Eduard Ibáñez
ESTATS D'OPINIÓ

Les fronteres de la mort

La tragèdia que va tenir lloc fa una setmana a la frontera de Melilla, o les recents morts per asfíxia en un camió d’emigrants a Texas, ens confronten un cop més davant d’una realitat profundament injusta i inacceptable, de la qual la nostra societat és, en bona mesura, responsable. Una tragèdia d’abast internacional, que dura des de fa dècades i que ha portat ja a la mort desenes i desenes de milers de persones en les fronteres i mars d’Europa, Estats Units i altres països benestants. 

És cert que els estats tenen el dret, i també el deure, de regular i controlar les entrades i sortides de les seves fronteres per raons d’interès general, com ho són la seguretat, la prevenció del delicte o la salut pública, entre d’altres. Per tant, no es poden admetre les conductes que vulneren les normes d’accés, i encara menys quan aquestes utilitzen la pressió organitzada d’una massa de persones o quan empren la força o la violència. 

És cert també que les migracions han de ser ordenades, regulades i canalitzades adequadament per tal de fer possible la convivència i la cohesió social. Les migracions descontrolades i massives no són assumibles i generen enormes problemes a les societats receptores i als mateixos emigrants: assentaments insalubres, epidèmies, exclusió social, conflictes, inseguretat... Per tant, les lleis migratòries dels estats, sempre que siguin justes i proporcionades, han de ser raonablement aplicades. Cal penalitzar adequadament aquells que es lucren amb el tràfic il·legal de persones, especialment quan les aboquen (sovint amb l’engany o aprofitant la vulnerabilitat) a situacions de perill, maltractament o explotació. I és cert també que cap govern pot evitar que hi hagi persones que arrisquin voluntàriament la seva vida per traspassar il·lícitament les fronteres a través de mitjans perillosos.

Ara bé, encara que tot això sigui cert, sabem perfectament que no és tota la veritat. Manca explicar el més important. La mortalitat de les fronteres (deixant ara de banda les males praxis policials o la perversitat o negligència dels traficants, que també hi són) és sobretot la perversa conseqüència d’un greu desajust. El desajust entre les polítiques migratòries restrictives dels països benestants (que fan extremadament difícil o impossible l’accés procedent dels països més pobres) i la pressió migratòria que generen les enormes desigualtats entre les diferents regions del món, sumades a la pobresa, la inseguretat o la violència. Aquest desajust és insostenible i urgeix la seva revisió en profunditat.

Les nostres fronteres pretenen inútilment dissuadir l’accés i canalitzar a través d’una estreta canonada el que avui és un veritable torrent. Com que la dissuasió no funciona, això fa que l’aigua entri de forma violenta per totes les escletxes, causant problemes majors, com els que veiem. En realitat, les fronteres rígides no redueixen ni canalitzen el corrent migratori, simplement traslladen els embussaments i els problemes a l’altre costat, o una mica més lluny, fent-los menys visibles, però no desapareixen.

Siguem sincers: els nostres governs, i també tota la societat que els sosté, som responsables en bona mesura d’aquesta tragèdia. Primerament, perquè les polítiques migratòries d’Espanya i d’Europa podrien i haurien de ser més obertes i flexibles. El volum d’immigració il·legal i el tràfic de persones són directament proporcionals a la intensitat de les restriccions. Si l’accés legal a Europa fos una opció raonablement possible (a través de diversos mecanismes prou coneguts i amb fronteres més poroses), moltes persones deixarien d’usar les vies il·legals i perilloses i molts traficants perdrien el seu negoci. 

En tot cas, la nostra capacitat d’acollida és molt superior. L’acolliment extraordinari i ràpid a milers de refugiats ucraïnesos ho ha mostrat un cop més. És més, la nostra societat, com ens diuen contínuament els experts, té una gran necessitat de treballadors emigrants. A la vegada, la inevitable entrada per vies il·legals de moltes persones (les fronteres no podran mai ser hermètiques), amb les conseqüències jurídiques que això comporta per a elles (sobretot per manca d’accés a drets o serveis...) genera precisament una situació d’exclusió social completament contrària als mateixos objectius de les lleis migratòries. Però la necessària obertura no arriba, malgrat les repetides tragèdies. Ho impedeixen les pors, els prejudicis, l’egoisme dels qui no volen compartir o posar en perill el seu benestar o el seu poder. I no manquen les forces polítiques que volen treure profit d’aquestes sentiments, si cal amplificant-los amb la mentida o la demagògia.

Però les polítiques migratòries han de respectar que migrar és un dret humà. Un dret que, si bé pot tenir límits per raons justes, no pot ser anul·lat completament o obstaculitzat arbitràriament per meres raons d’interès. Les fronteres i les lleis migratòries són instruments al servei del bon govern, però no han de vulnerar el dret a migrar ni produir mortaldat i sofriment sense trair la seva justificació, que és sempre el bé comú.

El dret a migrar, inherent a la dignitat humana, és conseqüència d’altres drets fonamentals: el lliure desenvolupament de la personalitat i del propi projecte vital, el dret al treball, el dret a crear i sostenir una família i, fins i tot, el dret a la vida. 

Sí, cal respectar el dret a migrar, perquè els territoris dels estats no són una propietat privada exclusiva dels seus nacionals. No solament perquè els límits d’aquests territoris són sovint el resultat històric i arbitrari de violències, abusos i imposicions, sinó perquè la igual dignitat de tots els éssers humans els fa beneficiaris del gaudi equitatiu de tota la geografia i recursos naturals planetaris. Alhora, els serveis públics, infraestructures i el benestar de cada país no són propietat o mèrit exclusius de la seva població. Són també el resultat històric, en major o menor grau, d’un desenvolupament econòmic aconseguit gràcies a la relació amb els altres pobles i països veïns i amb la resta del món: l’esforç dels treballadors emigrants, la compra exterior d’energia i matèries primeres, el comerç i les finances internacionals, el turisme... I és just que els ciutadans d’altres països en dificultats en reclamin la seva justa part a canvi del seu treball.

Arribem aquí a la qüestió de fons, potser la més important. La desigualtat, la precarietat, la pobresa o la violència que viuen tants països i que expulsa les seves poblacions, no són tampoc el resultat exclusiu dels seus errors o incapacitats o de la negligència dels seus governants. Hi té una responsabilitat important el resultat de l’actuació present i històrica dels països rics, a causa dela injusta i desigual distribució internacional de la propietat dels béns, els capitals i els recursos naturals, de les regles injustes de comerç internacional, de l’apropiació abusiva de matèries primeres, dels efectes a llarg termini de la dominació i l’explotació durant segles, i de les conseqüències de la degradació ambiental i climàtica produïda principalment per les societats benestants. 

En conseqüència, no solament és moralment exigible que les polítiques migratòries ampliïn les possibilitats d’accés i acollida per ajustar-se a la realitat i aturar la mortaldat generada. És encara més important i urgent que els governs dels països més desenvolupats es bolquin decididament, d’una vegada per totes, a implementar polítiques econòmiques internacionals i de cooperació basades en noves regles, que permetin posar fi a tanta desigualtat, a promoure el desenvolupament, el bon govern i la pau arreu del món. 

Els governs dels països desenvolupats han de començar a actuar mirant els problemes dels països pobres com els seus propis problemes i, els ciutadans d’aquests països, com els seus propis ciutadans. La inevitable i creixent globalització ens ha ensenyat repetidament la nostra mútua interdependència. Com diu el Papa Francesc, “cal desplegar la consciència que avui o ens salvem tots o no se salva ningú” (FT 137), i és que “la veritable qualitat dels distints països es mesura per aquesta capacitat de pensar no sols com a país, sinó també com a família humana”, superant “l’error de creure que poden desenvolupar-se al marge de la ruïna dels altres i que tancant-se a la resta estaran més protegits” (FT 141). 

 

Eduard Ibáñez
Membre de Justícia i Pau Barcelona