Mensaje del Papa Francisco para la celebración de la 54 Jornada Mundial de la Paz
NOTÍCIES

La cultura de la cura com a camí de pau

Missatge del Papa Francesc per a la celebració de la 54 Jornada Mundial de la Pau. Aquesta jornada, que es commemora l'1 de gener, és una celebració d'especial realitzada per pregar invocant la pau i per comprometre's a construir un món millor. 
 

  1. En el llindar de l'Any Nou, desitjo presentar la meva més respectuosa salutació als caps d'Estat i de Govern, als responsables de les organitzacions internacionals, als líders espirituals i als fidels de diverses religions, i als homes i dones de bona voluntat. A tots els faig arribar els meus millors desitjos perquè la humanitat pugui progressar en aquest any pel camí de la fraternitat, la justícia i la pau entre les persones, les comunitats, els pobles i els estats.

    L'any 2020 es va caracteritzar per la gran crisi sanitària de la COVID-19, que s'ha convertit en un fenomen multisectorial i mundial que agreuja les crisis fortament interrelacionades, com la climàtica, l’alimentària, l’econòmica i la migratòria, i causa grans sofriments i penúries. Penso en primer lloc en els qui han perdut un familiar o un ser estimat, però també en els qui s'han quedat sense treball. Recordo especialment els metges, infermers, farmacèutics, investigadors, voluntaris, capellans i personal dels hospitals i centres de salut que s'han esforçat i continuen fent-ho, amb gran dedicació i sacrifici, fins al punt que alguns d'ells han mort procurant estar prop dels malalts, alleujar el seu sofriment o salvar les seves vides. En retre homenatge a aquestes persones, renovo la meva crida als responsables polítics i al sector privat perquè adoptin les mesures adequades a fi de garantir l'accés a les vacunes contra la COVID-19 i a les tecnologies essencials necessàries per a prestar assistència als malalts i als més pobres i fràgils [1].

    És dolorós constatar que, lamentablement, al costat de nombrosos testimoniatges de caritat i solidaritat, estan cobrant un nou impuls diverses formes de nacionalisme, racisme, xenofòbia i fins i tot guerres i conflictes que sembren mort i destrucció. 

    Aquests i altres esdeveniments, que han marcat el camí de la humanitat en l'últim any, ens ensenyen la importància de fer-nos càrrec els uns dels altres i també de la creació, per a construir una societat basada en relacions de fraternitat. Per això he triat com a tema d'aquest missatge “La cultura de la cura com a camí de pau”. Cultura de la cura per a erradicar la cultura de la indiferència, del rebuig i de la confrontació que sol prevaler avui dia. 
     
  2. Déu Creador, origen de la vocació humana a la cura 

    En moltes tradicions religioses, hi ha narracions que es refereixen a l'origen de l'home, a la seva relació amb el Creador, amb la naturalesa i amb els seus semblants. En la Bíblia, el Llibre del Gènesi revela, des del principi, la importància de la cura o de la custòdia en el projecte de Déu per a la humanitat, posant en evidència la relació entre l'home (adam) i la terra (adamah), i entre els germans. En el relat bíblic de la creació, Déu confia el jardí “plantat a l’Edén” (cf. Gn 2,8) a les mans d'Adam amb la tasca de “conrear-ho i cuidar-lo” (cf. Gn 2,15). Això significa, d'una banda, fer que la terra sigui productiva i, d’una altra, protegir-la i fer que mantingui la seva capacitat per a sostenir la vida [2]. Els verbs “conrear” i “cuidar” descriuen la relació d'Adam amb la seva casa jardí i indiquen també la confiança que Déu diposita en ell en constituir-lo senyor i guardià de tota la creació. 

    El naixement de Caïm i Abel va donar origen a una història de germans, la relació dels quals seria interpretada -negativament- per Caïm en termes de protecció o custòdia. Caïm, després de matar el seu germà Abel, va respondre així a la pregunta de Déu: «Potser jo sóc guardià del meu germà?» (Gn 4,9) [3]. Sí, certament. Caïm era el “guardià” del seu germà. «En aquests relats tan antics, carregats de profund simbolisme, ja estava continguda una convicció actual: que tot està relacionat i que l'autèntica cura de la nostra pròpia vida i de les nostres relacions amb la naturalesa és inseparable de la fraternitat, la justícia i la fidelitat als altres» [4]
     

  3. Déu Creador, model de la cura 

    La Sagrada Escriptura presenta Déu no sols com a Creador, sinó també com Aquell que cuida de les seves criatures, especialment d'Adam, d'Eva i dels seus fills. El mateix Caïm, encara que caigués sobre ell el pes de la maledicció pel crim que va cometre, va rebre com a do del Creador un senyal de protecció perquè la seva vida fos salvaguardada (cf. Gn 4,15). Aquest fet, si bé confirma la dignitat inviolable de la persona, creada a imatge i semblança de Déu, també manifesta el pla diví de preservar l'harmonia de la creació, perquè «la pau i la violència no poden habitar juntes» [5]

    Precisament la cura de la creació està en la base de la institució del Shabbat que, a més de regular el culte diví, tenia com a objectiu restablir l'ordre social i la cura dels pobres (cf. Gn 1,1-3; Lv 25,4). La celebració del Jubileu, en ocasió del setè any sabàtic, permetia una treva a la terra, als esclaus i als endeutats. En aquest any de gràcia, es protegia els més febles, oferint-los una nova perspectiva de la vida, perquè no hi hagués persones necessitades en la comunitat (cf. Dt 15,4). 

    També és digna d'esment la tradició profètica, on el cim de la comprensió bíblica de la justícia es manifestava en la forma en què una comunitat tractava els més febles que estaven en ella. Per això Amós (2,6-8; 8) i Isaïes (58), en particular, feien sentir contínuament la seva veu en favor de la justícia per als pobres, els qui, per la seva vulnerabilitat i falta de poder, eren escoltats només per Déu, que els cuidava (cf. Sal 34,7; 113,7-8). 
     

  4. La cura en el ministeri de Jesús 

    La vida i el ministeri de Jesús encarnen el punt culminant de la revelació de l'amor del Pare per la humanitat (cf. Jn 3,16). En la sinagoga de Natzaret, Jesús es va manifestar com Aquell a qui el Senyor va ungir «per a anunciar la bona notícia als pobres, ha enviat a proclamar l'alliberament als captius i la vista als cecs, a deixar en llibertat els oprimits» (Lc 4,18). Aquestes accions messiàniques, típiques dels jubileus, constitueixen el testimoniatge més eloqüent de la missió que li va confiar el Pare. En la seva compassió, Crist s'acostava als malalts del cos i de l'esperit i els curava; perdonava els pecadors i els donava una vida nova. Jesús era el Bon Pastor que cuidava de les ovelles (cf. Jn 10,11-18; Ez 34,1-31); era el Bon Samarità que s'inclinava sobre l'home ferit, embenava les seves ferides i s'ocupava d'ell (cf. Lc 10,30-37). 

    En la cúspide de la seva missió, Jesús va segellar la seva cura cap a nosaltres oferint-se a si mateix en la creu i alliberant-nos de l'esclavitud del pecat i de la mort. Així, amb el do de la seva vida i el seu sacrifici, ens va obrir el camí de l'amor i diu a cadascun: “Segueix-me i fes el mateix” (cf. Lc 10,37).

     
  5. La cultura de la cura en la vida dels seguidors de Jesús 

    Les obres de misericòrdia espirituals i corporals constitueixen el nucli del servei de caritat de l'Església primitiva. Els cristians de la primera generació compartien el que tenien perquè ningú entre ells passés necessitat (cf. Hch 4,34-35) i s'esforçaven per fer de la comunitat una llar acollidora, obert a totes les situacions humanes, llesta per a fer-se càrrec dels més fràgils. Així, es va fer costum realitzar ofrenes voluntàries per donar menjar als pobres, enterrar els morts i sustentar els orfes, els ancians i les víctimes de desastres, com els nàufrags. I quan, en períodes posteriors, la generositat dels cristians va perdre una mica de dinamisme, alguns Pares de l'Església van insistir que la propietat és volguda per Déu per al bé comú. Ambrosi sostenia que «la naturalesa ha abocat totes les coses per al bé comú. [...] Per tant, la naturalesa ha produït un dret comú per a tots, però la cobdícia l'ha convertit en un dret per a uns pocs» [6]. Havent superat les persecucions dels primers segles, l'Església va aprofitar la llibertat per inspirar la societat i la seva cultura. «Les necessitats de l'època exigien nous compromisos al servei de la caritat cristiana. Les cròniques de la història reporten innombrables exemples d'obres de misericòrdia. D'aquests esforços concertats han sorgit nombroses institucions per a l'alleujament de totes les necessitats humanes: hospitals, hospicis per als pobres, orfenats, llars per a nens, refugis per a pelegrins, entre altres» [7]
     
  6. Els principis de la doctrina social de l'Església com a fonament de la cultura de la cura 

    La diaconia dels orígens, enriquida per la reflexió dels Pares i animada, al llarg dels segles, per la caritat activa de tants testimonis eloqüents de la fe, s'ha convertit en el cor palpitant de la doctrina social de l'Església, oferint-se a tots els homes de bona voluntat com un ric patrimoni de principis, criteris i indicacions, del qual extreure la “gramàtica” de la cura: la promoció de la dignitat de tota persona humana, la solidaritat amb els pobres i els indefensos, la preocupació pel bé comú i la salvaguarda de la creació. 

    * La cura com a promoció de la dignitat i dels drets de la persona. 

    «El concepte de persona, nascut i madurat en el cristianisme, ajuda a perseguir un desenvolupament plenament humà. Perquè persona significa sempre relació, no individualisme, afirma la inclusió i no l'exclusió, la dignitat única i inviolable i no l'explotació» [8]. Cada persona humana és una fi en si mateixa, mai un simple instrument que s'aprecia només per la seva utilitat, i ha estat creada per conviure en la família, en la comunitat, en la societat, on tots els membres tenen la mateixa dignitat. D'aquesta dignitat deriven els drets humans, i també els deures, que recorden, per exemple, la responsabilitat d'acollir i ajudar els pobres, els malalts, els marginats, cadascun dels nostres «proïsmes, pròxims o llunyans en el temps o en l'espai»  [9].

    * La cura del bé comú. 

    Cada aspecte de la vida social, política i econòmica troba la seva realització quan està al servei del bé comú, és a dir del «conjunt d'aquelles condicions de la vida social que permeten als grups i a cadascun dels seus membres aconseguir més plenament i fàcilment la seva pròpia perfecció» [10]. Per tant, els nostres plans i esforços sempre han de tenir en compte els seus efectes sobre tota la família humana, sospesant les conseqüències per al moment present i per a les generacions futures. La pandèmia de la Covid-19 ens mostra com de cert i actual és això, ja que «ens vam adonar que estàvem en la mateixa barca, tots fràgils i desorientats; però, al mateix temps, importants i necessaris, tots cridats a remar junts» [11], perquè «ningú se salva només» [12] i cap estat nacional aïllat pot assegurar el bé comú de la pròpia població [13].

    * La cura mitjançant la solidaritat. 

    La solidaritat expressa concretament l'amor per l'altre, no com un sentiment vague, sinó com a «determinació ferma i perseverant d'obstinar-se pel bé comú; és a dir, pel bé de tots i cadascun, perquè tots siguem veritablement responsables de tots» [14]. La solidaritat ens ajuda a veure a l'altre -entès com a persona o, en sentit més ampli, com a poble o nació- no com una estadística o un mitjà per a ser explotat i després rebutjat quan ja no és útil, sinó com el nostre proïsme, company de camí, cridat a participar, com nosaltres, en el banquet de la vida al qual tots estan convidats igualment per Déu. 

    *La cura i la protecció de la creació. 

    L'encíclica Laudato si’ constata plenament la interconnexió de tota la realitat creada i destaca la necessitat d'escoltar al mateix temps el clam dels necessitats i el de la creació. D'aquesta escolta atenta i constant pot sorgir una cura eficaç de la terra, la nostra casa comuna, i dels pobres. Referent a això, desitjo reafirmar que «no pot ser real un sentiment d'íntima unió amb els altres éssers de la naturalesa si al mateix temps en el cor no hi ha tendresa, compassió i preocupació pels éssers humans»[15]. «Paz, justícia i conservació de la creació són tres temes absolutament lligats, que no podran apartar-se per ser tractats individualment sota pena de caure novament en el reduccionisme»[16]
     
  7. La brúixola per a un rumb comú 

    En una època dominada per la cultura del descart, enfront de l'agreujament de les desigualtats dins de les nacions i entre elles [17], voldria per tant convidar els responsables de les organitzacions internacionals i dels governs, del sector econòmic i del científic, de la comunicació social i de les institucions educatives a prendre en mà la “brúixola” dels principis anteriorment esmentats per donar un rumb comú al procés de globalització, «un rumb realment humà»[18]. Aquesta permetria apreciar el valor i la dignitat de cada persona, actuar junts i en solidaritat pel bé comú, alleujant els que sofreixen a causa de la pobresa, la malaltia, l'esclavitud, la discriminació i els conflictes. A través d'aquesta brúixola, animo a tots a convertir-se en profetes i testimonis de la cultura de la cura per superar tantes desigualtats socials. I això serà possible només amb un fort i ampli protagonisme de les dones, en la família i en tots els àmbits socials, polítics i institucionals.

    La brúixola dels principis socials, necessària per a promoure la cultura de la cura, és també indicativa per a les relacions entre les nacions, que haurien d'inspirar-se en la fraternitat, el respecte mutu, la solidaritat i el compliment del dret internacional. Referent a això, ha de reafirmar-se la protecció i la promoció dels drets humans fonamentals, que són inalienables, universals i indivisibles [19]

    També cal esmentar el respecte del dret humanitari, especialment en aquest temps en què els conflictes i les guerres se succeeixen sense interrupció. Lamentablement, moltes regions i comunitats ja no recorden una època en la qual vivien en pau i seguretat. Moltes ciutats s'han convertit en epicentres d'inseguretat: els seus habitants lluiten per mantenir els seus ritmes normals perquè són atacats i bombardejats indiscriminadament per explosius, artilleria i armes lleugeres. Els nens no poden estudiar. Els homes i les dones no poden treballar per mantenir  les seves famílies. La fam arrela on abans era desconeguda. Les persones es veuen obligades a fugir, deixant enrere no sols les seves llars, sinó també la història familiar i les arrels culturals. 

    Les causes del conflicte són moltes, però el resultat és sempre el mateix: destrucció i crisi humanitària. Hem de detenir-nos i preguntar-nos: què ha portat a la normalització dels conflictes en el món? I, sobretot, com podem convertir el nostre cor i canviar la nostra mentalitat per buscar veritablement la pau en solidaritat i fraternitat? 

    Quant malbaratament de recursos hi ha per a les armes, en particular per a les nuclears [20], recursos que podrien emprar-se per a prioritats més importants a fi de garantir la seguretat de les persones, com la promoció de la pau i del desenvolupament humà integral, la lluita contra la pobresa i la satisfacció de les necessitats de salut. A més, això es manifesta a causa dels problemes mundials, com l'actual pandèmia de Covid-19 i el canvi climàtic. Quina valenta decisió seria «constituir amb els diners que s'usa en armes i altres despeses militars “un Fons mundial” per poder derrotar definitivament la fam i ajudar al desenvolupament dels països més pobres» [21]
     
  8. Per educar en la cultura de la cura 
  • La promoció de la cultura de la cura requereix un procés educatiu, i la brúixola dels principis socials es planteja amb aquesta finalitat com un instrument fiable per a diferents contextos relacionats entre si. M'agradaria oferir alguns exemples sobre aquest tema. 
     
  • L'educació per a la cura neix en la família, nucli natural i fonamental de la societat, on s'aprèn a viure en relació i en respecte mutu. No obstant això, és necessari posar la família en condicions de complir aquesta tasca vital i indispensable. 
     
  • Sempre en col·laboració amb la família, altres subjectes encarregats de l'educació són l'escola i la universitat i, d'igual manera, en certs aspectes, els agents de la comunicació social [22]. Aquests subjectes estan cridats a transmetre un sistema de valors basat en el reconeixement de la dignitat de cada persona, de cada comunitat lingüística, ètnica i religiosa, de cada poble i dels drets fonamentals que deriven d'aquests. L'educació constitueix un dels pilars més justos i solidaris de la societat. 
     
  • Les religions en general, i els líders religiosos en particular, poden exercir un paper insubstituïble en la transmissió als fidels i a la societat dels valors de la solidaritat, el respecte a les diferències, l'acolliment i la cura dels germans i germanes més fràgils. Referent a això, recordo les paraules del papa Pau VI dirigides al Parlament ugandès el 1969: «No temeu l'Església. Ella us honra, us forma ciutadans honrats i lleials, no fomenta rivalitats ni divisions, tracta de promoure la sana llibertat, la justícia social, la pau; si té alguna preferència és pels pobres, per l'educació dels petits i del poble, per l'assistència als abandonats i als qui sofreixen»[23].
     
  • A tots els que estan compromesos al servei de les poblacions, en les organitzacions internacionals governamentals i no governamentals, que exerceixen una missió educativa, i a tots els que, de diverses maneres, treballen en el camp de l'educació i la recerca, els animo novament, perquè s'aconsegueixi l'objectiu d'una educació «més oberta i incloent, capaç de l'escolta pacient, del diàleg constructiu i de la mútua comprensió» [24]. Espero que aquesta invitació, feta en el context del Pacte educatiu global, rebi un ampli i renovat suport.


    9. No hi ha pau sense la cultura de la cura 

    La cultura de la cura, com a compromís comú, solidari i participatiu per a protegir i promoure la dignitat i el bé de tots, com una disposició a la cura, a l'atenció, a la compassió, a la reconciliació i a la recuperació, al respecte i a l'acceptació mutus, és un camí privilegiat per construir la pau. «En molts llocs del món fan falta camins de pau que portin a cicatritzar les ferides, es necessiten artesans de pau disposats a generar processos de guarició i de retrobament amb enginy i audàcia» [25].

    En aquest temps, en el qual la barca de la humanitat, sacsejada per la tempestat de la crisi, avança amb dificultat a la recerca d'un horitzó més tranquil i serè, el timó de la dignitat de la persona humana i la “brúixola” dels principis socials fonamentals poden permetre'ns navegar amb un rumb segur i comú. Com a cristians, fixem la nostra mirada en la Mare de Déu, Estrella de la Mar i Mare de l'Esperança. Treballem tots junts per a avançar cap a un nou horitzó d'amor i pau, de fraternitat i solidaritat, de suport mutu i acolliment. No cedim a la temptació de desinteressar-nos dels altres, especialment dels més febles; no ens acostumem a desviar la mirada [26], sinó comprometem-nos cada dia concretament a fi de «formar una comunitat composta de germans que s'acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres» [27]

Vaticà, 8 de desembre de 2020 

Francesc

 

[1] Cf. Videomissatge amb motiu de la 75.ª Sessió de l'Asamblea General de les Naciones Unidas, 25 setembre 2020. 

[2] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 67. 

[3] Cf. “La fraternitat, fonament i camí per la pau”. Missatge per a la celebració de la 47a Jornada Mundial de la Pau, 1 gener 2014 (8 desembre 2013), 2. 

[4]  Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 70. 

[5] Pontifici Consell “Justícia i Pau”, Compendi de la Doctrina Social de l'Església, 488. 

[6] De officiis, 1, 28, 132: PL 16, 67. 

[7] K. Bihlmeyer - H. Tüchle, Church History, vol.1, Westminster, The Newman Press, 1958, pp. 373-374. 

[8]Discurs als participants en el Congrés organitzat pel Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral en el 50è aniversari de la Carta encíclica “Populorum progressio (4 abril 2017). 

[9] Missatge a la 22a Sessió de la Conferència de les Parts de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (COP22), 10 novembre 2016. Cf. Grup de Treball interdicasterial de la Santa Seu sobre l'Ecologia Integral, en camí per a la cura de la casa comuna. A cinc anys de la Laudato si’, LEV, 31 maig 2020. 

[10] Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, 26. 

[11]Moment extraordinari d'oració en temps de pandemia, 27 marzo 2020. 

[12]Ibíd

[13] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 8, 153

[14] S. Joan Pau II, Carta. enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 38. 

[15] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 91. 

[16] Conferència de l'Episcopat Dominicà, Carta pastoral Sobre la relació de l'home amb la naturalesa (21 gener 1987); cf. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 92. 

[17] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 125. 

[18]Ibíd., 29. 

[19] Cf. Missatge als participants en la Conferència internacional “Els drets humans en el món contemporani: conquestes, omissions, negacions”, Roma, 10-11 desembre 2018. 

[20] Cf. Missatge a la Conferencia de l'ONU per a la negociació d'un instrument jurídicament vinculant sobre la prohibició de las armes nuclears que condueixi a la seva total eliminació, 23 març 2017. 

[21]Videomissatge per la Jornada Mundial de l'Alimentació, 16 octubre 2020. 

[22] Cf. Benedicto XVI, “Educar els joves en la justícia i la pau”. Missatge per a la celebració de la 45a Jornada Mundial de la Pau, 1 gener 2012 (8 desembre 2011), 2; “Venç la indiferència i conquereix la pau”. Missatge per a la celebració de la 49a Jornada Mundial de la Pau, 1 gener 2016 (8 desembre 2015), 6. 

[23]Discurs als Diputadts i Senadors de Uganda, Kampala, 1 agost 1969. 

[24]Missatge per el llençament del Pacte Educatiu, 12 setembre 2019. 

[25]  Carta. enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 225. 

[26]Cf. Ibíd., 64. 

[27]Ibíd., 96; cf. “La fraternitat, fonament i camí per a la pau”.  Missatge per a la 47a Jornada Mundial de la Pau, 1 gener 2014 (8 desembre 2013), 1.