El món és gran i petit alhora. Gran si hi contemplem el detall de la realitat il·limitada amb quantitat gairebé infinita d’ésser vius, des dels més petits fins als més grans. I petit si ens quedem en la realitat propera, coneguda, d’allò que ens pertoca i on ens sentim interpel·lats, i sacsejats també. De petita em quedava amb el cor ben encongit quan a casa ens explicaven que hi havia països a l’Àfrica que no tenien aigua, que havíem de vigilar de no malbaratar-la, i em quedava lluny. Tanmateix hi feia atenció, tot i no sabent com el meu petit estalvi de gotes d’aigua podia ajudar un lloc tan llunyà.  

Potser era per aquesta realitat que tot, i totes i tots, som u. I ara ens toca a nosaltres, tan a prop i, alhora, tan lluny també. ¿Ens cal veure les imatges de paisatges dessecats a casa nostra per fer-nos conscients, a la població urbana, que el tema és molt greu? He recordat recentment que era “normal”, abans, que a l’hivern tinguéssim les botes d’aigua a punt, i l’ impermeable, perquè plovia, i dies i dies seguits. Ara, quan plou és una situació excepcional i ens hi hem acostumat. Però que el que és “normal” sigui no ploure no vol dir que sigui “natural”. 

L’aigua s’ha convertit en un bé preuat. Valuós. On cada gota compta. I és que valorem les coses quan són escasses, no hi fem tanta atenció quan en podem gaudir gairebé sense pensar que la nostra vida no existiria si no fos per la seva. Cal tornar al sentit d’agraïment, d’apreciar, de no donar res per fet ni res per suposat. Perquè quan ho fem és com si hi tinguéssim un dret  fent que la natura estigui sota el nostre desig i submissió. I, en canvi, durant mil·lennis la humanitat ha viscut venerant la natura, apreciant-la i, fins i tot, valorant-la com el que donava sentit a la realitat.  

No podríem fer res sense l’aire que respirem, sense l’aigua que bevem… Ens sabem desenvolupats i savis en aspectes que fins no fa massa ens semblaven propi s d’una pel·lícula de ciència ficció, com fer una cirurgia amb un robot o crear la intel·ligència artificial i, en canvi, potser ens cal fer una mirada enrere per recordar que savis que eren els nostres avis i àvies, i rebesavis i rebesàvies, que valoraven el que ara considerem “normal” i que donem per fet. Potser perquè no es considerava un dret sinó un regal de Déu per poder viure. 

I quan en observar la natura no només hi veiem natura, sinó que hi veiem reflectida la bellesa de Déu, no és tornar enrere sinó caminar endavant per veure amb ulls de saviesa que res, res!, no succeeix si no és per la natura, pel planeta que ens acull, que ens nodreix i ho seguirà fent.

Marta Matarín
Membre de Xarxa Interreligiosa per la Pau en representació de l’Associació Brahma Kumaris