A final de juliol començàrem a tenir notícia de les inundacions al Pakistan que, el mes d’agost, amb les pluges monsòniques molt més intenses que les habituals, s’agreujaren i agafaren proporcions de gran catàstrofe.

Una cinquena part dels 804.000 km2 de superfície del Pakistan va quedar sota les aigües, per la continuïtat de les pluges i es calcula que uns vint milions de persones han estat afectades. Uns 3.000 morts i centenars de pobles i llogarets destruïts.

Algunes xifres de cultius afectats són: 30.000 km2 de cotó, 800 km2 d'arròs, 800 km2 de canya de sucre, 1.000 km2 de farratge per al bestiar i 500.000 tones de blat destruïdes. Pel que fa a la ramaderia es calcula que han mort 1,2 milions de caps de bestiar boví i cabrum, i uns sis milions d’aviram, mentre que un altre milió de bèsties de boví i cabrum poden morir per falta de farratge o pinso. Una conseqüència immediata d’aquest desastre ha estat l’augment del preu del cotó en el mercat de futurs.

El secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, va visitar la zona i va dir que era la pitjor catàstrofe humanitària que havia vist. Sembla que supera amb escreix els danys del tsunami del 2004 i el terratrèmol d'Haití d'enguany.

L’ONU va demanar una ajuda de 460 milions de dòlars i fins ara n’ha recaptat la meitat. L'Estat espanyol ha aportat 3,6 milions de dòlars. Els Estats Units n’aporten dos-cents milions que, en part, són derivats d’un programa d’ajuda al Pakistan que ja era pressupostat.

Mentrestant el president Asaf Alí Zardari, les primeres setmanes de les inundacions viatjava per Europa inspeccionant les seves empreses i residia al castell del s. XVI que posseeix a Normandia, cosa que ha provocat un gran descontentament de la població del Pakistan. L’ajuda és repartida i controlada estrictament per l’exèrcit i això fa pensar que el que poden cercar, en el fons, és recuperar el prestigi perdut que els permeti de fer un altre dels innombrables cops d’estat que ha sofert el país els darrers seixanta-tres anys.
El més sorprenent, però, és la poca importància que les agències d’informació i els mitjans de comunicació han donat a aquest daltabaix. Sí, certament, hem tingut una mica d’informació, però gairebé mai en portada ni destacada. Cosa fàcilment comprovable si recordem l’espai que es va destinar al terratrèmol d'Haití.

El fet s’atribueix a diversos motius: la mala imatge del règim corrupte pakistanès, l’associació automàtica que molts occidentals fan entre musulmà i terrorista, el control del govern sobre les filmacions, el poc interès de les televisions per poca rendibilitat de la informació, desinterès de les marques a finançar els espais... Potser la més important és la necessitat d’amagar les conseqüències del canvi climàtic per la impassibilitat dels països més rics del món davant d’aquest problema, cada vegada més evident. El daltabaix del Pakistan va coincidir amb els focs forestals a Rússia, la boira que van causar a Moscou, inundacions a la Xina, afers que van obtenir molt més espai informatiu.

El desembre es farà a Cancún la Cimera del Clima de l'ONU. Un dels documents per a les deliberacions serà l'Acord dels Pobles, conseqüència del fracàs de Copenhaguen de finals del 2009, signat a Bolívia el Dia de la Mare Terra. Aquest Acord dels Pobles va servir als mitjans de comunicació per ironitzar sobre alguna afirmació desafortunada o treta de context del president Evo Morales, però se’n va informar ben poc. Cal esperar que aquesta vegada, davant els desastres que ja ha provocat el canvi climàtic i altres que poden arribar aviat, es prenguin mesures per aturar les emissions de CO2, la destrucció d’espècies, l’explotació desmesurada dels recursos energètics i minerals del planeta i, sobretot, la contenció de l’afany desficiós de beneficis de les grans empreses que són les qui realment, en lloc dels polítics, controlen la marxa de l’economia mundial.

DIARI DE GIRONA – 13 d’octubre de 2010
XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau Girona