En Xavier Vallès, epidemòleg i microbiòleg, i membre de Justícia i Pau Barcelona, ens fa arribar aquest article des de la República Centreafricana.

 

L'arribada del Covid-19 al mal anomenat Vell Continent em va sorprendre a la República Centreafricana. Es fa ben estrany contemplar des del cor de l'Àfrica una epidèmia a Europa, quan la situació acostuma a ser inversa. Aquest distanciament em va suscitar algunes reflexions. Primer de tot, vaig parar atenció a la disposició psicològica que s'ha anat manifestant a mesura que la cosa ha agafat força. Al principi vivia en un escepticisme prudent respecte a l'epidèmia, un fenomen més que em queia lluny, però en el moment en què la infecció podia tocar a gent que conec bé, estimo i en aquells moments estava distant, aleshores el coronavirus ha esdevingut una mena d'incòmode convidat, inquietant, que sé que pot arrabassar la vida d'alguns dels meus parents de més edat.

Mentre les amenaces vitals toquin a "uns altres" abstractes, llunyans i inconcrets no ens sentim afectats. Cal molta empatia per entrar a l'infern d'aquests altres sense que se'ns hi convidi. Aquest tic inconscient és una de les rels de l'estigma que afecta algunes malalties. Això no va amb mi, i la manera d'afirmar-ho és rebutjant aquells que identifiquem com a portadors del mal. Són comprensibles, també, les piulades que he llegit de gent que està emprenyada quan es parla amb menysteniment del fet que els morts són en general gent d'edat o amb patologies prèvies perquè pensen en els seus oncles, avis, pares... és cert, ens fan una mica inhumans aquests plantejaments d'estadístics sense cor, quan a tots ells els tenim ben a prop i els voldríem amb nosaltres tant temps com fos possible. I quan, com està passant a Itàlia, arribi el moment en què caldrà decidir a qui es salva i a qui no? A la possibilitat de la mort sense l'escalf dels més propers, solitària i asèptica com ja he sabut d'algun cas proper, s'afegeix la necessitat d'aquesta decisió freda i inhumana. El coronavirus ha posat de manifest com de poc preparats estem davant la mort quan es presenta de forma inesperada, concreta i amenaçant, encara que només sigui una percepció esbiaixada. Quan paradoxalment esdevé massa previsible. Perquè és exactament el contrari del que teòricament reclamem en tots els àmbits: previsibilitat.

I davant d'això fa de molt mal confessar que, quan he sentit això del confinament que m'esperava si podia tornar a casa, la reacció inicial ha estat la de pensar en les activitats trivials que m'agraden, i com m'ho faré sense elles quan torni: anar a córrer, anar a passejar, a veure ocells... d'entrada no hem patit per un perill vital sinó per banalitats que es van esfumant una rere l'altra. Crec que no sóc l'únic que ha tingut el mateix impuls. No pocs l'han posat en pràctica, sembla, i només es conté aquesta inèrcia amb mesures repressives (multes i sancions, i, com a Itàlia, fins i tot l'amenaça de la presó).

Evidentment, m'ha estat impossible de no comparar la situació sanitària a la República Centreafricana i el que passa a Europa, que deriva en condescendència i fins i tot el menyspreu pels "histèrics del nord" abonat per l'actitud inicial davant la pandèmia. És un "postureig" una mica típic dels que hem estat influenciats en algun moment de l'altermundisme una mica ingenu. El que passa és que no està mancat de fonament. Exposaré només un exemple. La mortalitat materna (lligada a l'embaràs i al part) en aquest país és la primera o segona més elevada del món: més de 800 dones moren per cada 100.000 embarassos. Tenint en compte que la taxa de fecunditat és també molt elevada (6,7,8 10 embarassos per dona és la norma), fent un simple càlcul ja ens enfilem a un conservador 5% de dones que moriran per complicacions lligades a l'embaràs i al part (un terç dels quals a causa dels avortaments clandestins). I això un any rere l'altre, sense necessitat d'intervenció de cap virus. No cal que esmenti més problemes sanitaris, però la llista és llarga: malària, febre groga, xarampió, VIH... així, quan es viu de forma constant en aquesta incertesa vital, la mort, i la mort de gent jove, esdevé la norma, la gent s'adapta, o es resigna o hi conviu i mostra una resiliència aclaparadora que em provoca una tràgica admiració.

Un altre apunt, a tall d'advertència. En una pandèmia de grans dimensions, hi ha dos plans que poden interferir-se mútuament. Un és l'aspecte biològic, tècnic, de la infecció, les seves característiques intrínseques. L'altre és l'impacte que pot tenir a nivell social que pot derivar, potencialment, en el col·lapse o generar greus dificultats per implantar una resposta tècnica adequada. Hi ha tres aspectes que sostenen la societat en aquestes circumstàncies: la capacitat dels dirigents i de la societat de gestionar la incertesa, un sistema sanitari capaç de donar resposta a les víctimes de la malaltia i la credibilitat dels dirigents, tant sanitaris com polítics. Si s'esberla un d'aquests tres pilars, la societat s'esquerda i la deriva és imprevisible. Per això, en els brots epidèmics, des d'una salmonel·losi per una coca de Sant Joan en mal estat fins aquest episodi, la comunicació és clau. Essencial. Importantíssima. Tenir les persones adequades per donar explicacions, amb el coneixement tècnic, empatia, capacitat de comunicació, prudència i honestedat, i per tant reconeguts per la població, és un pilar en la contenció de qualsevol epidèmia. No pas oracles, que són impossibles perquè no hi ha ningú que tingui experiència amb un fenomen de la dimensió del SARS-COV-2 que és un agent nou. Tot es basa en les observacions que es fan dia a dia, el coneixement científic previ sobre control de malalties infeccioses i els antecedents històrics més semblants (el SARS, la grip del 1918, etc.), i el sentit comú. Per això és molt important no minar la credibilitat dels nostres dirigents, ens agradin o no, ens resultin agradables o no decisions com treure l'exèrcit o el que sigui. Ni abonant discursos contradictoris que poden ser ben raonables per part de veus tan autoritzades com es vulgui. Les dissensions han d'expressar-se en els fòrums científics i ser escoltats i ponderats i acompanyar els decisors. La resposta a una epidèmia no només pot tenir en compte els aspectes tècnics, sinó també socials, que els models matemàtics no poden incloure. Temps hi haurà, quan toqui, de criticar i autocriticar-se, analitzar, posar-nos en guàrdia si l'epidèmia serveix per colar-nos restriccions definitives de drets i llibertats...i treure draps bruts si com és previsible l'habitual mesquinesa reemergeix.

Quan ja temia que em quedés atrapat a la República Centreafricana es va declarar el primer cas al país, un missioner que acabava de tornar d'Itàlia. Ves per on, aquestes reflexions ja no eren tan distants. El bombardeig mediàtic era atordidor (potser per amagar realitats més dramàtiques). Però, què pot passar si el coronavirus s'escampa en un context amb una prevalença important del VIH i desnutrició, a més d'altres infeccions, i molt i molt fràgil socialment. Fa riure la idea de confinar una població que viu amb una economia de pura subsistència. Seria com enviar-los a casa a morir-se de gana. Això d'Europa pot semblar, aleshores sí, una broma. Poc després, em diuen que han agredit a algun blanc. Ara som nosaltres als qui se'ns assenyala com els introductors de la malaltia. Els ressentiments històrics hi deuen tenir alguna cosa a veure. El món al revés, ja ho he dit. I es va acabar de cop la poca condescendència que podia tenir mentre van tancant els vols i m'arriscava a un confinament tropical, lluny de casa. El món es va tornar hostil i vaig sentir la fragilitat de la vida com es manifestava dolorosament.

In extremis, vaig aconseguir un vol de tornada. El trajecte des de l'aeroport a casa em va fer pensar que així devia ser l'atmosfera de la Setmana Santa de fa 60 anys. El darrer tram a peu des de l'estació de metro em vaig topar dalt d'una branca una cotxa, un ocellet típic de les teulades. Estava a tocar de la meva mà i no semblava espantat. Alguna cosa havia canviat en el nostre entorn, la natura reocupava l'espai que el nostre confinament ha deixat, literalment, en pau. Ho corroboren els que des del seu confinament encara ho poden observar. Desenvolupar vacunes, medicaments, contra el Covid-19 és necessari, lloable, però ens equivocarem si no pensem en aquesta crisi com el que realment és, una manifestació més d'una profunda crisi ecològica.

Les lectures de crisis passades, les epidèmies de pesta i guerres, permeten relativitzar però també alimentar un cert escepticisme sobre la reacció posterior. Relativitzar perquè això no és una guerra, si ho fos ningú sortiria a passejar el gos al carrer mentre cauen obusos. Ni tampoc és l'horror de les epidèmies de pesta recurrents fins al segle XVIII a Europa. Els relats són esfereïdors. I escepticisme perquè malgrat que hi ha veus que diuen que ja no serem els mateixos, que això permetrà replantejar-ho tot, la perspectiva històrica ensenya que l'habitual mesquinesa i frivolitat tornarà amb una sorprenent rapidesa. Però jo tampoc sóc cap oracle, afortunadament. I finalment, creuo el llindar de casa, i començo jo també el meu confinament.

Xavier Vallès

Metge epidemòleg i microbiòleg, membre de Justícia i Pau