Marta Matarín
ESTATS D'OPINIÓ

Acció i pausa. Resolució i serenitat

Voler cooperar amb la motxilla plena. Sí, plena d’estimació, de generositat, de bons desitjos. ¿Com, si no fos així, les entitats podrien fer tot el que fan? Traient el temps d’on sembla que ja no n’hi ha, oferint recursos resultat de moltes hores d’esforç, i també la motxilla plena d’allò que ens angoixa, que ens entristeix, massa injustícies i massa ganes que desapareguin. I alhora… plena del que cadascú individualment porta dins la ment i el cor. Perquè, malgrat formar part d’un grup (una família, uns companys de feina i de tasca social, amics i amigues), també vivim la nostra individualitat. Allò que sentim quan ens quedem en petits i grans moments de soledat. Perquè som receptacles de sentiments, de vivències, d’il·lusions i records divertits, esperançadors, plens de joia, i també receptacles de situacions no resoltes, de converses que no ens hem atrevit a posar sobre la taula. I així el pes va creixent i, fins i tot, sembla que ens faci por afrontar allò que, si ho féssim, ens permetria un major sentit d’alliberament, de llibertat de pressions reprimides en el més profund d’un mateix.

I el temps empeny. Cal que les reunions siguin resolutives. Cal tenir present una meta i és important tenir-la. Se’ns recorda una i una altra vegada que tot ha de tenir un sentit. És llavors que em pregunto… cal tenir sempre una agenda o pla d’acció? I sóc la primera que diria que sí. Que el temps cal aprofitar-lo de la millor manera. Que és un recurs massa apreciat com per no fer-ne un bon ús. I què vol dir fer-ne un bon ús?

Cadascú veiem des de la nostra parcel·la. Durant temps havia parlat del valor de posar-se a les sabates de l’altra, d’intentar veure la realitat de l’altre des de la seva pròpia vivència. Amb el temps, vaig adonar-me que no puc, que no en sé, que hi ha massa variables. En el fons, hauria de “sortir” de ser jo mateixa per “entrar” a ser l’altre, per entendre’l de veritat.

Tants fets rellevants, importants, que hi ha vides en joc, i tot el temps dedicat és massa poc. I, alhora, és com si amb les presses de la consecució ens estiguéssim oblidant d’alguna cosa important. De tenir cura de l’espai intern potser en podríem dir espiritualitat. Aquell espai sagrat a l’interior, on només s’hi accedeix per mitjà del silenci, la quietud, la ment tranquil·la i el cor serè.

I és cert que amb valentia som capaços de resoldre alguns temes. Però… què fer amb aquells que no aconseguirem treure mai de la motxilla? Potser algú ja ens va deixar fa uns anys. Potser tenim punts de vista com de la nit al dia amb aquella/aquelles persones amb qui caldria conversar. No us passa que amb segons qui és com si fóssim de planetes diferents? I encara hi ha qui s’aferra a buscar planetes més enllà, com si aquí no n’hi hagués uns quants. I és en aquestes situacions que aprecio més el silenci que em permet entregar a Déu, a l’univers, a la vida, allò que, si ho guardo endins, em restarà força per seguir aportant el millor de mi mateixa en el que faig.

Què n’és d’important l’aturada! La pausa. El no fer. El ser. I no pas perquè tingui mandra, no pas perquè tingui por d’afrontar la realitat, sinó perquè justament allò que faré després naixerà de la quietud. ¿Podria néixer una papallona sense passar pel període de transformació dins la crisàlide? Temps de recés, temps de quietud, temps de deixar que les coses reposin, que les vivències arrelin. El ritme frenètic ens fa viure en la il·lusió d’haver assolit molt, d’haver resolt molt. Però abans de córrer haig de saber on vaig, per què hi vaig i com podré tornar (o potser no cal?). Per això m’agrada qüestionar-me el sentit del que faig, com ho faig i si em porta enlloc.

Com dins la crisàlide, el silenci no el visc com a aïllament. Sinó com a necessitat vital. Per a mi, per als altres. I així després l’espai de comunió, de compartir, serà més ric. Com aquell que s’atura per uns instants a veure l’horitzó, perquè no ho viu com a temps perdut sinó com a moment de creixement, de profunditat, de parada important per copsar el que només es pot percebre quan m’allunyo del pensament racional, alineant-me amb el que va més enllà de posar-li nom. On s’ajunta l’ànima amb l’Absolut.

Marta Matarín
Membre de Xarxa Interreligiosa per la Pau en representació de l'Associació Brahma Kumaris