Anna Sangrà
ESTATS D'OPINIÓ

Escoltar el silenci

La pandèmia de la COVID-19 ens ha posat contra les cordes. Tots i totes n’hem sofert les conseqüències, començant per les desenes de milers de persones, només a Catalunya, que han patit la malaltia. En conjunt, la COVID-19 ha impactat amb força en les famílies i ha posat de manifest les desigualtats socials ja existents.

A aquest fet, cal sumar-li el canvi en l’estil de vida: en els darrers sis mesos moltes persones han passat de viure 8, 10 o 12 hores fora de casa a haver de quedar-s’hi per mandat. Habitualment, vivim de portes enfora sense aturar-nos, esprement tots els minuts possibles i dedicant-los a allò que popularment anomenaríem “tasques productives”: treballar, estudiar, relacionar-nos amb la família i amics, gaudir de l’oci i els interessos, col·laborar en l’associacionisme... Fins i tot, moltes vegades quan marxem de vacances ens sap greu si no arribem a visitar tots els monuments de la destinació, com si haguéssim perdut el temps en descansar. Ara, algú ha activat el fre de mà per nosaltres, la vida a l’exterior s’ha aturat i hem d’aprendre a viure portes endins.

Un cop passats els primers dies d’esbarjo a la llar, han estat moltes les qui s’han interessat per l’autoconeixement, el creixement personal, la meditació, el mindfulness, el ioga... ben diferents però amb un punt en comú: centrar-se en un/a mateix/a, el propi cos, les emocions i els pensaments. Amb tot, sembla que el període de confinament, seguit pel que anomenen nova normalitat, en part ens hagi brindat l’oportunitat i en part ens hagi forçat a fer un exercici d’interioritat.

Treballar o conrear la interioritat és quelcom necessari i m’atreviria a dir que avui en dia ho és més que mai. L’estil de vida imperant en l’actualitat no afavoreix aquesta tasca en circumstàncies naturals. Ara bé, durant setmanes he tingut la sensació que de ben segur aquest aspecte del confinament ha estat divers per moltes persones, sobretot per a les creients o espirituals; molt més avesades a viure i treballar el món interior, doncs s’entrelliga perfectament amb la pràctica espiritual.

El confinament ha afavorit un espai per al silenci, lluny dels sorolls diaris, i ens ha fet més proclius a la reflexió, l’escolta, a sentir més, pair els nostres pensaments i treballar-los. Compte perquè la interioritat de passiva no en té res, requereix molt esforç i pau mental. Ara bé, reforçar el contacte amb un mateix no fa més que enriquir l’esperit.

La pregunta que em faig ara és, d’aquesta interioritat espontània què en quedarà d’aquí un any? Tant de bo hàgim après a reservar-nos una estona diària per escoltar activament el silenci.

 

Anna Sangrà (@anna_sangra)
Membre de Justícia i Pau Barcelona