Miquel Àngel Prieto
ESTATS D'OPINIÓ

De la cosmòpolis racionalista a la cosmòpolis ecologista?

La Conferència de la COP26 a Glasgow ha situat de nou en l’agenda pública les alarmants previsions sobre el canvi climàtic i la necessitat de prendre mesures.

Enfront dels que postulen que les noves solucions tecnològiques permetran reduir l’impacte negatiu de l’activitat econòmica sobre el planeta, nombroses veus defensen canvis radicals en el hàbits de consum de les poblacions benestants. Les nombroses restriccions per frenar la COVID han demostrat que, si hi ha bona comunicació i un consens suficient, les autoritats tenen marge d’actuació. Però la resposta efectiva al risc climàtic implica transformacions del comportament d’una altra escala i duració. Aquestes transformacions no són assumibles políticament sense un ambient cultural favorable, un nou sentit comú.

Paradoxalment, les ciències sobre la vida i els ecosistemes naturals no només són essencials per copsar la gravetat de la situació, sinó que algunes investigacions, popularitzades recentment, poden inspirar un nou paradigma cultural.

El filòsof de la ciència Stephen Toulmin, en el seu llibre Cosmòpolis. El rerefons de la modernitat, manté que, a la Grècia clàssica i en els segles anteriors, la gent pensava que en el món dels humans hi havia dos tipus d’ordre diferents: l’ordre de la natura (el cosmos) que, entre d’altres, explicava les marees o les estacions, i l’ordre de les societats (la polis), que es trobava sota control humà. Totes les societats humanes a gran escala es preguntaven pels vincles entre aquests dos ordres. Segons Toulmin, els estoics són els primers divulgadors a Occident de la idea d’una fusió dels dos ordres. Els estoics assenten la presumpció que els assumptes humans estan influïts pels “celestials” i per tant l’estructura de la natura reforça un ordre social racional. El pensament cristià adopta parcialment aquestes idees i afegirà que la natura revela el pla diví de Deu per a l’home.

A partir del segle XVI, els filòsofs i els científics contribuiran de manera significativa a legitimar l’odre social i polític. Les reflexions, observacions i teories sobre la natura o sobre l’univers influiran, de manera més o menys explícita, els diferents projectes de societat dels actors de poder de cada moment. En el llenguatge actual diríem que les ciències contribueixen a construït el relat, el sentit comú de cada època. Els relats mobilitzen les persones i legitimen la forma d’organització i els valors hegemònics d´una societat.

Al segle XIX, Charles Darwin postula la teoria de l’evolució biològica mitjançant la selecció natural de les espècies. La influència del relat de la creació divina de la vida a la terra trontolla.

Les obres de Darwin no només qüestionen el pensament cristià tradicional sinó que legitimen un nou ordre. Alguns dels seus exegetes traçaran una línia de continuïtat entre la lògica competitiva, descrita en la teoria de l’evolució, les teories econòmiques sobre el lliure mercat i l’expansió efectiva del capitalisme; ometen, per exemple, que la selecció natural s’aplica entre algunes espècies i no a l’interior de les comunitats d’una mateixa espècie (en particular hi ha

nombroses evidències del paper clau de la cooperació per a l’evolució dels humans). No obstant això, Darwin també va descriure la coevolució. En el llibre La fecunditat de les orquídies observa que aquestes flors coevolucionen juntament amb els insectes pol·linitzadors. Precisament enguany, el Premi Ramon Margalef d’Ecologia ha estat atorgat al biòleg Jordi Bascompte, que ha demostrat que la coevolució no només es important entre parelles d’espècies sinó també en xarxes complexes d’interaccions entre multitud d’espècies. A partir de la teoria de les xarxes ecològiques, les seves investigacions identifiquen interaccions de benefici mutu entre plantes i animals. El mutualisme no només contribueix a l’èxit evolutiu de les espècies sinó que afavoreix la biodiversitat.

Fins a final de novembre, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) divulga els treballs de la biòloga Lynn Margulis, en el marc de l’exposició Ciència Fricció. La científica sosté l’origen bacterià de l’evolució de la vida a la terra i postula la simbiogènesi. Segons aquesta teoria la simbiosis entre organismes simples és la força creadora dels organismes complexos. En contraposició al corrent neodarwinista, que sosté que els canvis evolutius provenen de la competició entre organismes independents, Margulis proposa una història protagonitzada per multituds d’essers interdependents, units en totes les escales de la vida.

La creixent consciència social sobre els impactes negatius en el clima i la biodiversitat que provoca l’activitat humana depredadora, i l’incipient voluntat política d’actuar, atorguen a les teories sobre la coevolució o la simbiogènesi un nou atractiu. Ja no es tracta exclusivament d’un debat científic, sinó d’animar un ambient cultural propici a canvis socials i personals de gran abast. Les interaccions de benefici mutu entre espècies, que han garantit la supervivència i l’evolució, poden inspirar noves maneres de pensar la relació entre els essers humans i entre aquests i la resta d’espècies. ¿El paper preponderant de la interdependència a la natura, que estudia Bascompte, podria contribuir a legitimar la substitució del paradigma de competició en les relacions socials i polítiques de la nostra polis?

Toulmin descriu en el seu llibre la transició, durant el segle XVII, d’una cosmòpolis humanista, d’arrel aristotèlica i amb referents intel·lectuals com Montaigne o Erasmo, cap a una cosmòpolis racionalista, deutora dels postulats de Descartes o Newton, entre d’altres, i que encara seria la hegemònica a Occident. La influència creixent de pensadors i científics del món natural semblen anunciar una nova transició cap a una cosmòpolis ecologista. Potser, aquest nou paradigma cultural facilitarà les transformacions socials i polítiques a Occident.

No obstant això, convindria no descuidar el diàleg amb altres aportacions i tradicions. Una cosmòpolis ecològica atenta a la racionalitat de la natura no ha d’excloure l’autonomia de la racionalitat humana. A l’encíclica Laudato si (LS), el Papa Francesc reconeix les contribucions de la ciència a la causa de la cura de la creació i, a la vegada, defensa la importància de la ètica per abordar els reptes futurs:

“Un retorn a la natura no pot ser a costa de la llibertat i la responsabilitat de l’ésser humà, que és part del món, amb el deure de conrear les seves pròpies capacitats per a protegir-lo i desenvolupar les seves potencialitats. Si reconeixem el valor i la fragilitat de la natura, i alhora les capacitats que el Creador ens va atorgar, això ens permet posar fi avui al mite modern del progrés material sense límits.” (LS 78) (...)

“No hi ha ecologia sense una adequada antropologia. Quan la persona humana és considerada sols un ésser més entre altres, que procedeix dels jocs de l’atzar o d’un determinisme físic, «es corre el risc que disminueixi en les persones la consciència de la responsabilitat».” (LS 118)

Miquel Àngel Prieto
Membre de Justícia i Pau Barcelona