En temps de greu sequera, la imatge d’un got que vessa resulta plaent. Tanmateix és un toc d’alerta que suggereix que el que fem, el que fa cadascú, i també el que no tenim en compte, suma per bé o per mal.

Cada vegada som més conscients de la crisi climàtica i dels seus estralls, més encara quan ho estem vivint directament: pantans exhaurits, pagesia i ramaderia al límit. I, qui més, qui menys, somniem que plogui més i millor i tot torni a ser “com abans”. I aquest “abans” ja fa molt temps que només és a la memòria.

Tots els experts coincideixen a assenyalar que estem en temps de “descompte”, que estem en un moment crucial com a humanitat, que s’han de prendre solucions imaginatives, força radicals per descarbonitzar, per preservar la vida com la coneixem, i assistim  atònitament als espectacles de les cimeres on els estats no poden entendre’s, on el primer món no vol perdre res del que ha aconseguit, o podríem dir més clarament “robat”. I també hi ha coincidència en el fet d’afirmar que la terra no pot donar tot el que el ritme actual de consum dels països més desenvolupats exigeix i menys encara per a tothom.

Andreu Escribà a “I ara jo que faig? Com vèncer la culpa climàtica i passar a l’acció” identifica dos tipus de reaccions que condueixen a la inacció: els qui preveient impotentment un horitzó catastròfic opta per gaudir de la vida mentre es pugui confiant que el “Deu tecnològic” ho resolgui, o resignar-se a l’extinció; i els qui creuen que són els governs i els estats els que tenen a la mà solucionar-ho i no les persones individualment (en tot cas podem contribuir reciclant, estalviant plàstic, per dir el més recurrent...). Ambdues opcions impliquen continuar amb el nostre estil de vida, i la TV ens ajuda a sobrepassar la possible eco-ansietat que podem sentir: Eufòria per vèncer la por i Col·lapse per a banalitzar. 

Certament necessitem polítiques radicals de mig i llarg recorregut, i cada vegada és més evident que les persones, com a ciutadans i ciutadanes, tenim molt a dir amb la pròpia vida: aspirar a canvis transformadors, sumar-nos a l’activisme en aquest àmbit i donar-hi suport (són innombrables les iniciatives sorgides del moviment ecologista, moltes d’elles liderades especialment per joves), i exigir valentia en les polítiques. 

Una vegada més és la ciutadania qui ha de marcar el pas i per això s’ha de perdre la por a deixar de tenir el que tenim. Siguem honestos: és impossible que els cotxes elèctrics substitueixin en nombre i abast els cotxes de combustió (per posar un exemple), ja que no hi ha a tota la terra suficients terres rares i altres components per a les bateries. No és possible continuar igual però més verd, això és una fal·làcia del “nou” consumisme... És canviar quelcom perquè res canviï. Hem de preparar-nos per viure de manera diferent. Practicar comportaments preservadors del medi ambient, conèixer, compartir, parlar-ne amb amics i coneguts, buscar opcions d’energia renovable, descarbonitzar l’oci... Hi ha moltíssimes pràctiques a fer, adaptables a les possibilitats de cadascú. I potser la més important: viure una vida que ens reconciliï amb la terra i que intensifiqui la nostra humanitat. Augmentar col·lectivament la consciència de la necessitat de decréixer o, millor dit, prosperar sense créixer per continuar amb la vida i per ser mes justos amb tots els pobles. 

I és que tot això pot ser la gota que faci vessar el vas, constructivament.

Francina Planas