-nos acceptar l’entramat social fonamentat en la desigualtat i, en conseqüència, ple de rancúnia i desconfiança dels uns envers els altres. I també fomenta el sentiment de solitud que cada vegada afecta més persones i les abalteix i fa proclius a la depressió i la infelicitat.

No creieu que hem de tendir a superar aquest individualisme i assumir a tots nivells la igualtat proclamada per la Declaració Universal dels Drets Humans, que representa una ètica de mínims per a la convivència?

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Jutícia i Pau
Diari de Girona, 30 d’agost de 2010