Rafael Allepuz
ESTATS D'OPINIÓ

Digitalització i ocupació: els nous reptes

En el darrer escrit d’opinió vaig fer referència a les desigualtats digitals. Es tracta d’una qüestió de molta actualitat sobre la qual no podem deixar de fixar-nos perquè, com vaig explicitar en l’escrit, la digitalització ha vingut per quedar-se i creix, amb la qual cosa les desigualtats aniran en augment. Hi haurà persones guanyadores i persones perdedores.

És una evidència que l’economia i el món en general s’estan digitalitzant, i també que alguns àmbits de la vida de les persones i del desenvolupament de les societats són pioners en la implementació digital, i entre aquests últims trobem el món del treball.

L’entorn digital en què ens movem i desenvolupem és transversal perquè s’expandeix a qualsevol àmbit, sector i branca d’activitat productiva; és profund perquè ha provocat canvis en la nostra manera de relacionar-nos i de treballar; és ràpid perquè les transformacions es porten a terme a una velocitat que no té parangó en la història, i és diferencial segons les característiques personals, la tipologia d’empresa i el nivell de desenvolupament del territori.

Avui dia, podem afirmar que “o formes part de la revolució digital o desapareixeràs” per la intensitat de les transformacions que comporta la invasió tecnològica en les nostres vides i en el nostre entorn. Si no ens adaptem, introduint-nos en el coneixement i en l’ús de les noves tecnologies, perdrem moltes oportunitats i ens enfrontarem a dificultats serioses. Es tracta d’un procés inevitable que obliga a una adaptació dels comportaments de les persones.

En relació amb el món del treball, hi ha una certa ambigüitat sobre quins poden ser els efectes nets sobre l’ocupació. D’una banda, la tecnologia digital és substitutiva del treball humà mitjançant l’automatització i, de l’altra, pot ser complementària al treball humà perquè fa que les habilitats humanes siguin més productives i afavoreix aquelles persones treballadores que les posseeixen. En aquest darrer cas, els llocs de treball no desapareixen, almenys en la mateixa mesura que en el cas de la tecnologia substitutiva. Una altra possibilitat seria que en lloc de reduir-se el nombre d’ocupacions ho fessin les jornades laborals, en el sentit de mantenir el lloc de treball, però treballant menys hores. Aquesta darrera possibilitat és complexa si es materialitza pels interessos econòmics contraposats d’ambdues parts, empreses i treballadors.

La nova tecnologia també crea nous productes i serveis que comportaran que sorgeixin noves ocupacions i es generin nous serveis per a les persones consumidores i les empreses. Per tant, els riscos per a l’ocupació dependran dels ritmes de creació i destrucció i de la seva quantificació.

Entre els efectes sobre l’ocupació, també és important destacar la rapidesa amb què es desplega la nova tecnologia i amb què les persones treballadores reciclen les seves habilitats. La capacitat de reacció i d’adaptació són cabdals.

Les noves formes de treball en molts casos redunden en la precarietat laboral i en les dificultats per a les persones treballadores que les protagonitzen per dur una vida personal i familiar estable, ordenada i digna, com ara la difícil anticipació de l’horari de treball d’un dia per l’altre o, fins i tot, d’una setmana per l’altra. Al mateix temps, per a moltes suposen inseguretat laboral, jornades de treball atípiques i salaris mínims, i que les assegurances per desocupació i les cotitzacions a les contingències comunes, entre d’altres, quedin fora del seu abast perquè estan dissenyades per a una tipologia de treball i de persona treballadora més tradicionals.

La legislació laboral té el repte d’adaptar-se a la nova realitat que ofereix l’economia digital, la qual haurà de trobar la manera que les persones que treballen en aquest entorn tinguin els mateixos drets laborals que les que tenen una ocupació tradicional.

 

Rafael Allepuz
Membre de Justícia i Pau Lleida