Miquel Torres
NOTÍCIES

Opre Rroma! - Amunt, gitanos!

En escriure sobre el Poble Gitano, quelcom al meu interior es remou i produeix al més profund de la meva ànima una agredolça sensació. Em venen als sentits les olors de les cuines de les meves tietes, la calor a les palmes de les meves mans després d'una llarga nit de Nadal, els sabors dels potatges de la meva mare, les notes del flamenc i les riallades de la tradició que sempre m'ha acompanyat i beneït. De la mateixa manera, una història d'identitat errant i de contínua discriminació, persegueix els meus somnis i esperances.

Es podria dir que som un Poble simple, senzill, que prioritzem les coses petites de la vida, aquelles que, alhora, resulten de les més importants i salvadores. Un Poble en camí, sense pàtria, en contínua recerca i transformació. I sí, parlo de Poble, no de comunitat o de col·lectiu com continuo llegint horroritzat en alguns escrits d'antropologia blanca. Crec que col·lectiu seria el de les forneres o el de les escriptores; comunitat bé podria referir-se a la d'unes veïnes o a la d'un barri, però Poble comporta entendre'ns i identificar-nos com a família col·lectiva i diversa, que camina per la història compartint valors, esperances i molta..., massa lluita.

És veritat que no compartim pàtria, però alhora la nostra vocació és del tot universal; no tenim religió comuna, tot i que els nostres orígens orientals ens porten de manera natural a connectar cada segon de les nostres vides amb el Sagrat. El Misteri ens acompanya com a cristianes, musulmanes, jueves, hindús o bahà’ís, i ens convida a connectar cada alè de la nostra existència amb la Mare natura i a practicar la comunió amb persones i cultures de tot el món.

Des del 1971, el 8 d'abril ens congreguem internacionalment per recordar la història de superació del Poble Romaní, celebrar la vida, honorar els nostres ancestres, continuar insistint en el valor de la nostra cultura i les nostres tradicions, i també en la necessitat de no repetició de situacions de discriminació i racisme que, malauradament, encara seguim patint. 

La nostra bandera: verd camp lliure, blau cel protector i vermell roda del Dharma, sosté el Gelem Gelem, himne internacional gitano que lloa les atrocitats comeses pel nazisme durant la Segona Guerra Mundial..."Ay Romà, d'on veniu amb les tendes i els nens famolencs...? Obre Déu les negres portes, que pugui veure on està la meva gent. Tornaré a recórrer els camins i caminaré amb afortunats calós"... A tots els països del món, el 8 d'abril reuneix dones gitanes que llancen pètals de roses als rius, mentre que els homes oferim espelmes en record dels nostres avantpassats i de l'eterna diàspora gitana.

La nostra és una experiència de lluita constant contra el racisme estructural (antigitanisme), els discursos d'odi, l’emblanquiment de la cultura, l'escola o la llei i la institucionalitzada vulneració dels drets més fonamentals. Sense anar més lluny, a l'Estat espanyol portem més de sis segles entre la societat majoritària i encara se'ns percep com una amenaça, se'ns relega a barris gueto i se'ns impedeix l'exercici de drets bàsics, com el de l'educació, l'habitatge o el tracte en equitat.

Poques persones en saben res de la neteja ètnica als camps de concentració nazi contra la població Rroma. Més de 500.000 gitanes i gitanos van ser exterminats en camps com el d'Auschwitz-Birkenau, tot i que el genocidi gitano, el Samudaripen, es va iniciar molt abans del començament de la Segona Guerra Mundial. Les famílies van ser separades, els van esterilitzar, els béns els van ser expropiats, se'ls va destinar al treball esclau, se'ls va utilitzar de cobais mèdics, unitats de l'exèrcit alemany els anaven afusellant en el seu avanç i van ser enviats als camps d'extermini. 

Per descomptat, a tots els països d'Europa Central i Occidental l'antigitanisme té una llarga història que s'ha anat plasmant en les lleis i en l'imaginari col·lectiu. A l'Estat espanyol, en concret, són més de 230 lleis antigitanes les que l'han sustentat, i encara resulta subversiva la idea de plantejar un gran pacte d'estat contra l'antigitanisme, ja que en aquest país s'ha confós el fet d’acceptar el flamenc i les famílies d'artistes com a referents de la cultura espanyola, amb la incorporació real dels valors, la cultura i la identitat del Poble gitano calé a l'imaginari col·lectiu i estructural de la nostra societat, per no parlar de garantir el desenvolupament dels nostres drets i deures.  En l'actualitat, segons els més recents estudis de l'Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA per les seves sigles en anglès), el racisme antigitano -l'antigitanisme- és la forma de racisme més prevalguda en tots els estats membre de la Unió Europea i el més acceptat socialment.

Cal dir també que, tot i ser moltíssimes les associacions, federacions i entitats culturals gitanes que treballen incansablement per tot el territori, moltes d'elles no deixen de ser més una voluntat que no una feina del tot ben desenvolupada. A l'associacionisme gitano ens cal més valentia i un esforç gran per actualitzar-nos, donar pas a les noves generacions i, en especial, escoltar la direcció de mirada del feminisme gitano que ve trepitjant fort i que és sens dubte la gran esperança del nostre Poble.

Amb tot, hem arribat fins i tot a tenir representació a les Corts amb dues diputades i un diputat al Congrés, de diferents colors polítics i de diferents orígens culturals -Aragó, Andalusia i Catalunya-. De totes elles i de totes aquelles persones gitanes que hem pogut desenvolupar-nos en l’àmbit professional de forma "normalitzada", el que espera el nostre Poble és que no caiguem en la temptació d'oblidar-nos del que som, d’on venim i per a qui estem treballant. No seria adient caure en la generació d'una "elit gitana apaiada”, aburgesada i acomodada, que treballi més pels seus interessos particulars que no pas pel futur millor per a tot el Poble Gitano.

Com diem en el nostre idioma, Sastipen Thaj Mestipen -Salut i Llibertat- per a totes les gitanes i gitanos del món, però també per a tots els pobles de la terra que treballen per fer d'aquest món la casa comuna per a totes.
 

Miquel Torres
Director de Justícia i Pau