NOTÍCIES

[#VeusCovid19] Reflexió des d'una residència d'avis

Fa dies que em van proposar fer el meu testimoni. Fa dies que intento escriure'l. Donant-li voltes per com endreçar-ho. Crec que l'important no és el que he viscut, sinó el que he descobert, el que Déu m'ha dit en tot això viscut. I sé que encara sóc lluny de tot el que he d'aprendre. Deixar que tot el viscut vagi amarant en cadascú de nosaltres perquè a poc a poc Déu ens vagi fent la persona que Ell sap que podem ser.

Jo treballo en una residència de gent gran.

En una residència que habitualment té molta vida, molt moviment, molta barreja entre plantes, entre residents, familiars, voluntaris i treballadors. Una residència on es respira caliu, però amb limitació d'espai: habitacions dobles petites, lavabos adaptats compartits... És la realitat del món residencial que durant molts anys hem construït així. Com a societat no hem destinat recursos perquè sigui diferent.

Al febrer era de les persones que creien que el virus acabaria arribant. En aquest món globalitzat és impossible acotar-ho. Però era de les que creia que el covid es comportava com una grip o poc més.

Quan el 10 de març va arribar la notificació de no fer cap activitat amb voluntaris ni amb grups amplis de residents, de cop vaig adonar-me que la cosa era més seriosa. I quan un parell de dies més tard vam fer els tràmits per derivar una persona, com fèiem habitualment amb ella quan la seva malaltia de base podia complicar-se, i ens van dir que aquest cop no sabien si podria anar a l'hospital, aleshores vaig adonar-me de la gravetat, no tant de la malaltia, sinó de la fragilitat del nostre sistema sanitari. De la malaltia m'adonaria més tard.

Això em va fer tenir molt present la realitat a l'Àfrica i altres llocs amb desigualtats on les malalties maten no perquè el món no conegui la seva cura, sinó perquè allà no existeixen els recursos. Sensació que en aquest món no sabem prioritzar el prioritari i que hi ha vides que valen més que d'altres.

Va ser aleshores, també, que va arribar la notificació del tancament total de les residències. Els residents ja no tindrien la visita i l'acompanyament dels seus familiars.

"Et fas conscient de sobte que tu pots ser vehicle de mort."

Va començar, també aleshores, la sensació de ser una bomba. Mai no ho havia pensat per altres malalties com la grip. Em feia por ser el vector transmissor. Et fas conscient de sobte que tu pots ser vehicle de mort. I em feia pensar en quantes vegades les meves paraules i les meves actituds també ho són. Por a portar mort i no vida. Sentir-te responsable de la vida dels altres.

Por a ser una bomba pels residents, però ràpidament, por a ser una bomba per qualsevol persona amb qui tingués contacte: creuar-me pel carrer, botigues... I sentir la sort de viure sola... Por perquè de seguida ens vam adonar que el covid feia molts dies que ja convivia amb nosaltres, havia compartit la nostra vida normal.

Els primers dies de confinament van començar els nostres crits d'alerta, les nostres peticions d'ajuda. De cop teníem un munt de febrícules que no consideràvem normal. Començava el nostre malson.

La sensació de vergonya, de culpabilitat... la sensació d'impotència, el fet de sentir-te perdut, la solitud davant la magnitud del que estava arribant... desesperació, dolor, angoixa... sensació que se'ns menjava, que no podríem salvar ningú. Però també vivència d'equip, de lluita comuna, de buscar solucions... no quedar-nos quiets. Cridar ben fort cap en fora i actuar dins.

I en mig de tota aquesta desesperació no podia pregar. Només era capaç d'escoltar cants de Taizé... ni cantar-los, només escoltar-los. Era el meu soroll de fons les estones que estava a casa.

I de cop i volta un dia, en mig de Taizé, arrencar a plorar... i amb aquest plor mig refer-me. Començar a menjar, a dormir, a llegir l'Evangeli.

"Aixeca't, pren la teva llitera i camina".

I quan la residència es queda sense equip sanitari, sense el metge ni cap infermera, les paraules de Jesús a l'invàlid de la piscina de Betzata: "Aixeca't, pren la teva llitera i camina". Aixeca't, pren la teva desesperació, la teva angoixa, el teu dolor, la teva solitud, la teva inexperiència, la teva ignorància, la teva inseguretat i camina. Camina, camina per ells.

I en aquest caminar arriba un dia en què ens imagino abraçant-nos. Equips i residents. Abraçant-nos i plorant. Plorant per tot el dolor viscut, per totes les persones que ja no estan i per les que hi som i per l'alegria d'haver arribat al final d'aquest malson.

I és quan m'adono que fins aleshores havia perdut l'esperança. Esperança retrobada. Llavor de Pasqua.

Caminar i caminar... i per sort, ara ja tot una mica més estable.

I finalment ens fan les proves als treballadors de residències. I sóc positiva. Positiva asimptomàtica. I ara aïllada a casa. Experiència de confinament.

Molt conscient, Senyor, de la teva presència tots aquests dies. Molt conscient que Tu i la pregària i els pensaments dels qui m'estimen m'han sostingut. No ha estat, com altres vegades, un sentir-lo a flor de pell, és una certesa profunda... Gràcies.

"És l'amor dels altres per tu el que et sosté i et reconforta."

I durant tot aquest temps, molt present l'Àfrica, la situació que viuen des de fa moltes dècades... i els refugiats. L'admiració dels que treballen amb ells i la consciència que per fer-ho no els mou la injustícia ni la ràbia, només et mou l'amor que tens pels qui cuides... "En nuestra oscuridad, enciende la llama de tu amor, Señor". Aquestes paraules troben avui més sentit que mai: l'amor, font imprescindible per moure't en la foscor. En el malson de la residència és l'amor pels residents i pels equips el que et mou. És l'amor dels altres per tu el que et sosté i et reconforta.

I per estimar, la importància de posar noms i cares a les xifres. "Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!". Fes Senyor que els números ens toquin el cor. En aquest món globalitzat no podem posar nom i cara a tots els patiments. Fes-nos capaços d'estimar-los. Fes també que siguem capaços de descobrir el patiment dels que tenim al nostre costat.

I durant tot aquest temps de malson, he tingut la sensació de llunyania i d'incomprensió del que jo estava vivint per part dels confinats. Però també la meva impossibilitat de posar-me al lloc dels confinats. Vivències i preocupacions totalment diferents. Aprendre a no jutjar-les. Aprendre a acompanyar-nos.

Prendre consciència de la importància de la comunitat, de la societat. L'alliberament no es pot aconseguir sol. Necessitem de tots, cadascú amb el seu paper, en el lloc que li toca en cada moment. A Èxode 12 (alliberament d'Egipte): Déu demana una acció conjunta, organitzada, des del compartir. No és un alliberament individual, sinó coordinant-se i compartint, tenint en compte els recursos i els altres. I no és fàcil passar aquest tràngol, menjar-lo amb herbes amargues... però al final: l'alliberament.

I en tot aquest camí, la Teva presència... "no tingueu por. Aneu a Galilea i allà em veureu". Amb el convenciment que has estat i que hi ets:

En cadascú dels residents que ja no hi són
En cadascú dels residents que encara hi són
En cada treballador que venç el seu dolor i dona tot el carinyo que pot a aquells als que cuida
En cada llàgrima plorada
En cada família que plora i agraeix i anima
En cada gest d'equip
En cada gest de preocupació per l'altre
En cada persona que segueix al peu del canó
En cada somriure
En les mirades
En cada videotrucada
En cada persona de fora que ens ha acompanyat, orientat, assessorat, que ha fet camí amb nosaltres
En cada donació de gent del barri, d'entitats, etc.
En el veí que deixa una nota a l'ascensor oferint la seva ajuda a qui el necessiti
En cada pregària preparada i compartida en els grups de WhatsApp
En cada reflexió, document i testimoni compartit
En cada trucada i paraula de preocupació, d'ànim i de consol
En cada oferiment per fer-me la compra, en cada nota que acompanya la compra...
Gràcies per tota aquesta riquesa de la Teva presència.

Però sobretot els residents, imatge teva en aquesta Setmana Santa. Aquells "rebutjats" per aquesta societat a qui la joventut li enlluerna. En la teva "figura desfigurada, acostumada al dolor", els veig a ells. A qui ningú vol mirar, suportant tot el pes de les conseqüències de les nostres decisions com a societat. Aquests cossos desfigurats, acostumats al dolor patint la llunyania de les seves famílies, alguns sense entendre res, altres conscients i sabent que els seus companys han caigut i que ells també poden anar-se, traslladant-los d'habitació en habitació amb una bosseta com a única pertinença. Confinats a les habitacions, sovint l'habitació d'un altre no la seva, sense els seus records, cuidats sovint per gent desconeguda i que vesteix estrany, deixant-se fer, confiant en nosaltres.

Síntesi dels patiments del món, imatge dels refugiats, imatge teva.

"La duresa del no poder tocar, del no poder consolar amb una abraçada."

La duresa del no poder tocar, del no poder consolar amb una abraçada. Ni a equips, ni a residents ni a familiars. No poder estar ni com Maria, als peus de la teva creu. I les paraules d'una amiga: demanar perquè en aquesta soledat sentin l'abraçada de Déu. De la manera que siguin capaços d'entendre, de la manera que sigui un consol per a ells. Gràcies perquè sé que has estat i estàs.

En aquest mes, Senyor, m'has fet viure-ho tot: la "trinxera", el confinament, la pèrdua a la residència, la pèrdua com a familiar... Gràcies per crear-nos a imatge teva amb la capacitat de plorar, de preocupar-nos pels altres, de refer-nos, de tenir esperança i de caminar. Gràcies per saber-te, acompanyant-nos en tot moment. Fins i tot ara, al meu confinament li has donat sentit. Treball d'humilitat i poder participar en l'assaig clínic. I al company que pitjor porta això del confinament, avui li han donat l'alta. Gràcies perquè demanes a cadascú el que pot donar. Gràcies per cuidar-nos. Aprendre a confiar en tu.

Perquè la vida segueix; Un pati buit en silenci, un passadís amb cadires buides i abans ple de nens i grans, sorolls i vida compartida. Ara res. El silenci. La duresa de la buidor. Però en aquest buit la vida segueix: les plantes que ara no cuida cap resident, comencen a florir. La primavera ens sorprèn en aquest hivern tan fosc. La natura segueix, la vida segueix, el món segueix. Un regal de vida que ens recorda que tot pot tornar a florir, a esclatar en mil colors i aromes, a crear un jardí més maco del que era abans. Gràcies per omplir-nos d'esperança.

Cristina Losa
Treballadora d'una residència d'avis de Barcelona i membre de Justícia i Pau Barcelona