Miquel Àngel Prieto
ESTATS D'OPINIÓ

Salvament sense distàncies

La nit del 14 al 15 d’abril de 1912 el Titànic va xocar amb un iceberg i es va enfonsar. Van perdre la vida el 37% dels passatgers de primera classe, el 59% dels de segona i el 75% dels passatgers de tercera. La classe social va ser el principal determinant per morir o sobreviure i, en menor mesura, la condició sexual del passatge (ja saben, “les dones i els infants primer”).

En les societats occidentals actuals no és senzill fer una estratificació social per classes com la del passatge del Titànic, però al VIII Informe sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya de 2019, la Fundació d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada (FOESSA) perfilava tres grans nuclis de població. La societat estancada, que ja estava en aquesta situació abans de la crisi financera iniciada el 2008; la insegura, que es considera propera però distinta a l’anterior i, finalment, la societat supèrbia, que consumeix, dirigeix i té poca empatia amb la resta de la societat.  L’anàlisi no tracta només les condicions materials sinó que també apunta al rerefons dels valors. L’informe destaca que s’han anant consolidant entre la ciutadania actituds indiferents o reticents a la configuració d’una societat més igualitària a la recerca de respostes col·lectives a les necessitats comunes. Durant els darrers anys s’ha deteriorat la confiança en les institucions, els vincles socials i l’horitzó de projectes comuns.

Fa més de nou mesos que aquesta societat atomitzada i desconfiada afronta la pandèmia de salut i econòmica provocada per la COVID-19. La pandèmia ha alterat la quotidianitat i les expectatives de gairebé tothom, però l’impacte en la salut i els mitjans de vida està sent dispar.

Durant la pandèmia, els factors que ens fan més o menys vulnerables són molt diversos, com ho són els recursos personals i col·lectius a l’abast de cadascú per respondre. No obstant això, sabem que els efectes d’una experiència vital negativa, com la pèrdua de la feina, l’habitatge o una malaltia, entre d’altres, són més greus i duradors entre les persones que ja patien algun element de vulnerabilitat previ, especialment si no reben el suport adequat.

Sabem que el risc de contagi i complicacions és més alt per a les persones grans o amb determinades malalties prèvies. Sabem que les persones joves, les persones autònomes o les contractades temporalment en determinats sectors de l’economia estan més exposades a la davallada de l’activitat econòmica. Les persones soles, les immigrades amb pocs recursos econòmics i sense xarxa social de suport, les dependents o les afectades per la pobresa aguda ja tenen més dificultats per rebre assistència d‘uns serveis socials saturats.

D’altra banda, en els mercats de treball o de l’habitatge, abans de la pandèmia, ja eren preocupants els efectes de la desigualtat i habituals les mostres de desvinculació social. No es tracta només d’una desigualtat material entre els que tenen i els que aspiren a un treball o un habitatge, o la insuficient protecció dels drets per les institucions públiques, sinó d’un rebuig sistemàtic a vincles humans que no reportin una utilitat a curt termini. Semblaria que, en la part dominant d’aquestes relacions, les persones han estat substituïdes per robots que persegueixen maximitzar el benefici econòmic a curt termini, sense cap escrúpol ètic.

En les economies de plataforma no es contracten les persones treballadores, se’ls dona d’alta en una aplicació. Bancs, empreses o persones físiques multipropietàries  d’habitatges tracten d’eludir la llei que els insta a oferir habitatge social a persones vulnerables i, fins i tot, a algunes persones petitpropietàries, i es deixa a les immobiliàries la tasca d’imposar pujades abusives del preu del lloguer per estalviar-se la interacció amb els llogaters.

Són reveladores d’aquest clima de valors i comportaments egoistes algunes actuacions públiques, com la protagonitzada per les Loteries de Catalunya l’estiu passat. Després de milers de morts i de mesos d’un estricte confinament, l’organisme llançava la campanya de la loteria de Cap d’any amb cartells que apel·laven a provar sort amb la Grossa per obtenir “l’ascens social” i, així, no haver de preocupar-se per la distància social. Afortunadament, les nombroses veus de rebuig van aconseguir que es retirés la campanya.  

Com en el film de James Cameron, enmig del risc d’enfonsament, hi ha qui sembla deixar-se hipnotitzar per una orquestra que continua tocant com si no hagués passat res.

Les dades d’afectació de la Covid-19 ha obligat les autoritats a reprendre amb insistència les crides a la responsabilitat col·lectiva i aprovar de nou mesures que suspenen activitats i limiten moviments i interaccions en grup.

Les mesures han produït nombroses protestes i fins i tot alguns actes violents. No es poden menystenir o simplificar des d’una pretesa autoritat moral. El malestar de diversos sectors és comprensible, per exemple el d’una part del jovent arraconat a la precarietat i amb dificultats per desenvolupar els seus projectes vitals. S’estén la impressió que la classe política i intel·lectual demana responsabilitat col·lectiva i autolimitacions personals, però no ha fet prou per revertir el deteriorament de les condicions de vida o perspectives de futur i representen només la part de la societat que pot confinar-se amb condicions d’habitabilitat i de seguretat material. 

Els poders públics ja han començant a procurar bots salvavides per a les persones més afectades. Han de ser mesures ajustades als diversos perfils de persones damnificades. No es pot reproduir el que alertava Rafa Allepuz fent-se eco de recent informe per a Espanya del Relator Especial de les NU sobre l’extrema pobresa i els DH, un sistema de protecció social en el qual les famílies riques es beneficien més de les transferències monetàries que les pobres.

La part de la societat menys afectada en el seu benestar que, com denunciava l’informe FOESSA, va assumir les conseqüències de l’anterior crisi com un fenomen aliè, enfronta el dilema ètic de donar suport a les polítiques socials i fiscals i comprometre’s amb la solidaritat, o  instal·lar-se en l’egoisme curt de mires, confiant a passar aquest mal tràngol sense esquitxar-se gaire, malgrat l’enfonsament d’una part del seus conciutadans. 

Paradoxalment, en aquest temps de distanciament social i de grups bombolla, torna a ser imprescindible recuperar el vincle social, l’empatia, els espais i els projectes per a alguns futurs comuns.

M’atreveixo a esperar més. Vist en retrospectiva, l’accident del Titànic va ser el pròleg de la tragèdia de les dues guerrers mundials de la primera meitat del s. XX.

El nostre superb transatlàntic que va sortir triomfant de la guerra freda manté el seu rumb cap a l’iceberg del canvi climàtic i els límits planetaris, aliè als efectes perjudicials, especialment entre les poblacions del sud global.

En aquest sentit, cal, al meu entendre, una política ambiciosa i amb mirada a llarg termini. Els governs han demostrat la possibilitat d’introduir mesures restrictives per reduir activitats que propaguen el virus, i bona part de la ciutadania ha entès les raons i les ha acceptat. L’experiència s’ha d’aprofitar per fer pedagogia sobre les mesures indispensables per a la reducció dels riscos d’alteració dels ecosistemes, el foment de la cura del planeta i la solidaritat internacional. No només haurem de canviar el nostre rumb sinó probablement substituir el vaixell per un de menys pretensiós que, malgrat tot, ens permeti gaudir la nostra estada sobre la terra.

 

Miquel Àngel Prieto
Membre de Justícia i Pau Barcelona