Girona

Adreça: C. Antic Roca, 38 bis, 17003, Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

Justícia i Pau Girona és una comissió compromesa amb la cultura de pau. Per això, treballa activament per al desarmament, l’aprenentatge de la convivència des del reconeixement de la igualtat, la mediació i el respecte dels drets humans. A més, s’ha implicat socialment en la sensibilització per l’acollida als refugiats.

El mes de febrer el diari britànic The Guardian publicà una informació sobre les condicions de vida dels immigrants que treballen o cerquen feina a la zona d'agricultura intensiva situada al llarg del rerepaís d'Almeria. La informació, difosa per rebelion.org, diu que hi ha situacions que entren de ple en la definició oficial d'esclavitud de l'ONU; i l'esclavitud fou abolida a Espanya el 1872.

Aquesta zona, en què l'abril de 2010 hi havia uns 80/90.000 immigrants, abasteix d’hortalisses i alguna fruita, com la maduixa, els països del nord d'Europa que, pel clima, no en podrien gaudir durant una bona part de l'any.

El boom dels hivernacles, que necessiten mà d'obra abundant, barata i flexible, disposada a contractes temporals i acomiadaments repetitius, és possible gràcies als immigrants. El treball, irregular i difícil, no és gens atractiu per a la població local.

Aquests immigrants són, majoritàriament, del Marroc, de l'Europa de l'est i de l'Àfrica subsahariana. The Guardian diu que viuen en xaboles fetes de caixes i palets de fusta i plàstics vells dels hivernacles; que els salaris solen ser inferiors a la meitat del salari mínim; les zones de xaboles, situades en terrenys que ja han quedat erms, no tenen aigua potable ni instal·lacions higièniques; als sense papers, si es queixen, se'ls amenaça de lliurar-los a la policia a fi de ser expulsats. Es treballa a una temperatura ambient de 40/50º.

Abans de la crisi percebien uns trenta euros per jornada de treball. Ara, amb l'augment d'oferta de mà d'obra, rarament arriben a cobrar-ne vint. La feina sol ser esporàdica i poden ser llogats, sense contracte, per un dia o per hores. Alguns viuen en cortijos abandonats, sense aigua ni instal·lacions sanitàries. Algunes ONG els faciliten aliments i assistència sanitària. L'informe diu que l'Estat consent l'esclavitud a l'Europa del segle XXI.

El Govern ofereix la regularització als immigrants que demostrin que han treballat durant tres anys. Tot i això queden a la zona desenes de milers de persones indocumentades, cosa que els converteix en vulnerables i fàcils d'explotar.
La Declaració dels Drets Humans, a l'article 4, diu que "cap persona no serà sotmesa a esclavitud". I al 23: "Tota persona té dret (...) a la lliure elecció del seu treball i a protecció contra la desocupació" i, també, que "tothom té dret, sense cap discriminació, a igual salari per igual treball".

Els cristians podem tenir en compte Lv 19, 33s: "Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, al vostre país, no l'exploteu (...), considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres" o bé l'homilia de Sant Basili (s.IV): "Avar és qui no es conforma amb el necessari, i lladre qui pren el seu als altres. (...) Si diem lladre a aquell que despulla un que va vestit, direm d'una altra manera al que no vesteix un nu podent-ho fer?".

Aquesta situació, és un cas excepcional? Els tallers de confecció xinesos que sovint es descobreixen a la zona del Maresme fan pensar que no.

Davant l'explotació inhumana què podem fer? En primer lloc mirar de no consumir hortalisses i fruita procedents d'aquella zona. En segon lloc buscar la manera de pressionar els polítics a fi que posin remei a la situació de tants milers de persones que viuen en una precarietat extrema i sense cap seguretat.

També cal contemplar l'aspecte ecològic. Per obtenir les cinc o sis collites anuals, és imprescindible la utilització de plaguicides i fertilitzants químics que, de vegades, són tòxics, amb conseqüències per a la salut dels treballadors i dels consumidors, així com la contaminació freàtica. A més, els terrenys queden inutilitzables en pocs anys. De cara a l'aprofitament de l'aigua, cada dia més escassa, hem de saber que el regadiu requereix 5/6.000 m3 d'aigua per hectàrea i el dèficit hídric d'Almeria és de 400 milions de m3.

Un aspecte més de la sobreexplotació de la terra i dels desafavorits. Com es pot subvertir el sistema neoliberal que ens té tenallats? Pensem-hi!

Xavier Merino, membre de JP Girona
Diari de Girona, 19 d’abril de 2011

 

Les eleccions del 28N han portat l’alternança, sempre desitjable i convenient, en la tendència del govern. Ara el govern serà de "dreta" en contrast amb el govern d'"esquerres" que teníem fins ara. Cada vegada costa més de veure la diferència entre esquerra i dreta, això que en diuen la "sensibilitat social". La nostra alcaldessa diu que, de cara a les municipals, cal explicar bé la sensibilitat social del seu partit. No s'ha preguntat per què cal explicar-la tan bé? Potser perquè a ull nu no es percep?

Una exdiputada deia que al Parlament hi ha trobat persones de tota mena: les qui hi deixen la pell i les que tenen un os a l’esquena, les qui són transparents i aquelles de qui no et pots fiar, les honestes i les que tiren pel dret. Com a tot arreu. També diu que la lògica política porta a estratègies perverses que poden ser bones per a la ciutadania però s’utilitzen per posar en entredit el rival. O que et pots haver d’oposar a una cosa bona només perquè la proposa el contrari. Una altra política explicava com el partit frena i limita la seva activitat. Si en lloc de votar partits votéssim persones, el Parlament no seria més eficaç i eficient? No posaria més atenció en el que realment preocupa l’electorat?

Els qui governaran ara ja ho havien fet vint-i-tres anys seguits i m’agradaria que, a fi de retallar la distància que separa la classe política de la ciutadania, siguin eficaços i tinguin ben en compte aspectes essencials, com ara:

1/ la participació ciutadana a tots nivells. En votar elegim diputats que, després, escullen el president del Govern. Votar-los no és donar carta blanca als qui guanyen per fer el que vulguin. Cal establir vies de participació ciutadana a tots nivells a fi de poder intervenir i opinar en totes les qüestions importants, fins i tot en l’elaboració dels pressupostos, que sembla que és el que els polítics tenen com a més sagrat. L'Ajuntament, deia un regidor, té la bústia de suggeriments, una bona eina de participació. Potser sí, però no afavoreix gaire el diàleg: les respostes, si n'hi ha, solen ser contundents i no admeten rèplica. Si s’estableixen vies de participació real, començant pels ajuntaments i acabant pel govern, augmentarà la confiança i minvarà l’abstenció.

2/ la transparència. Han aflorat molts casos de corrupció en tota mena d’institucions, des de les més properes fins a les més allunyades de la ciutadania, que afecten pràcticament tot l’espectre polític segons el temps que han romàs en el poder i del volum financer gestionat. Sembla que la causa és el finançament dels partits: cal que els partits siguin transparents a tots nivells, sobretot en el financer. Fa uns anys que es publica l’índex de transparència dels principals ajuntaments de l'Estat, però no té en compte aspectes tan importants com ara la contractació. Si no hi ha molta més transparència en l’administració pública dels diners de la ciutadania la desconfiança envers el món polític creixerà cada vegada més i augmentarà l’abstenció.

3/ la sensibilitat social. Espero que el nou govern la demostri clarament i que tingui ben present que, malgrat la crisi, cal augmentar la despesa per garantir la protecció dels sectors més vulnerables de la societat i treballar eficaçment per aconseguir una justícia social fruit de les polítiques adreçades a l’eradicació de la pobresa i de l’exclusió social, la reducció de les diferències socioeconòmiqes, el dret a un habitatge digne, una educació bàsica i una assistència sanitària de més qualitat que abastin la totalitat de la població, ingressos mínims per a tothom qui viu a Catalunya, la integració dels immigrants,...

A la ciutadania ja no ens valen excuses com dir que no tenim competències. Cal que el Govern exigeixi de Madrid totes les que calguin a fi de governar amb plena llibertat i dur a terme les polítiques de justícia social que ens han de portar a la bona convivència i la seguretat.


XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona, 15 de desembre de 2010

 

A final de juliol començàrem a tenir notícia de les inundacions al Pakistan que, el mes d’agost, amb les pluges monsòniques molt més intenses que les habituals, s’agreujaren i agafaren proporcions de gran catàstrofe.

Una cinquena part dels 804.000 km2 de superfície del Pakistan va quedar sota les aigües, per la continuïtat de les pluges i es calcula que uns vint milions de persones han estat afectades. Uns 3.000 morts i centenars de pobles i llogarets destruïts.

Algunes xifres de cultius afectats són: 30.000 km2 de cotó, 800 km2 d'arròs, 800 km2 de canya de sucre, 1.000 km2 de farratge per al bestiar i 500.000 tones de blat destruïdes. Pel que fa a la ramaderia es calcula que han mort 1,2 milions de caps de bestiar boví i cabrum, i uns sis milions d’aviram, mentre que un altre milió de bèsties de boví i cabrum poden morir per falta de farratge o pinso. Una conseqüència immediata d’aquest desastre ha estat l’augment del preu del cotó en el mercat de futurs.

El secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, va visitar la zona i va dir que era la pitjor catàstrofe humanitària que havia vist. Sembla que supera amb escreix els danys del tsunami del 2004 i el terratrèmol d'Haití d'enguany.

L’ONU va demanar una ajuda de 460 milions de dòlars i fins ara n’ha recaptat la meitat. L'Estat espanyol ha aportat 3,6 milions de dòlars. Els Estats Units n’aporten dos-cents milions que, en part, són derivats d’un programa d’ajuda al Pakistan que ja era pressupostat.

Mentrestant el president Asaf Alí Zardari, les primeres setmanes de les inundacions viatjava per Europa inspeccionant les seves empreses i residia al castell del s. XVI que posseeix a Normandia, cosa que ha provocat un gran descontentament de la població del Pakistan. L’ajuda és repartida i controlada estrictament per l’exèrcit i això fa pensar que el que poden cercar, en el fons, és recuperar el prestigi perdut que els permeti de fer un altre dels innombrables cops d’estat que ha sofert el país els darrers seixanta-tres anys.
El més sorprenent, però, és la poca importància que les agències d’informació i els mitjans de comunicació han donat a aquest daltabaix. Sí, certament, hem tingut una mica d’informació, però gairebé mai en portada ni destacada. Cosa fàcilment comprovable si recordem l’espai que es va destinar al terratrèmol d'Haití.

El fet s’atribueix a diversos motius: la mala imatge del règim corrupte pakistanès, l’associació automàtica que molts occidentals fan entre musulmà i terrorista, el control del govern sobre les filmacions, el poc interès de les televisions per poca rendibilitat de la informació, desinterès de les marques a finançar els espais... Potser la més important és la necessitat d’amagar les conseqüències del canvi climàtic per la impassibilitat dels països més rics del món davant d’aquest problema, cada vegada més evident. El daltabaix del Pakistan va coincidir amb els focs forestals a Rússia, la boira que van causar a Moscou, inundacions a la Xina, afers que van obtenir molt més espai informatiu.

El desembre es farà a Cancún la Cimera del Clima de l'ONU. Un dels documents per a les deliberacions serà l'Acord dels Pobles, conseqüència del fracàs de Copenhaguen de finals del 2009, signat a Bolívia el Dia de la Mare Terra. Aquest Acord dels Pobles va servir als mitjans de comunicació per ironitzar sobre alguna afirmació desafortunada o treta de context del president Evo Morales, però se’n va informar ben poc. Cal esperar que aquesta vegada, davant els desastres que ja ha provocat el canvi climàtic i altres que poden arribar aviat, es prenguin mesures per aturar les emissions de CO2, la destrucció d’espècies, l’explotació desmesurada dels recursos energètics i minerals del planeta i, sobretot, la contenció de l’afany desficiós de beneficis de les grans empreses que són les qui realment, en lloc dels polítics, controlen la marxa de l’economia mundial.

DIARI DE GIRONA – 13 d’octubre de 2010
XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau Girona

 

Un dels temes d’estiu ha estat el dels manters o top manta i el problema que diuen que representen per als botiguers. Hi ha hagut un ventall d’actituds que van des de la dels ajuntaments de Calafell i el Vendrell, d’assignar un espai de venda per a aquestes persones (cal no oblidar mai que són persones amb tots els drets) per fer-se enrere al cap de pocs dies, fins a la de l'Ajuntament de Roses que un dia diu que multarà els compradors i un altre demana més presència dels Mossos per perseguir els venedors.

En repassar diaris hi trobo opinions que vénen de diferents sectors:

"Venc per poder sobreviure", Ahmed, senegalès.

"No tenen cap altra manera de guanyar-se la vida", Pau Rius, advocat.

"Una part important del material arriba en grans contenidors als ports de Barcelona i Algesires", subinspector de la Policia Municipal de Cambrils. Ell mateix també diu que la major part dels beneficis d’aquest comerç va a parar a empreses xineses.

No sé si es pot fer una estadística real de les pèrdues que aquesta venda alternativa representa per a fabricants, distribuïdors i comerços per veure’n l’abast. El que sí que tinc clar és que si vull comprar un CD del quintet de corda opus 104 de Beethoven, no l’aniré a cercar al comerç paral·lel. O el mateix si vull qualsevol article de qualitat. Sóc conscient, i crec que la majoria de compradors també en són, que els productes que ofereix aquest canal són de baixa qualitat i que no se’n pot esperar un bon resultat. Crec que la compra que es fa als manters és, en molts casos, instintiva, compulsiva o compassiva.

D’altra banda aquest tipus de venda serveix per poder sobreviure amb estretors els qui la practiquen. La majoria no tenen altra possibilitat d’obtenir diners. Sí, aquesta venda és il·legal; però llavors, quines sortides podem oferir a aquestes persones: delinquir robant en camps i galliners, fent estrebades a persones ancianes, ...?

En una reunió a l'Ajuntament de Girona se’ns deia que les úniques partides del pressupost que no han disminuït enguany són les de Serveis Socials, Educació i Seguretat. A la conferència inaugural del III Campus per la Pau, el senyor Rafael Grasa, president de l'ICIP, deia que la "seguretat" és una condició indispensable per a la pau. I en ambdues ocasions em vaig preguntar i encara em pregunto: els representants institucionals, quan empren la paraula seguretat, de què parlen?

Potser parlen del dret que tenim tots a la seguretat alimentària, que ens garanteixi aliments suficients i saludables? A la seguretat d’allotjament, en habitatges individuals o col·lectius, per aixoplugar-nos? A la seguretat de l’educació independentment de l’edat de cadascú. Em temo, però, que quan ens parlen de seguretat ens parlen de la dels qui estem ben establerts, tenim feina i uns ingressos garantits, un habitatge més o menys digne on aixoplugar-nos,... I la seguretat que proposen és protegir-nos dels nouvinguts pobres, dels exclosos i marginats per evitar que ens prenguin res d’allò que considerem nostre. I així el que fan és protegir, fer segur, el sistema social farcit de desigualtats del nostre país. Es diu que som el país de la UE-15 amb més desigualtat socials.

Potser cal donar als nouvinguts (la majoria dels manters en són) la seguretat que seran atesos en les seves necessitats elementals: alimentació, vestit, habitatge, educació, salut, ... I aquesta seguretat només pot venir de les administracions públiques. No pot dependre d’entitats solidàries, laiques o religioses, que mai no donaran l’abast a facilitar la inclusió d’aquells qui són en risc de marginació, exclusió o reclusió.

D’altra banda, no fora més fàcil i barat, sabent com i on arriba el producte, anar de dret als distribuïdors, que deuen ser els qui fan el negoci, i no perseguir els venedors manters i garantir-los la subsistència amb dignitat?

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA, 11 de setembre de 2010

 

El 20 d’agost em sobtà el titular d’aquest diari que diu: "Els veïns volen fer fora una dona d’un pis social arran dels atacs de l’exparella". Segons la notícia la dona és sota protecció policial per evitar les agressions de què pot ser víctima per part de la seva antiga parella.

Em costa d’entendre que els veïns, que potser també viuen en pisos socials, demanin l’expulsió de la víctima a qui s’hauria de fer costat i donar escalf i suport, quan sembla que seria més lògic que demanessin la reclusió o l’allunyament real de l’agressor a una altra població prou llunyana. Voler fer pagar a la dona els atacs del seu excompany, no és insolidaritat manifesta?

Un altre diari, el dia abans, deia que "Un barri de Mataró es rebel·la contra un centre de menors". En llegir la informació veig que es tracta d’un centre d’acolliment per a menors en risc d’exclusió social, procedents de famílies desestructurades. L’acolliment es farà a les instal·lacions d’una parròquia i és a càrrec d’una entitat que fa més de trenta anys que practica aquesta activitat a Mataró i no ha tingut mai problemes de convivència o relació dels joves amb els seus veïns. A més, compta amb el suport de l’ajuntament de la ciutat. Els infants són els culpables de la desestructuració de la seva família? N’han estat els causants? No hauríem d’afavorir tot allò que impulsi la seva inclusió social per evitar que es converteixin en marginats o delinqüents?

Darrere d’aquestes notícies és fàcil de veure-hi un individualisme ferotge. Jo, com a individu, sóc el més important i rebutjo tot allò que va o em sembla que pot anar contra la meva comoditat i benestar. Potser miraré la conveniència de la meva comunitat familiar o, a tot estirar, la del veïnatge.

A partir d’aquí totes aquelles persones diferents de mi, que segurament considero inferiors, em fan nosa o por, i voldria no haver de veure-les. Em justifico amb la necessitat de la seguretat que exigeixo a les institucions de govern; que, d’altra banda, nego a aquells qui em fan nosa.

La Declaració dels Drets Humans, al preàmbul, diu que es proclama "considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món"; a l’article 1 diu que "tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat"; i l’article segon que "qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats (...) sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o d’altra mena, d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe".

I em pregunto: què ho deu fer que jo, que gaudeixo d’un nivell de llibertat, benestar i consum que em garanteix la satisfacció de les necessitats bàsiques, hagi d’allunyar del meu entorn, fer invisibles, aquells qui viuen en una situació més desfavorable. O, és que potser em fan sentir incòmode per la desigualtat social que m’afavoreix i que a ells els perjudica? O potser fins i tot arribo a tenir por que em puguin desposseir d’aquelles coses, tangibles o intangibles, de què ells no poden gaudir malgrat tenir-hi tot el dret?

Sempre he sentit a dir que la unió fa la força. El sistema econòmic i polític neoliberal afavoreix l’individualisme excloent a fi de fer-nos acceptar l’entramat social fonamentat en la desigualtat i, en conseqüència, ple de rancúnia i desconfiança dels uns envers els altres. I també fomenta el sentiment de solitud que cada vegada afecta més persones i les abalteix i fa proclius a la depressió i la infelicitat.

No creieu que hem de tendir a superar aquest individualisme i assumir a tots nivells la igualtat proclamada per la Declaració Universal dels Drets Humans, que representa una ètica de mínims per a la convivència?

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Jutícia i Pau
Diari de Girona, 30 d’agost de 2010