Xavier Puigdollers Noblom
NOTÍCIES

Els drets dels infants avui i sempre

Estem castigades? Aquesta pregunta la feien, amb cara trista, als seus pares, un dia del mes de març passat, la Marina, la Clara i l'Aina, tres germanes de 6, 4 i 2 anys. Estaven sorpreses perquè feia dies que no sortien de casa, ni anaven a l'escola, ni a jugar al parc, ni al súper. A més, els pares, quan un d'ells sortia de casa, es tapava la cara amb un drap. Si li demanaven per acompanyar-lo,  deia que no, que no podia ser. També passaven molta estona a l'ordinador. Els pares somrients van dir: seiem a terra que us explicarem què està passant. No esteu castigades, us porteu molt bé,  jugueu i us ajudeu sempre. El que passa és que al carrer hi ha una malaltia que si l'agafes et fa molt de mal. És per això que no podem sortir. Estem confinats. Si sortim ens hem de tapar la cara amb aquest drap que es diu mascareta.

Les nenes escoltaven atentes i van preguntar: Confinats, quina paraula més rara, no la coneixíem. Una malaltia dolenta? No tornarem al Cole? No veurem als avis? Què farem? No podrem jugar amb la Noa, l'Arlet i el Quique, que faran ells?

Els pares van comprendre que les seves filles estaven despistades. Els horaris, les rutines diàries, el ritme de vida s'havien trencat. No tenien ni escola, ni amics, ni avis, ni carrer... res. Comprenien que de sobte els havia canviat tot i no ho entenien. Era fàcil de comprendre, perquè ells tampoc ho tenien fàcil. De sobte es van mirar, amb aquella mirada còmplice que no necessita paraules, es van aixecar d'un salt i van dir: Mireu, ja que no podem sortir de casa o anar al cole o a casa dels avis, ho farem tot des d'aquí. Què farem?, van preguntar ràpides, les tres, aixecant-se del terra. Convertirem la casa en un experiment. Marina tu ja fas experiments a l'escola, veritat?

A la tarda la casa havia canviat, el menjador era un espai lliure per fer jocs, excursions, cants, aventures. Ara estaven anant al Montseny a buscar flors. La Marina portava la màquina de fotos, la Clara un cistell i l'Aina una ampolla d'aigua per si tenien set. I, encara que no us ho creieu, van trobar flors vermelles i grogues, pinyes i pinyons i fins i tot bolets. La mare tenia un llibre de plantes. Quina tarda de dibuixar, pintar i retallar van passar les tres, van aprendre molts noms i coses del bosc, van cantar i fins i tot berenar. Al vespre estaven cansades i contentes.

Els dies següents van continuar amb el nou sistema. El balcó es va convertir en una muntanya amb vistes a un gran pati interior d'illa on es veia gent a les finestres parlant i als vespres tots sortien a aplaudir. Les tres van agafar els seus instruments de música de joguina i van contribuir a la tronada general. Mai havien vist tanta gent a les finestres i balcons. Els pares van dir que tota aquella gent també estava confinada.

El curs va acabar sense tornar a l'escola i van passar l'estiu fora, a la casa de la muntanya. Aquesta vegada també hi eren els avis. Quants contes van explicar, una, dues, tres vegades el mateix. El sabien de memòria, però l'Aina sempre tornava amb un prudent, m'ho expliques? L'avi el mirava i: Aina si és el mateix. I somrient començava: Vet aquí que una vegada hi havia...

Les tres germanes ara han tornat a l'escola, però ho fan amb mascareta, es renten les mans diverses vegades, van en grup i no es poden ajuntar amb altres classes. Sembla que tot torna a ser normal, però recorden que abans era diferent.

Era diferent i serà diferent. Els canvis no ens han d'espantar. El perill està en no voler canviar, en resistir-se a continuar igual davant d'una realitat canviant. Escoltem al món, a la natura, a les persones que pateixen. Sentim els crits, els plors demanant ajuda. Les protestes denunciant injustícies. Veiem els que no tenen casa, treball, ningú que els atengui.

Pensem en els infants: com estant i com estaran. Hem vist com uns pares han sabut aprofitar una situació difícil d'explicar i de viure en una experiència educativa, d'obrir camins per actuar i conèixer, preparar a les seves filles pel demà. Un demà més desconegut, però que arribarà i serà el seu temps.

El dia 20 de novembre se celebra el dia dels Drets dels Infants. El dia que es va aprovar la Convenció dels Drets dels Infants, un document internacional que reconeix als infants com subjectes de drets. Dret a la vida, a la salut, a l'educació, a l'habitatge, a l'alimentació, a la família, a ser respectats i estimats. És un document important i reconegut per pràcticament la totalitat de països del món. Penso que és un document en el fons poc conegut, ignorat, molt citat però poc seguit, especialment per les màfies, els maltractadors, els abusadors. Els infants tenen drets, però principalment tenen necessitats. Necessitats de ser respectats, de poder menjar, d'anar a escola i ser educats, de viure en un lloc digne, de ser atesos en les seves malalties, de poder jugar, i especialment de ser estimats i sentir-se estimats.

No tenim excusa. L'experiència viscuda pels infants avui dissenya la societat de demà. Tenen drets, i algú els ha de poder garantir que seran respectats. Els infants han de poder gaudir dels elements materials i espirituals que els permetin viure amb plenitud.

Pensem quina pot ser la nostra aportació personal. Segur que és molta. Els infants de la nostra família, de la nostra població i del món ens ho agrairan, encara que no ens ho diguin.

Quan facis qualsevol acció pensa com la pot veure un infant. Recorda la pregunta de la Marina, la Clara i l'Aina, "Estem castigades?"

 

Xavier Puigdollers Noblom 

Coordinador de l'Eix de Drets Humans i del Grup de Treball d'Infància Justícia i Pau