Joan F. López Casasnovas
ESTATS D'OPINIÓ

L’eina de Sant Jordi que venç el dragó

No cal recórrer a Shakespeare -però sempre és un recurs infal·lible a l’hora de guaitar l’abisme de l’ànima humana- per referir-nos a la fragilitat de l’ordre moral, on la maldat fàcilment prospera mentre que la virtut, en canvi, demana esforç, constància, voluntat. Avui com ahir, ara i adés, trobam macbeths, iagos, ricards disposats a fer-ne de les seves, perquè ‘el mal‘ és molt mal d’erradicar de la naturalesa humana. Tanmateix, sempre hi ha una porta oberta a l’esperança. Amb una condició: la de no fer-la gaire extensiva, no universalitzar-la (ja que en aquest cas la decepció està assegurada), sinó més tost focalitzar-la en els éssers humans concrets. Generalitzar té problemes: la vaguetat, la inconsistència. Millor concretar-la en aspiracions que, ni que semblin utopies, acabin per esdevenir realitats. 

Igual que els edificis mancats de fonaments, que són les vanes cabòries que ens inventam els humans (però sobretot aquells més entabanats per les dèries consumistes); igual que els palaus sumptuosos i els temples solemnes, tot el món mateix i els qui l’heretin es dissoldran i acabaran caient com un castell de cartes, sense deixar gairebé rastre. Açò és així des del vanitas vanitatis et omnia vanitas de l’Eclesiastès fins als autors barrocs, que concebien el món com un escenari, un gran teatre, i, a la vegada, el món i l’escenari com un somni. Ressonen els versos de Calderón i més modernament els de Gil de Biedma, que de jove volia deixar la vida entre aplaudiments, però després s’adonava que envellir i morir eren no sols les dimensions d’aquest teatre sinó, de fet, l’únic argument de l’obra. 

La poesia té, entre altres virtuts, una de gran: és capaç de deixondir-nos fins i tot quan estam desperts (“Despertar-me quan no dormo”, és el títol del poemari de Miquel Desclot premiat amb el Carles Riba 2020). Ens deixondeix perquè sovint succeeix que quan ens creim tenir els ulls oberts i l’oïda atenta, en veritat no hi veim ni sentim tot el que és i que els bruixots de la “realitat” ens amaguen. Quan qualque “im-bècil” -o sigui, algú a qui li manca l’estaló (en llatí bacillum es pot traduir per ‘bastonet’) del coneixement ferm- interpreta, per exemple, que el català és una imposició als Països Catalans, que el decret del govern balear per afavorir els lloguers “expropia” habitatges o que els madrilenys dia 4 de maig hauran d’optar entre “comunisme” i “llibertat”, està fent un ús pervers de les paraules. Un refrany ho deixa clar: «Si vols mentir: digues allò que sents a dir». Per cert que, per als romans imbecillis no tenia la connotació negativa que actualment arrossega, senzillament significava ‘debilitat d’esperit’, fràgil’, ‘vulnerable’.

La poesia, el teatre, la literatura proporciona eines imprescindibles per a una cultura viva. A La Tempesta, de W. Shakespeare, Pròsper s’adreça al jove Ferran i li envela que tots estam fets de la matèria de què estan fets els somnis i que la nostra pobra vida és com dormir (Acte IV, escena 1ª). Quasi dos segles abans Jorge Manrique ja ens convidava a deixondir-nos: «Recuerde el alma dormida, / avive el seso y despierte...» La poesia podria fer, doncs, aquesta funció de tornar a activar els nostres cors (activar el cor, ‘re-cordar’, en despertar-nos). 

És segur que llegir literatura de la bona ens fa viure més intensament, però també ens pot donar entenent qui i com som (criatures fràgils vulnerables front a un patogen microscòpic; natura de somnis?), on som («...contemplando cómo se pasa la vida...») i si hem obert els ulls a una realitat que té tantes coses bones com dolentes, que és urgent de transformar perquè segurament ens hi jugam la vida, pensem què podem fer-hi, què cal fer-hi: el canvi climàtic i les seves conseqüències, les desigualtats lacerants en increment rere cada crisi, muntanyes d’injustícies a què diàriament assistim i que condemnen a milions d’éssers humans a l’intempèrie... I un etcètera inacabable. 

Per a la immensa tasca de resiliència i construcció, tal vegada les paraules no serveixen gaire, cert; però són imprescindibles si aconseguim recuperar-ne el sentit: democràcia, igualtat, fraternitat i sororitat, llibertat, justícia, drets humans... Qui era aquell poeta que pretenia salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra? Salvador Espriu ens instava a ser fidels al servei d’aquest poble perquè, si ho fóssim d’‘aquest’ poble, el del nostre espai i del nostre temps, ho podríem ser també dels altres que són en espais propers o llunyans, en el nostre temps o que van viure en temps passat i que seran les generacions que han de venir.  
L’abril de cada any ens convida a una primavera de llibres i roses. Sant Jordi venç el drac amb la llança més eficaç i esmolada: la paraula. Paraules que provoquen dolor, plaer, espant, coratge, persuasió, rebuig...; paraules que són matèria dels nostres somnis i dels nostres insomnis, creixen i fructifiquen amb la lectura.
 

Joan F. López Casasnovas
Membre de Justicia i Pau Menorca