Sílvia Masmitjà
NOTÍCIES

L'oblit de les epidèmies

Sota el títol “Epidèmies oblidades” hem conegut els testimonis dels ponents Xavier Vallès, microbiòleg i epidemiòleg especialitzat en la realitat sanitària dels països africans i Iñaki Alegría, director mèdic de l’Hospital General de Gambo a Etiòpia, que ens han aportat les seves experiències sobre epidèmies que han quedat invisibilitzades per l’impacte d’aquesta pandèmia i que afecten milions de persones desateses perquè no estan rebent l’atenció mèdica que necessiten.

Xavier Vallès ens ha aportat dues reflexions: què signifiquen les paraules “salvar” i “erradicar”? En termes biomèdics “salvar” significa evitar la mort, però realment les vacunes i els tractaments mèdics no salven, ja que la mort és inevitable un dia o altre; el que fan és posposar la mort, però, sobretot, milloren la qualitat de vida i això té a veure amb la dignitat humana. És per això que es qüestiona certes mesures, com el confinament a les residències d’avis, perquè es pot aconseguir que el virus no els infecti, però alhora estem trencant els lligams familiars, que és tot el que els dona sentit els darrers anys de la seva vida. A quin preu podem portar aquestes lògiques si les persones grans moriran de pena? Hi ha una certa incoherència entre voler salvar vides a costa d’una vida sense sentit com és la separació dels éssers estimats. En aquest línia, més que salvar es tractaria de protegir, és a dir, aconseguir sistemes de protecció social on es posi les persones al centre. Un sistema en què la bona voluntat pugui fer una societat més resilient a les epidèmies i que no hi hagi regressions respecte als progressos que s’han fet. No es tracta de passar a una lògica neoliberal de creixement infinit, ja que aquesta lògica capitalista biomèdica pot portar a disrupcions cap a situacions vulnerables i d’emergència.

D’altra banda, només s’ha pogut erradicar la verola mentre que han sorgit malalties noves, per tant, pensar en erradicar ens porta a una visió reduccionista de què són les epidèmies. No es tracta d’erradicar un microorganisme, ja que aquests interactuen amb altres i, per tant, podríem provocar més problemes que solucions. Les vacunes són importants, però no hem de perdre de vista la importància del control i la prevenció d’aquestes malalties. També hem de veure més enllà de la pròpia malaltia, ja que les noies joves a molts països de l’Àfrica, tot i tractar-les amb medicaments, són vulnerables socialment i estructuralment, ja que pateixen agressions psicològiques, embarassos precoços i el problema de la transmissió de malalties... per tant, els efectes col·laterals també hi són molt presents.

Per Iñaki Alegría la pregunta que ens hem de fer és “Per què oblidem les epidèmies?”. El problema és que hem normalitzat certes situacions i que la crisi sanitària a l’Àfrica és el resultat d’un sistema capitalista on preval fer negoci per sobre de les persones. Al mateix temps es fa palès que les vides no valen el mateix segons la raça, la classe i la procedència.

El problema a Etiòpia és la gran taxa de mortalitat infantil (per sota dels 5 anys) i que amb la covid s’espera un empitjorament de les condicions de vida tant pel que fa a nutrició com en recursos sanitaris. I sembla paradoxal que obtenir la vacuna de la covid en un temps rècord dona esperances i optimisme per desenvolupar-ne d’altres, però la realitat és que, o bé certes malalties no s’investiguen, o bé els coneixements i recursos mèdics que tenim a la nostra disposició no arriben a l’Àfrica.

Cap a on ens porta aquesta experiència? Està clar que serà un punt d’inflexió, però no sabem en quina direcció: 

  1. Si la de fugir, l’escapisme del “sálvese quién pueda”;
  2. El sorgiment d’una mentalitat de codependència que es veu en les generacions més joves de cuidar el medi, ja que “tots depenem de tots”; 
  3. O la de canviar-ho tot perquè tot continuï igual, és a dir, volem que tot torni a ser com abans.

En definitiva... si no hi ha un canvi de paradigma en què les persones siguin el centre i es valorin totes les vides per igual no aconseguirem un futur millor.
 

Sílvia Masmitjà