Les darreres previsions econòmiques de Brussel·les inviten al desànim: desacceleració de l’economia i temor al fantasma de la recessió a la zona euro. Els elevats preus del gas mantenen alta la inflació, augurant una caiguda de l’activitat econòmica que podria tenir conseqüències en l’ocupació. El sistema econòmic no sap deixar de créixer i encén alarmes quan això passa. Per altra banda, la crida dramàtica de NU en la cimera del clima per frenar el canvi climàtic i la veu dels joves que es manifesten i empastifen obres d’art, alerta sobre la imperiosa necessitat de descarbonitzar les economies i moderar, si no aturar, el creixement en els països desenvolupats, aquells que més emeten i més recursos consumeixen del planeta. Com quedem? Alarmes quan no creixem i alarmes quan creixem! Hi ha alguna forma de conciliar aquesta aparent contradicció? Hi pot haver creixement sostenible?

El fet més extraordinari que afronta el sistema econòmic és la necessitat de contenció material i energètica a la qual es veu abocat per evitar una catàstrofe que a hores d’ara ja s’intueix. Mai abans el repte, per difícil que fos, havia obligat a fer passos enrere. Les solucions sempre han arribat de la mà del creixement que genera benestar i permet repartir. Sempre s’ha sortit de la crisi fent un pas endavant: abaratint el diner per animar el consum i activar l’oferta i l’ocupació, i suma y sigue. En definitiva, un crèdit a futur que ja tornarà algú. Un deute traslladat a les generacions següents. Els imperis creixien per la necessitat de conquerir nous territoris d’on obtenir nous recursos. Però ara el planeta ja no té més crèdit i comença a cobrar el deute. La dimensió del deute és global. Ja no hi ha prestadors nous a qui abordar. Les emissions que escalfen el planeta no importa on es facin, l’impacte és general. El diàmetre de la terra no ha variat, però ja som vuit mil milions de consumidors.

Hi ha un malestar que emana de la percepció  d’un món dislocat que ja no respon als ressorts esperables perquè ha canviat el progrés de la modernitat industrialista, materialista, consumista, per una modernitat digital i sostenible que interroga constantment sobre si anar de vacances a l’Adriàtic o salvar el planeta, que fascina amb TikTok i tem alhora la bretxa digital; que no percep encara les llums del canvi sinó una penombra plena d’amenaces i una manca clamorosa de projecte creïble per Europa, per Espanya i per Catalunya que enfosqueix el present. El temor a perdre el que es té, l’estatus econòmic i la capacitat de consum de les classes mitjanes, amplificats pel descontentament i la indignació per la corrupció, afebleixen la confiança dels ciutadans en les institucions. Terreny adobat per a la fe populista que omple els buits de confiança fins al punt de representar una seriosa amenaça a la democràcia. 

Per superar el desànim i la contradicció, hem d’entendre que el nou paradigma de progrés és també un nou paradigma de felicitat. La fi del creixement material de l’economia és la fi de la set de tenir, de posseir béns. És la fi de la privacitat i de la individualitat. La fi del capital financer i l’arribada del capital humà. La fi de repartir en lloc de compartir. Un canvi de paradigma que requereix un nou contracte social, és a dir, un gran acord liderat pels governs i les institucions a favor dels béns comuns. És el compromís de tots i cada u.  

Salvador Clarós