Àlex Masllorens
ESTATS D'OPINIÓ

Adéu, Madrid

«Madrid se’n va». Ho va escriure Pasqual Maragall, premonitòriament, poc abans de ser elegit president de la Generalitat. I ho féu per posar en evidència que tot el poder de l’Estat s’havia conjurat per fer tot el possible per restar força a Catalunya i d’altres actors econòmics importants i concentrar a la capital tot el poder real. Eren els temps del nacionalisme desacomplexat d’Aznar i d’actuacions tan irresponsables com la prohibició que Gas Natural comprés Endesa. Al final, van preferir que s’ho quedés una empresa estrangera, que ja és fort! Però la idea era, si fa no fa, que ja només Madrid i el cercle de poder que representava la famosa llotja del Bernabéu oferien garanties suficients per al nou projecte de reconstrucció nacional.

Ara hi tornen. L’Estat ha fet tot el que estava a les seves mans, legalment i il·legal fins i tot, per impedir el secessionisme de Catalunya. Lògic; és el que acostumen a fer els estats. Però els poders fàctics (que hi són, i manen molt!) ignoren en alguns casos i veuen amb simpatia en la majoria les sortides de to de la presidenta de la Comunitat de Madrid. És només un exponent castís d’un fet més profund. El que és realment transcendent és que s’està limitant cada cop més la lliure competència i competitivitat real de les empreses, s’està fomentant el "dúmping" i, en conseqüència, un cop més, afavorint els més forts i perjudicant els dèbils. Com queda encara tanta gent modesta, i fins i tot miserable, que vota alegrement aquells qui més els perjudiquen, continua essent tot un misteri... O potser no, potser això també té molt a veure amb els pèssims (per ridículs) nivells d’inversió en cultura i educació en el nostre país; i en la incapacitat dels partits per arribar als tan necessaris pactes d’estat sobre la matèria.

Sigui com sigui, «Madrid no és Espanya», com va afirmar durant la campanya la presidenta Ayuso. I es podria reconèixer que Madrid és cada cop més, justament, l’antiEspanya. És una illa, un paradís fiscal, una aspiradora de diners, projectes i inversions, que haurien de repartir-se de manera equitativa per la pell de brau. El problema no és només de Catalunya, el problema és de tota l’Espanya no madrilenya (i també de tants madrilenys als qui es manté forçadament allunyats d’aquella bacanal). Avui, les rendes de la capitalitat han esdevingut un "xollo" i, com ha assenyalat el catedràtic d’Economia Aplicada Ernest Reig, «la capitalitat, les economies d’aglomeració i la baixa fiscalitat exerceixen un efecte de succió sobre les regions que l’envolten». Un element clau de tot això, n’és la importància desmesurada que en la concentració d’empreses en l’àrea madrilenya ha tingut el pes de la contractació pública d’organismes situats a Madrid.

La politòloga Gemma Ubasart també ha explicat bé com ha funcionat el procés d’independència de Madrid. Va començar amb ímpetu en l’època Aznar i es va reprendre amb Rajoy, amb l’ajut impagable de la caverna mediàtica (inclosa la COPE, per cert!), els grans conglomerats político-econòmics, l’alt funcionariat de l’Estat i, per descomptat, diversos organismes clau de l’Estat que han quedat en mans de la dreta per manca dels consensos necessaris per a la preceptiva renovació. Un altre dels capítols més foscos i indignes de l’Espanya democràtica actual: com aquells que s’omplen la boca amb el respecte i la necessària submissió de tothom a la llei la utilitzen de manera indecent per controlar els organismes que poden donar-los encara més poder, ni que sigui retorçant la norma fins a l’impossible (¿quan veurem un discurs solemne del Rei exigint prudència i lleialtat als voltors que tant de mal fan a la convivència democràtica?).

«Entren en joc diversos ingredients que es retroalimenten entre ells» -assenyala Ubasart-: 1) una recentralització de competències i administrativització de les autonomies, donant més pes a l’administració central de l’Estat i, en concret, al funcionariat resident a Madrid; 2) un repartiment desigual dels recursos estatals creant/consolidant/reduint pols competitius en el territori; 3) el sorgiment d’una nova classe dirigent a partir de privatitzacions i externalitzacions de sectors estratègics i la finançarització de l’economia, en detriment d’una burgesia emprenedora i del desenvolupament de l’economia productiva.

De totes aquelles decisions i maneres de fer, en realitat tan injustes i tan poc democràtiques, en queden els llots espessos que fan que avui Espanya sigui el que és i que el veritable problema de fons no sigui només Catalunya. Fins i tot Miguel de Unamuno, als anys 30, va sentir la necessitat de proclamar ben fort que «yo esta España tampoco la quiero».  
 

Àlex Masllorens
Membre de Justícia i Pau Barcelona