Marc Grau Grau
ESTATS D'OPINIÓ

Espiritualitat en temps de COVID-19

És relativament més fàcil parlar del nombre de bars tancats, del nombre de llits a l'UCI o el nombre d’ERO, que parlar de com se senten els que tanquen el bar, de com viuen l’experiència els malalts i els familiars o com s’interioritza un expedient de regulació d’ocupació. És relativament més senzill quantificar que endinsar-se en el món interior d’aquells que són quantificats. Explorar el món interior sempre és una empresa complexa.

Aquests mesos ens hem esforçat per comprendre les implicacions reals de la COVID-19 en la salut, sobretot en format numèric: risc de rebrot, incidència acumulada, taxa de contagi, defuncions. Podríem fer el mateix exercici en l’àmbit econòmic. Les implicacions “macro”, aquelles aparentment objectives, les tenim, més o menys, identificades. I no cal, en cap cas, menystenir-les. Ens permeten controlar, monitorar, a fi de millorar. D’aquí la importància dels nombres.

Cal fer, però, un esforç també per entendre les implicacions més “micro”, més personals, més subjectives, més íntimes. Aquestes sempre són més complicades d’entendre. En primer lloc, perquè les implicacions varien de persona a persona i, en segon lloc, perquè no es poden resumir d’una manera tan clara com les implicacions macroeconòmiques de primer ordre. No obstant això, la seva complexitat no ens ha de fer defugir un exercici de comprensió sincer. Cal posar les eines, el cap, les metodologies necessàries per entendre com aquesta crisi sanitària ens pot transformar personalment.

Un dels punts relativament poc debatuts, tot i que hi ha reflexions interessants, és entendre sí la crisi sanitària ens està tornant més o menys espirituals, si ens potencia o ens frena la nostra intel·ligència espiritual. Sempre és difícil definir l’espiritualitat, malgrat que alguns ho han intentat. Freeman la defineix com “l’interior de l’experiència”. Jäger, com el camí a un pla d’experiència transpersonal, transconfessional, transracional. És a dir, aquella experiència que va més enllà de la meva persona, de la meva religió, de la meva raó (Pascal diu: el cor té raons que la raó no entén).

Howard Gardner, pare de les intel·ligències múltiples, va definir la intel·ligència espiritual com la “capacitat de situar-se a si mateix respecte al cosmos”. En el fons, i seguint  Torralba, la intel·ligència espiritual ens porta a fer-nos les preguntes fonamentals, les preguntes últimes: Qui sóc jo? Què serà de mi, de nosaltres? D’on vinc? Per què patim? Quin sentit té la meva vida? En definitiva, el perquè de tot plegat.

Segons Hammarskjöld, secretari general de l'Organització de les Nacions Unides els anys 50, no aconseguirem progressar fins que no iniciem un autèntic viatge interior. Aquest viatge interior és una oportunitat per fer un pas de gegant en la nostra condició humana. És despullar-se d’un mateix, buidar-se de l’estupidesa, separar-se d’un mateix per realment acostar-s’hi. És un exercici que no acaba mai, però amb recompenses invisibles al llarg del camí.

No soc capaç de contestar a la pregunta de si la crisi sanitària que estem vivint ha disminuït o augmentat la nostra espiritualitat, la nostra capacitat de reflexió individual, la nostra transcendència. L’únic punt que intueixo és que aquests mesos poden ser la porta d’entrada a un nou canvi de paradigma, a una revolució simbòlica. La sabrem aprofitar?

 

Marc Grau Grau
President de Justícia i Pau Terrassa