Rafael Allepuz
ESTATS D'OPINIÓ

Excepcionalitat amb mesures poc excepcionals

Sempre he sigut partidari que en situacions d’excepcionalitat cal prendre mesures excepcionals. En aquest moment, arrel de la crisi del coronavirus (que no és cap guerra!), la situació és excepcional i s’estan adoptant mesures diferents a les tradicionals però que no són excepcionals, almenys en el terreny econòmic.

La crisi no té cap origen econòmic, l’origen està en la pandèmia d’un virus. Aquesta ha provocat l’adopció de mesures que són excepcionals en l’àmbit organitzatiu i de desenvolupament de les nostres societats i que ens obliguen a tots al confinament i a viure d’una altra manera ben diferent. Com a conseqüència d’aquestes mesures hem entrat en una fase de crisi econòmica molt important. Ha de quedar clar que la crisi econòmica no s’ha pogut preveure perquè no han existit factors de comportament econòmic negatius que l’hagin ocasionat, ha estat sobrevinguda com a conseqüència dels efectes devastadors de la crisi del virus. Aquesta situació econòmica excepcional necessita de mesures també excepcionals. 

En canvi, s’estan adoptant les mesures tradicionals de sempre seguint l’ortodòxia econòmica liberal però adaptades a la nova situació. Així no s’evitaran els resultats que ja estem acostumats a veure durant i després de les crisis econòmiques ja viscudes, com la recent depressió econòmica del 2008. Seguirem en el dejà vu. No esperem canvis. Ja sabem quin escenari tindrem en breu del qual les dificultats en superar-lo podran ser superiors a les viscudes recentment.

L’ajuda ha de ser solidària, perquè la solidaritat passa per identificar-se amb el problema del qui la necessita, que vol dir posar-se al seu lloc i compartir la seva solució. En canvi l’anomenada “ajuda” que s’utilitza passa per l’endeutament de qui la rep. L’endeutament és una forma d’esclavatge, com bé ha explicat J. Torres López. Ja coneixem els efectes de l’endeutament de les famílies i dels Estats i, malgrat això, se segueix amb aquest condicionament. Ens segueixen enganyant, il·luminant-nos amb mesures noves, de gran impacte econòmic i de gran esforç per part de l’Estat, però que no tenen res d’excepcionals. 

Hi ha qui pot pensar que no pot ser d’una altra manera. En tal cas recomano la lectura de dos informes publicats l’any 2019 que expliquen molt bé que després de la crisi del 2008 les desigualtats han augmentat. 

En el cas de l’informe d’Intermon-Oxfam titulat Desigualtat 1-Igualtat d’oportunitats 0 es denuncia que Espanya és el segon país de la UE on la distància entre rics i pobres ha augmentat més des de l’inici de la darrera recuperació i que aquesta havia beneficiat desproporcionadament a les rendes més elevades. L’informe FOESSA ho fa explicant que a Catalunya fins el 2018 ha augmentat el nombre de persones en situació d’exclusió social severa, 1 de cada 5 persones es troba en aquesta situació.


Qui pot dir i demostrar que no hi ha possibilitats de fer les coses d’una altra manera? 

Què costa eximir de pagaments a les famílies de renda més baixa? La pluja de diner públic destinat a amortir la crisi econòmica del moment ha de reorientar-se d’una altra manera cap a les persones, famílies i empreses que més ho necessiten sense carregar els seus compromisos de pagament al futur perquè  no els podran afrontar i ja se sap què significa això. L’Estat ha d’assumir aquests pagaments eximint dels retorns als beneficiaris, de forma controlada i limitada. A la vegada els organismes internacionals haurien de fer el mateix amb els Estats més necessitats. Això es podria complementar amb la implementació d’Ingressos Mínims Vitals que ajudarien a famílies a no haver de dependre de les prestacions i serveis socials, centrant l’acció d’aquests als col·lectius més vulnerables.

Això són mesures excepcionals i solidàries. Cal repartir més i millor els efectes negatius de la crisi del virus. 

Mentrestant, què passa amb els paradisos fiscals?, amb l’anomenada taxa Tobin?, i més ... 

 

Rafael Allepuz Capdevila
Membre de Justícia i Pau Lleida