NOTÍCIES

Reflexió sobre la nova llei que regula l'eutanàsia

A continuació fem públic aquest document de reflexió elaborat pel grup de treball de defensa dels Drets Humans de Justícia i Pau Barcelona.

La Llei orgànica 3/2021 de 24 de març de regulació de l’eutanàsia, ja en vigor, interpel·la la nostra consciència de cristians en un entorn especialment castigat per la mort i la pandèmia. 

La Llei regula, amb el retard habitual, una necessitat social llargament reivindicada, a la que no podem oposar-nos en termes estrictament democràtics perquè els creients no podem obligar als que no ho són, a passar per les nostres creences. I si ho hem fet, durant segles, no podem fer altra cosa que demanar perdó. 

De fet, l’experiència diària ens demostra que, des de fa anys, l’anomenada “mort digna” o també “mort dolça” s’administra indiscriminadament, amb un consens no explícit en les nostres clíniques i hospitals. Es fa mitjançant les cures pal·liatives aplicades per alleugerir agonies i sovint, amb la legitimitat de les darreres voluntats anticipades, tan de moda en les nostres societats occidentals. 

L’aprovació d’aquesta llei ha suscitat multitud de reaccions. Hem llegit en els mitjans de comunicació que hi ha grups que es feliciten per l’aprovació d’aquesta llei, altres que la trobem excessivament garantista, fet que dificultarà la seva aplicació, i també hi ha grups que per motius ideològics i/o religiosos s’oposen totalment a què es pugui legislar sobre la possibilitat de la mort assistida.

El grup de treball de defensa dels Drets Humans de Justícia i Pau de Barcelona ha reflexionat sobre aquesta qüestió, a la llum de l’Escriptura, especialment de l’Evangeli, i dels documents del magisteri de l’església, que ens parlen de l’alt valor que té la vida. Reflexions que volen ser serenes. La nostra intenció no és la d’avalar, ni condemnar, sinó la d’oferir algunes idees que ajudin a no simplificar la qüestió, i també a valorar el do de la vida.

Ens identifiquem amb les reflexions del magisteri eclesiàstic. De forma molt especial, amb l’encíclica de sant Joan Pau II, EVAGELIUM VITAE, (1995), la Declaració “IURA ET BONA” de la Congregació de la Doctrina de la Fe (5/5/1980), i la Carta SAMARITANUS BONUS de la Congregació de la Doctrina de la Fe (22.09.2020).

Llegint-les atentament destaquem els següents punts: 

  1. La vida és un do de Déu. Un do del qual hem de tenir cura. 
  2. Per a tothom la mort és el gran enigma de la vida. Els creients tenim posada la nostra esperança en Jesús ressuscitat, vencedor de la mort. Jesús és el camí, la veritat i la vida. Hem de vetllar per viure i morir amb la dignitat dels Fills de Déu. Hem de donar a la mort un tracte respectuós, sigui quina sigui la creença del malalt.
  3. La medicina pot i ha d’ajudar que el malalt tingui una vida el més digne possible fins al final. Els analgèsics i les cures pal·liatives són mitjans molt vàlids perquè el malalt terminal pugui alleugerir les conseqüències del dolor propi de la malaltia.
  4. Els analgèsics i les cures pal·liatives no han de dificultar que el malalt vegi alterada la seva consciència fins al punt d’impedir que la persona pugui complir els seus deures morals i familiars i preparar-se amb plena consciència per a la trobada amb Déu. En el cas que el dolor no pugui ser alleugerit totalment, s’ha d’acompanyar i ajudar al malalt perquè ho visqui amb comunió amb el dolor de Crist. 
  5. En cap cas és lícit administrar tractaments desproporcionats a les possibilitats de supervivència. S’ha d’evitar l’acarnissament terapèutic que comporti augmentar l’agonia del malalt, afegir més neguits als familiars i despeses innecessàries al sistema sanitari.
  6. En totes les actuacions i intervencions mèdiques que es facin en el malalt, l’únic criteri que ha de regir és el bé de la persona, mai es pot actuar per altres criteris com poden ser els econòmics o els d’interessos familiars o de persones de l’entorn del malalt.
  7. En cas de dubte, és molt important el criteri del malalt, bé perquè manté la lucidesa i el pot manifestar durant la malaltia, o bé perquè prèviament l’havia confiat a persones properes, oralment o per escrit. Això es tindrà especialment present si és necessari administrar una sedació profunda.
  8. És molt important en la cura dels malalts terminals, que el pacient tingui accés a totes les possibilitats que ofereix en l’actualitat la medecina, en cap cas, en una societat que vol ser justa es pot discriminar a ningú per raons econòmiques, ni de lloc de naixement, o de cultura.
  9. Som conscients que la millor teràpia és que el malalt estigui acompanyat en tendresa i estimació pels equips sanitaris i per persones properes, familiars, amics, voluntaris, etc. 

Acabem les nostres propostes, amb algunes consideracions sobre el sentit que hem de donar la vida. Són consideracions “cristianes”, però no només cristianes, ja que estem segurs que hi ha molts homes i dones, que no són creients, també combreguen en aquest sentit de la vida.

  1. La vida humana com a do.  La vida ens ha estat donada, és un do. I la vida és també el més que tenim. Ja que “som”, gràcies al fem que hem nascut, si no hi ha vida, nosaltres no existim. Pels creients la vida no tan sols l’hem rebut del nostre pare i mare, sinó que la vida és el gran do de Déu. En la tradició Jueva- Cristiana ens és presentada la vida, en la Bíblia, com el gran regal de Déu. Ja que és gràcies al Déu Creador que hem rebut la vida. El Déu Bíblic és anomenat, el Déu de la Vida. En L’evangeli Jesús es presentarà Ell mateix com la Vida, ens dirà que ha vingut a portar-nos la vida, i que en tinguem a desdir (Jn 10 10). També altres tradicions creients trobem que les diferents divinitats són les que donen i guarden la vida.
  2. La Vida no és només biologia. La vida no és només el que permet que el nostre ésser existeixi. Si bé, és cert, que l’existència biològica és necessària perquè puguem ser. Entenem que la vida es va construint al llarg de la nostra existència. Els nostres anhels, esperances, fracassos, amors, odis, coneixements, avaluació de les diferents experiències que hem tingut, etc. van configurant la nostra vida. Els anys van enriquint o empobrint la nostra vida 
  3. La vida és l’oportunitat que se’ns dona per deixar la nostra petjada en la història. Subjectivament, per a cadascú de nosaltres, el millor període de la història, comença el dia que vàrem néixer, i s’acaba el dia que ens morim, ja és el temps que se’ns ha donat per millorar o per empitjorar la vida dels altres. És el temps que tenim per treballar per un món més just, on la pau sigui una realitat, també en aquest període que va entre el nostre naixement i mort, i només en aquest període, podrem manifestar els nostres sentiments d’estimació o d’odi, de ser creatius, i també d’abraçar o perdonar.
  4. Les persones són úniques i irrepetibles. A tothom, des del nostre naixement se’ns ha donat un nom, nom que ens diferencia dels altres i amb el nostre nom es posa de manifest que tots som únics i irrepetibles. Per aquest motiu la vida d’una persona mai podrà ser suplantada. Això fa que estimen a les persones per la seva singularitat.
  5. Les persones han de ser valorades pel que són i no pel que tenen. Sabem que els períodes més denigrants de la història de la humanitat han estat aquells quan s’han valorat més interessos econòmics, ètnics, de casta, de domini, per damunt de la supremacia del ser. Les persones hem de ser estimades i hem d’estimar als altres no pel que tenim sinó pel que som.
  6. Hem de vetllar, cuidar i estimar la vida dels altres, i la nostra. La vida és un do que se’ns ha donat, i per tant hem de vetllar per la vida dels altres especialment la dels més febles, i també la nostra. Conscients que tots ens necessitem per viure, no ens podem desentendre de la vida dels altres. Per aquest motiu cal que, tan personalment com per mitjà de les institucions i organitzacions privades i estatals, posem els recursos perquè la vida tingui una qualitat que permeti gaudir-la i no patir-la. També nosaltres hem de tenir cura de la nostra vida i hem de posar talent per conservar-la. 
  7. La vida adquireix el seu ple sentit quan és donada de forma altruista per causa justa. Són ben coneguts els testimonis d’homes i dones que al llarg de la història han esmerçat la seva vida, el do més preciós, per causes justes. Persones, laiques, religioses que han cregut en un món millor i per aquest motiu se’ls ha arrabassat la vida. Aquestes persones han donat la vida, però la seva mort ha estat llavor d’una vida millor pels altres. Tots recordem les paraules de Jesús, “no hi ha un amor més gran que el que dona la seva vida pels altres”.
  8. No es pot atemptar contra la dignitat de la vida. D’acord amb el que hem afirmat en el punt anterior, la vida adquireix la seva plenitud, quan aquest és oferta per una causa justa i major, però en cap cas està justificat atemptar conta la vida dels altres, per gran que sigui la causa. És donant la vida, i no prenent la vida, que farem un món millor. La tortura, la pena de mort, el treball esclau, desentendre’ns de les condicions de vida i no facilitar el menjar i medicaments als pobles empobrits, de cap manera poden ser acceptables. No hi ha raó d’estat que justifiqui atemptar la vida de ningú.

Aquest són alguns punts (segur que n’hi ha més) que ens sembla que són bàsics per formular una opinió, creient, però que també pot ser compartida des d’una visió no confessional.

Amb aquest breu i senzill escrit volem oferir pistes que ajudin a fer una reflexió personal i també en grup sobre el sentit de la vida, i que siguem conscients que quan parlem de la vida i de la mort no ho podem fer en tòpics, ja que hi ha vida i mort perquè hi ha persones que viuen i moren. Persones que tenen un nom i que des de la mirada creient sabem que són el més sagrat que hi ha en la Creació.


Grup de treball de defensa dels Drets Humans de Justícia i Pau Barcelona