Durant els dies 18, 19 i 20 de novembre de 2022, ens hem reunit a la Cova de Sant Ignasi de Manresa unes seixanta persones de Justícia i Pau, al costat de Càritas Espanyola, altres entitats germanes, D. Romà Casanova, bisbe de Vic, i Mons. Javier Vilanova, bisbe acompanyant de la Comissió General. Hem triat aquest lloc per a les jornades anuals amb motiu del cinquè centenari del pelegrinatge de Sant Ignasi de Loyola a Manresa. A més de compartir la celebració de la família ignasiana, fem pròpia la intenció de "veure noves les coses en Crist" perquè les ferides es converteixen en benedicció i el mal que causem a les persones i a la mare terra necessita ser transformat en perdó per a arribar a la plenitud absoluta, vist de manera espiritual, alhora que progressem en l'eliminació dels combustibles fòssils, que són el principal causant de la crisi climàtica i que contínua constituint una altra gran decepció de la COP27, acabada en començar les jornades. Des de l'ecologia integral, a la qual ens convida el papa Francesc en Laudato si’ i Fratelli tutti, i l'espiritualitat ignasiana, aprofundim en el compromís amb les diverses maneres de presència i incidència en la societat global, “examinant-nos per a veure el que s’ha fet fins aquí i el que encara ens queda per fer” (Cf. OA 48) en favor del desenvolupament integral i solidari de la humanitat.

Les jornades van transcórrer realitzant una peregrinació a través de les fases dels exercicis espirituals ignasians. Xavier Melloni, jesuïta, ens va acompanyar en una ponència sobre la primera setmana per destacar que la ruptura del que som es produeix en les pulsions de depredació i apropiació que destrueixen els principis de reciprocitat i de relació. María Toscano, professora de filosofia, insisteix des de diferents aportacions històriques, culturals i disciplinàries que tot l'univers crida, de totes les formes possibles, que ell és l'expressió de l'invisible. Som el fill de la trinitat i ho som amb la terra i amb l'arbre, per això, el nostre ésser fa sagrat el que mira, trepitja, menja o vesteix. Tot ser és part d'una realitat sacramental que evoluciona i canvia, i que forma part d'un procés diví. Enrique Lluch, professor d'economia, comparteix el canvi necessari de l'economia que mata la dignitat, l'esperança i la naturalesa i en diu economicisme.

La nostra espiritualitat cristiana ens convida a viure d'una altra manera i a col·laborar per a evitar les desigualtats, incrementades per les formes de consum sense límit, per la falta de control de l'excedent i per l'economia globalitzada, depredadora de recursos i persones. Aquesta lògica economicista és una nova forma colonialista que provoca un augment de la violència, produeix estralls en les diferents guerres i destrueix de forma accelerada el substrat de vida de la nostra casa comuna, deixant un major nombre de persones al marge, al mateix temps que augmenta la contaminació i els residus, i ignora els qui no poden seguir el ritme, així com la pèrdua de biodiversitat. “La conversió ecològica es fa urgent. Urgeix una nova manera d'habitar el món, des d'una ètica de prou”.[1]

La quarta fase dels exercicis ens porta al compromís i aquestes jornades ens impulsen en la defensa dels drets humans, la pau i la cura de la naturalesa, considerant les generacions futures des dels valors i principis de l'evangeli i la Doctrina social de l'Església. Veiem urgent actuar en els diferents nivells de compromís local, nacional i global deixant patent la nostra realitat interdependent, tant humana, com social i ecològica.

La conclusió del procés espiritual és la contemplació per a aconseguir amor on el que en la primera setmana – lloança, reverència i cocreació – és un enunciat o un marc, en la contemplació es converteix en una transparència i una manera de viure. La tarda del dissabte realitzem un passeig fins al Pou de Llum on Íñigo de Loyola va tenir la inspiració que va simbolitzar el naixement de la missió apostòlica ignasiana a través d'una nova percepció del món.

Igual que ell, també descobrim nous camins i tenim disposició de transitar-los. En aquesta trobada escoltem la invitació a mirar amb ulls i sentits nous, aprofundir en la greu crisi ecològica que no està separada de la crisi social i que ens interpel·la. Necessitem transformar de manera creativa l'actitud depredadora en una altra cuidadora; no n'hi ha prou amb posar pegats per a no superar els límits físics de la vida. Això ens farà créixer integralment en la dimensió espiritual i ens permetrà construir de manera oberta, incorporant les noves expressions de les generacions. Per a això, hem utilitzat el símbol d'una espiral que es repeteix cap a la transcendència.

El camí ecològic constitueix una mediació innovadora per a establir vincles de compte amb els entorns vius que afavoreixin una societat més enfocada a la cura i al respecte, basada en relacions fonamentals estretament connectades entre si: la persona en relació amb si mateixa, amb l'entorn ecosocial i amb Déu. «Cada dimensió necessita de les altres. Hi ha una realitat múltiple i diversa en la qual no se sap on són els límits de cada part». [2]

Sense que les persones ens imbriquem en “un món més que humà”, en el qual l'humà i la naturalesa estiguin integrats, no pot haver-hi cap canvi. [3]

Volem “alimentar la passió per la cura del món” (LS 216) i no entrampar-nos en la dinàmica globalitzadora; teixir les relacions de la vida exigeix respondre a:

• Les reiterades injustícies comeses contra persones, famílies i pobles als qui se'ls despulla dels seus drets humans, habitatge, treball i territori. Cal enfortir el sentit de comunitat i la pràctica del diàleg polític per a avançar cap a la recuperació de la dignitat de cada persona i el seu entorn, buscant l'equilibri entre les necessitats, els desitjos i els drets.
• La inclusió que gesta un món obert (FT 87) on es recupera el sentit de la vida, la mateixa identitat i el diàleg intercultural de sabers i creences, construint una família més gran que habita la casa comuna (FT 17). Aprenguem amb humilitat dels pobles originaris, que mantenen l'admiració i la relació més genuïna amb el sentit de la vida i la naturalesa.
• La cura que sana les relacions i renova la dignitat alhora que afavoreix la profunditat de la bellesa natural del cosmos, superant la mirada superficial i frívola de la simple productivitat i domini. Cura cap a la nostra oprimida, castigada i descurada casa comuna (LS 2), cap a les persones més descartades, les que queden al marge (LS 43; FT 64), cura que construeixi unes estructures humanes i ecològiques presents de manera transversal en el conjunt de les polítiques públiques, cura i conversió de la nostra vida interior, en simbiosi i relació “amb totes les coses” (LS 233).
• La sinodalidad, entesa com a Església en igualtat de corresponsabilitat i participació, que compromet l'acció de totes les persones cap a la cura i el bé comú, en un camí compartit. Una Església de portes obertes, samaritana i dialogant, necessitada d'aprofundir i transitar en la seva conversió ecològica. Com a comissions diocesanes ens comprometem a crear espais de reflexió i revisió, per a anar aterrant i concretant el que aquí expressem.

«Part d'una adequada comprensió de l'espiritualitat consisteix a ampliar el que entenem per pau, que és molt més que l'absència de guerra. La pau interior de les persones té molt a veure amb la cura de l'ecologia i amb el bé comú, perquè, autènticament viscuda, es reflecteix en un estil de vida equilibrat unit a una capacitat d'admiració que porta a la profunditat de la vida». (LS, 225)

Més informació: https://www.juspax-es.org/l/espiritualidadecojyp/

[1] V. Martín, Soñar con una fraternidad abierta y universal. Claves pastorales de acción caritativa y social a la luz de Fratelli tutti. Pág. 141. Madrid 2022 Edt. Cáritas Española.

[2] Raimon Panikkar, Ecosofía.

[3] Cristianismo y Justicia. Cuaderno 228. "El desperdicio de alimentos" Pág. 13. José Carlos Romero y Jaime Tatay.