Joan F. López Casasnovas
ESTATS D'OPINIÓ

Resurreccions

Sol succeir que, cercant l’origen d’una paraula, vulguem trobar la veritat del que significa. Així ho creia Sant Isidor de Sevilla (560-636) quan confegia el seu famós llibre XX, Originum sive Etymologiarum, repertori crític i interpretatiu de tot el saber humà, amb un enfocament que es manifesta en aquesta sentència: “La força d’un mot o d’un nom s’adquireix per interpretació... Ja que, quan veus d’on ha sorgit un nom, tot seguit en comprens la força”. Així ho han cregut també molts afeccionats a la filologia. Doncs, en aquest abril confinat d’enguany, que podria ser títol d’una poesia popular com aquella nadala “El desembre congelat”, mirem què significa el mot resurrecció a veure si li trobam algun valor taumatúrgic. 

Sí, ressuscitar ve del llatí r e-s u s c i t a r e, i “suscitar” és ‘fer néixer; ergo, ja ho tenim: ‘fer re-néixer’. Açò mateix és el que ens recorda la Pasqua florida. “El desembre congelat / confús es retira./ Abril, de flors coronat, /tot el món admira...” Aquest abril, emperò, és el del coronavirus. I ens cal un missatge d’esperança en una nova primavera que ens torni a la vida, en passar la tempesta dels contagis i de mort. L’encesa joiosa del gruixat ciri, que haurà fet l’Església en la vetlla pasqual, tindrà la virtut de dissipar les tenebres i portar-nos llum. Diuen que la fe del creient és llum i diu el proverbi també que encendre un lluquet és més eficaç que maleir les tenebres. Ens convé creure, doncs, en la resurrecció si no com a fet històric, almenys com a desplegament de canvis operatius en l’ànim de les persones. Com el canvi operat en aquells apòstols, que van passar d’acovardits i atuïts per la mort del seu Mestre al coratge més fervent per predicar llur fe. 

De la mateixa manera, a nosaltres, també, ens convindria fer foc nou en moltes rutines destructives i recuperar l’acció cívica des d’un humanisme arrelat al “principi esperança”, a què ens instava Ernst Bloch, quan, entre 1938 i 1945, el món semblava tombar dins un abisme de violència i devastació. Partint de la utopia com a funció essencial de l’ésser humà, el filòsof alemany exiliat als Estats Units malda de recuperar per a la vida l’art, la política, la ciència i la religió  com a motors d’una societat més justa i solidària. Ens cal no perdre de vista el futur. Quan la crisi passi, ens ha de deixar diferents, millors.

De moment, aplaudim l’esforç dels científics i del personal sanitari, que han fet i fan coses útils per a la humanitat. La fe i la ciència no estan barallades; la ciència i el dogma o la superstició sí. Tal vegada per això, cap als anys 60 del segle passat, el manual de filosofia de 6è de batxillerat ens adoctrinava contra “l’orgull científic”. Literalment: “Los misterios de la religión no pueden ser desentrañados por la razón humana. De aquí la necesidad de atenerse al dogma, como un límite a nuestras especulaciones. Como los dogmas son verdades absolutas, si llegamos a una conclusión que contradice el dogma, la que se ha equivocado sin duda es la razón, pues no puede haber dos verdades, una religiosa y otra filosófica (...) Reconocer estas equivocaciones es un acto de humildad, que frena el orgullo racionalista, que tantas veces se ha dado en los filósofos y los científicos”.  L’Espanya eterna, “martillo de herejes”, “cruz y espada”, etc., que mai no acaba de desaparèixer. 

El bisbe de Zamora, el 1918, en plena grip espanyola, va desafiar la prohibició de les autoritats i va ordenar una novena en honor de sant Roc, protector contra la pesta i la plaga. La novena va comportar llargues cues de fidels per besar les relíquies del sant. En el transcurs d’aquella epidèmia, Zamora va ostentar la ràtio de morts per habitant més elevada de la Península. Aquests dies hem sabut que a l’Estat d’Israel, jueus ultraortodoxos han fet quelcom semblant desobeint les ordres de confinament; resultat: és la comunitat israeliana amb més casos d’infectats per coronavirus. I no és ver que la part més reaccionària de l’Església durant els segles XVIII i XIX s’oposaven aferrissadament a inocular el vaccí de la verola, tot al·legant que era antinatural introduir coses de vaques (!) en un cos humà? El XVIII va merèixer el nom de Segle de les Llums. Què se’n dirà del nostre si ens arribem a creure que amb unitat patriotera, com a soldats a les ordres d’un rei, es guanyen batalles contra malalties? El Segle de l’Estultícia? 

“En primer”, durant el temps pasqual, un mossèn i un escolà anaven pel poble i per la pagesia fent el Salpàs, és a dir, beneint amb aigua i sal les cases per allunyar-n’hi els mals esperits i fer que Déu donés salut i felicitat als estadants; avui això no pot tenir més que un cert valor simbòlic: el de la protecció que ens convé practicar per evitar contagis i malalties. Millor rentar-se bé les mans i mantenir la higiene, o no? 

 

Joan F. López Casasnovas
Membre de Justicia i Pau Barcelona