Què és essencial? Qui és essencial? En aquests dies, la plataforma ESENCIALES està tancant la campanya per la recollida de signatures per a una ILP que promou la regularització de les persones estrangeres residents a l’Estat espanyol abans de l’u de novembre de 2021. Ja s’ha fet en altres ocasions. Hi donen suport centenars d’organitzacions de tota mena d’arreu de l’Estat. Entre elles també Justícia i Pau. Val la pena: a l’Estat espanyol més de 500.000 persones viuen sense regularitzar, cosa que les condemna a l’explotació laboral, la invisibilitat, la desprotecció legal, l’exclusió de fet. Això torpedina que es generi benestar econòmic, convivència i enriquiment mutu entre cultures.

Crida poderosament l’atenció el nom de la plataforma: ESENCIALES. Sorgeix de la convicció de la població a l’inici del confinament per la pandèmia, segons la qual ocupacions que ens havien passat desapercebudes esdevingueren essencials: recollida de fruita, treballs a la llar, cura de les persones... importància que va acompanyada d’una tremenda fragilitat laboral d’aquests sectors i, en conseqüència, vides altament vulnerabilitzades.

I què és socialment essencial?

En un context on s’imposa la lògica tecnofinancera, com apunta Jordi Pigem, amb els grans riscos de deshumanització, pensament acrític i autoritarisme, pren valor el que ens recorden a ESENCIALES: la cura. No hem nascut solament per a produir o per a consumir, sinó per desenvolupar-nos com a éssers humans en totes les dimensions. Es tracta de la cura de les persones, cura de la comunitat, cura del planeta que ho fa possible.

El març d’aquest any, a Barcelona es va realitzar el primer Fòrum Social de la Cura, del qual sorgí una xarxa ciutadana que vol posar bases per a un Sistema Nacional de Cura. Ser cuidat és, ara per ara, un dret ni reconegut ni garantit no només de la gent gran, també d’infants i joves i de tothom. I ser professional del sector és viure infraremunerat i amb pocs drets laborals. És interessant el decàleg que varen definir: la cura és un dret humà, la cura és un bé públic, la cura comença per nosaltres mateixos/es, la cura se centra en les persones. Cal redistribuir la responsabilitat de la cura: cuidar en comunitat, obrir espais de participació i cocreació ciutadanes, dignificar els treballs de cura, fer ciutats i pobles que cuidin (infraestructures de cura), caminar cap a una societat cuidadora. 

Caminar cap a una societat cuidadora implica més que una activitat, vol dir una actitud de relació, exercir solidaritat en la quotidianitat, reconèixer la nostra interdependència. També vol dir posar el focus en la comunitat que sosté les persones, promoure el valor de tractar plegats el que tenim en comú: família, barri, poble, país, planeta, que no es malbarati i que floreixi. Cal reconèixer que sense comunitat no podríem viure i, per tant, alimentar-la!

Qui és essencial també, considerant tot això? A qualsevol de nosaltres li ve al cap -i al cor- el rostre de moltíssimes persones entorn de cadascú. Més enllà de l’entorn de proximitat, val la pena reconèixer els milers i milers d’iniciatives ciutadanes de tota mena que treballen perquè el món sigui una mica millor, amb avanços i retrocessos però perseverants, cuidant i cuidant-se. Ara mateix se me n’acudeixen dues de ben importants i segur que essencials en aquests moments: les xarxes i organitzacions que posen el focus a evitar el col·lapse planetari i la proliferació cada dia més gran d’iniciatives per la pau reclamant la fi de les guerres: “Si els governs no ho aturen, nosaltres aturem els governs”. De nou una crida a la iniciativa ciutadana, que també és essencial!

Amb gran desconcert llegeixo al diari Ara, a la secció “Seduccions ocasionals” d’aquest diumenge: ESSENCIALS: unes sabates de taló ample i altura mitjana d’ant groc (...) les grans aliades d’aquest hivern. El consum és essencial?

Francina Planas