Ens sumem al comunicat llançat per la Comissió General Justicia y Paz on es mostra indignació davant la situació viscuda a Walili, Níjar, el dia 30 de gener.

El passat 30 de gener l’Ajuntament de Níjar va executar el desallotjament i l’enderrocament de l’assentament xabolista del Walili. Allí malvivien entre 300 i 400 persones en barraques de fusta, de plàstic o de cartó. No tenien aigua potable ni clavegueram. L’electricitat la punxaven. Si bé l’Ajuntament els va oferir una estada temporal en un magatzem que va habilitar amb lliteres alineades l’una al costat de l’altra, sense tot just separació i sense cap intimitat, solament uns pocs dels desallotjats es van acollir a aquest arranjament transitori. La majoria es va mudar a altres assentaments o va buscar refugi en locals o habitatges rellogats i amuntegats.

El Walili és la punta d’un gran iceberg en l’assolellada Almeria. Aquest assentament és un dels prop de vuitanta que es calcula que hi ha disseminats entre els hivernacles del Camp de Níjar. En ells malviuen homes i dones que han emigrat a Espanya a la recerca d’un futur millor. La majoria provenen del Marroc i de països de l’Àfrica subsahariana. Són pocs els que tenen papers. Subsisteixen del que puguin guanyar treballant per uns pocs euros/hora recollint fruites o verdures en els hivernacles. Si la seva situació ja és precària per si mateixa, a més, sovint són víctimes d’estafes d’individus que els ofereixen un contracte fictici o un empadronament inexistent a canvi de grans sumes de diners.

Són víctimes de la pobresa i de la marginació extrema. Oblidats entre els oblidats.

Si ens detenim a pensar una mica, ens adonarem que les fruites i verdures provinents d’Almeria que mengem han passat per les seves mans. L’anomenada “horta d’Europa” no seria possible sense ells. Ara bé, a molts els importa poc com sobreviuen aquestes persones. Molts callen davant aquesta injustícia i es renten les mans amb indiferència davant aquesta dramàtica existència.

Des de Justícia i Pau denunciem la situació en què es troben aquestes persones. Són éssers humans amb la mateixa dignitat i drets que la resta de persones que habiten a Espanya. Tenen dret a emigrar, a treballar, a la salut i a tenir un habitatge digne. El desallotjament i demolició de les barraques no serveix per a resoldre el problema de la falta d’habitatge i d’oportunitats laborals d’aquestes persones. La solució no és fàcil, però es comença per reconèixer-los la seva dignitat i facilitant-los l’accés a la residència i a un treball digne. La recent recollida de signatures de la iniciativa legislativa popular de regularització de persones estrangeres és un pas en aquesta direcció. Ara falta que el legislador i les administracions la segueixin.

Comisión General Justicia y Paz