Miquel Àngel Prieto
ESTATS D'OPINIÓ

Pensar el dia després

La pandèmia que vivim ens ha desconcertat individual i col·lectivament i ens empeny a atendre la complexitat del món. A continuació esbosso un tríptic amb alguns fenòmens que des de plans diferents, però connectats, poden ajudar a pensar el dia després.

En primer lloc, caracteritzo l’estat d’alarma aplicat pel govern, en un segon  exposo breument alguns dels riscos i trets de la nostra forma de vida, que la pandèmia ha desvetllat, i acabo amb una mirada sobre les nostres subjectivitats sacsejades, que poden  projectar una llum esperançada sobre el futur.
 

Estat d’alarma

Quan el 14 de març el govern va declarar l’estat d’alarma, va activar el marc conceptual que dotava de significat i ordre pràctic l’experiència col·lectiva de desconcert que ja ens travessava uns dies abans. 

Del virus i de la pandèmia encara ara desconeixem més del que coneixem. La ciència ajuda però no produeix les certeses necessàries per organitzar-nos. La narrativa, l’escenografia i les mesures aprovades pel govern sota l’estat d’alarma no només volen reduir els contagis o evitar el col·lapse del sistema sanitari, sinó prevenir el pànic i el desànim provocats per la por, agreujada, en el pitjor dels casos, per símptomes aguts de la malaltia o  dolor per la pèrdua d’un ésser estimat. Aquelles imatges de supermercats sense paper de vàter ja ens semblen llunyanes, però no les oblidem. Sota l’estat d’alarma, desapareixen les rutines que teixien la nostra quotidianitat anterior. Es difonen termes que pretenen descriure l’experiència col·lectiva: “Confinament”, “quarantena”, “nova normalitat” i lemes, cançons o pautes que prescriuen l’actitud i el comportament esperat: “Queda’t a casa”, “no deixar ningú enrere”, “rentar-se les mans” i l’aplaudiment col·lectiu i públic a les 20 hores en reconeixement a les persones que assumeixen tasques essencials. 

L’objectiu: l’acceptació de les dures mesures de restricció de moviments, generar confiança entre la població i les autoritats i potser apuntar elements del camí de sortida de la pandèmia: cooperació i autodisciplina col·lectiva. I per a les persones que no entenen o s’adhereixen als gestos i al nou marc, la presència destacada a les rodes de premsa diàries dels cossos de seguretat amb el recompte de les sancions pels incompliments. 

Les mesures adoptades i els recursos mobilitzats posen de relleu que, malgrat la pèrdua de legitimitat i la disminució de capacitats, l’Estat esdevé clau per la defensa de l’interès general, sense haver de caure en una deriva autoritària. 
 

El sistema en risc permanent 

La Covid-19 ens ha fet sentir com amenaçador fins i tot l’aire que respirem, però a la vegada ha afavorit l’entrada d’aires nous que han desvelat els riscos del nostre sistema. Mesos abans de la pandèmia, alguns governs s’havien engalanat per declarar públicament “l’emergència climàtica” sense acompanyar l’anunci de cap mesura efectiva.  Aquest cop, en canvi, la pandèmia ha obert bretxes en l’impenetrable engranatge del sistema món: la caiguda de la demanda ha fet baixar el preu del petroli fins posar en risc la producció d’alguns països, hem descobert que el subministrament d’elements essencials per combatre la pandèmia (medicaments, mascaretes, tests...) depèn d’una grapat d’empreses instal·lades a la Xina i que els serveis essencials per mantenir el funcionament del país l’assumeixen persones amb ocupacions precàries. Després de dècades de privatitzacions i retallades, el servei públic de salut ha demostrat el seu valor estratègic. En el debat, s’ha assumit la primacia de protegir la salut i les cures de totes per sobre d’una economia orientada excessivament a assegurar molts beneficis per a uns pocs. La renda mínima garantida per a les persones vulnerables, ha saltat dels articles d’opinió a la taula dels juristes que redacten les normes. Dies després de la suspensió de l’activitat econòmica no essencial, l’aire que respiràvem a les grans ciutats era més net.

Dotze anys després de la crisi financera, les plaques tectòniques del nostre sistema s’han mogut de nou. Però els interessos i les ideologies hegemòniques que les sustenten només s’han retirat momentàniament. Els predicadors de les bondats del PIB i del creixement sense fre tenen més altaveus i juristes que les dels que qüestionen el sistema i proposen alternatives per reduir-ne els riscos. Poc després de l’accident nuclear a Txernòbil, el sociòleg Ulrich Beck, autor de “La societat del risc” ja denunciava: “El revers de la naturalesa socialitzada és la socialització de les destruccions de la naturalesa, la seva transformació en amenaces socials, econòmiques i polítiques del sistema de la societat mundial superindustrializada. En la globalitat de la contaminació i de les cadenes mundials d'aliments i productes, les amenaces de la vida en la cultura industrial recorren metamorfosis socials del perill: regles quotidianes de la vida són posades del revés” (1986).
 

Introspecció resistent

En pocs dies, algunes de les nostres certeses i seguretats s’han esvaït. L’amenaça de la malaltia o de la crisi econòmica ens acompanya. El món físic i el futur han esdevingut desconeguts i incerts. El confinament ha suposat una alteració de l’experiència subjectiva del temps i l’espai. Mentre les avingudes comercials de les grans ciutats, apareixien buides i espectrals, als pisos i als balcons hem assajat posar la vida en el centre i reconstruir vincles socials descuidats.

La interrupció dels automatismes i la reordenació del temps a causa de l’aturada forçada o la profunditat dels temes que fa aflorar aquesta sacsejada són una oportunitat, no només per aprendre una nova recepta o recuperar una autora abandonada, sinó també per parar-nos a pensar i repensar-nos.

L’escriptora Olga Tokarzcuk comentava que el virus ha permès sortir de l’armari a les persones introspectives i “ens ha recordat la pregunta que rares vegades vam tenir el valor de plantejar-nos: ¿Què és allò que en realitat cerquem?” 

Hi ha tantes experiències com persones, però crec que ha augmentat la consciència de la fragilitat del nostre món i de la mort.

En aquest dies en que la societat del risc apareix com un món fracturat, jo he recordat la tradició japonesa de reconstrucció del kintsugi. Les persones que dominen aquesta tècnica recomponen les peces d’un objecte trencat amb paciència i cura i el resultat d’aquest procés embelleix la peça original.

Aquesta tradició, com el relat bíblic d’assumpció del sacrifici i resurrecció de Jesús, ens proposa reconèixer el valor de les ferides i l’esperança d’una cicatrització que ens farà més resistents i savis, individualment i col·lectiva.

Els investigadors sobre la pau han constatat que, després de la resolució d’una guerra, les persones solen ser més amables i solidàries. Necessitem aquest tipus de consciència i actitud per aspirar a un lideratge que doni resposta als riscos del nostre temps, com el canvi climàtic, amb estructures de decisió i acció col·laboratives i representatives de la diversitat humana. 

Em permeto reclamar que la “nova normalitat” que s’anuncia al final de l’estat d’alarma sigui millor que la situació prèvia a la pandèmia.

 

Miquel Àngel Prieto
Membre de Justícia i Pau Barcelona