Quan encara no ens havíem recuperat dels efectes de la crisi econòmica del 2008, apareix la pandèmia de la COVID-19, una crisi en el terreny de la salut amb conseqüències importants en l’àmbit econòmic i social de les persones i les famílies. Sense entrar ara en detalls, les conseqüències de la pandèmia per a la població més vulnerable i pobra van ser molt més negatives que per a la resta de la població.
Amb les ferides de la pandèmia encara obertes, les llars espanyoles afronten una nova crisi, aquesta vegada de tipus inflacionista, derivada de diferents factors entre els quals destaca la guerra a Ucraïna. El conjunt de la societat ha patit durant l’any 2022, i encara ara, l’encariment del cost de la vida.
Davant aquesta circumstància, FOESSA ha presentat l’informe El coste de la vida y estrategias familiares para abordarlo, que recomano llegir pel seu contingut i per la senzillesa i claredat de les seves explicacions.
Aquest informe proposa la construcció d’un pressupost de referència per a unes condicions de vida dignes (PRCVD) que consisteix en una mesura complementària que permet abordar la pobresa no només a partir dels ingressos disponibles, sinó que l‘associa a les necessitats bàsiques de les famílies. Aquest pressupost estableix un mínim que necessita una família per a viure amb dignitat en un determinat context, amb la intenció d’adaptar el pressupost a les característiques específiques de cada tipus de llar. D’aquesta manera la pobresa no es defineix atenent només als ingressos sinó a una relació de necessitats bàsiques de les llars, com poden ser l’habitatge, l’equipament i els subministraments, i també el gaudi de drets com l’educació, el lleure, la sanitat i altres situacions de dependència, per posar uns exemples. En definitiva, l’objectiu és que el pressupost resultant sigui la suma de vuit partides diferents de despesa necessària per a que qualsevol llar pugui viure dignament.
Partint d’aquesta aproximació l’estudi adverteix que el 31,5% de les llars a Espanya (uns sis milions de famílies) tenen uns ingressos molt per sota del que necessitarien per a viure en condicions de vida dignes. Aquest percentatge és superior a la taxa de pobresa relativa (20,7%) i a la taxa de pobresa i exclusió social (taxa AROPE: 25,3%) calculades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE).
La metodologia utilitzada pel PRCVD assenyala com a asfixiant la realitat de les llars que compten amb menys del 85% del pressupost de referència, el qual varia molt sensiblement segons la presència de menors i adolescents a la llar, i també segons la ciutat de residència. Per posar una dada representativa, el cas d’una llar unipersonal a Barcelona suposa viure amb menys de 1.400 euros mensuals.
Les despeses essencials com l’alimentació, l’habitatge i el transport, que són les despeses a les quals les famílies estem dedicant la major part dels ingressos, són precisament les que estan suportant el major increment dels preus. Per posar un exemple, la inflació corresponent a la despesa en habitatge i subministraments (aigua, llum i gas) arribava al 19% el mes de juny del 2022, mentre que la dels aliments superava el 13%.
Davant aquest panorama, l’informe explica quines són les estratègies de les famílies més vulnerables per a sobreviure.
Set de cada deu llars vulnerables ha renunciat o ha reduït les seves despeses en roba i calçat i quasi la meitat ha retallat el pressupost familiar en alimentació fins al punt que una quarta part de les persones d’aquestes llars no pot portar una dieta especial que necessita per qüestions mèdiques. El 18% de les llars amb nens ha deixat d’utilitzar el menjador escolar per no poder pagar-lo (gairebé mig milió de llars amb nens a càrrec seu).
Sis de cada deu llars vulnerables ha reduït el consum d’electricitat, aigua o calefacció i un 22% ha demanat ajudes per pagar els seus subministraments.
Una tercera part de les llars amb greus dificultats va renunciar a tenir un accessori sociosanitari que necessitava i el 14% va deixar de comprar algun medicament per qüestions econòmiques.
Aquestes decisions perjudiquen les condicions de vida i el desenvolupament de les persones, sobretot de les menors d’edat. Les diferències entre l’estatus vital de les famílies més vulnerables i el de les famílies plenament integrades, i que viuen sense dificultats, són més grans. Tampoc no són decisions voluntàries, són necessàries i imposades per la privació a les quals estan sotmeses.
L’informe finalitza amb algunes propostes que passen per la presa de decisions urgents amb mesures de caire estructural. Cal apel·lar a una major justícia social i a treballar totes i tots pel bé comú, començant pels sectors de població que més ho necessiten. Les polítiques públiques han d’abordar la pobresa i la desigualtat des d’una doble perspectiva: rescatant les famílies que més estan patint i perfeccionant el sistema de protecció social a llarg termini.
Que això sigui així és responsabilitat de tothom.
Rafael Allepuz
Membre de Justícia i Pau de Lleida
