Napoleó, Stalin, Franco, Hitler, Mussolini, Mao, Castro, Pinochet, Husein, ara Putin…, la relació de tirans és inacabable, persones sense cap altra aspiració que no sigui la d’assolir un poder absolut i mantenir-lo a qualsevol preu, però que sempre emparen la seva megalomania amb ideologies a favor del “poble” a qui diuen representar, que en el seu imaginari és simplement una massa amorfa i esclava, simples fitxes d’un joc sinistre, a la qual cal dirigir i la vida de les quals no té cap valor. Estic convençut, però, que segons quines haguessin estat les circumstàncies, a la majoria d’ells no els hauria fet res canviar aquestes ideologies si amb això afavorissin la seva ànsia d’omnipotència.

El nombre de tirans que han passat a la història és limitat, però molts altres no van aconseguir-ho perquè, malgrat haver-ho cobejat, no van assolir els somnis de grandesa o els van exercir en un àmbit limitat. Em pregunto si és que tots portem en un espai recòndit del nostre ésser un dictador. Dic això per alguna experiència que quasi tothom ha viscut amb major o menor intensitat: persones que han obtingut un cert poder -per humil que sigui- i que l’exerceixen implacablement, sense cap mena de respecte als altres. Penso en alguns funcionaris, policies, jutges, empleats de banca... Cap espai laboral, familiar o social està lliure de la presència d’aquests petits dictadors. Exagero -diran alguns- perquè hi ha molta distància entre aquests i els sanguinaris dictadors. Potser sí, però em queda el dubte de com pot emergir i evolucionar l’aspirant a dictador de cadascú si el context l’afavoreix. Recordo, per exemple, el serbi Karadzic que, abans de la guerra dels Balcans, exercia de psiquiatre i escrivia poesia i que va esdevenir un despietat genocida.

Combatre aquestes tendències requereix una democràcia forta, no solament des d’una perspectiva formal, sinó sobretot que els valors i principis que la fonamenten -llibertat, justícia, fraternitat, igualtat- siguin profundament interioritzats per la immensa majoria de persones. I és que jo crec en la frase de Churchill La democràcia és la pitjor forma de govern si s’exceptuen les altres. 

Els temps actuals ens inquieten perquè no sembla que s’hagi consolidat la convicció que la democràcia hagi esdevingut indiscutible. Sorgeixen arreu personatges a qui el context polític no permet encara expressar clarament tot el que pensen, però dels quals intuïm que no refusarien, si poguessin, l’exercici d’un poder absolut i implacable amb els adversaris.

Cal estar alerta. És la nostra responsabilitat, la de tothom, evitar que els aspirants a tirà no aconsegueixin els seus objectius.
 

Àngel Miret i Serra
Membre de Justícia i Pau Barcelona