Motius per caure en el desànim no en falten: canvi climàtic, feines inestables, guerra a Europa (i al món!), polítics que no estimen, augment de preus, dificultats per accedir a habitatges dignes, mitjans de comunicació ideologitzats, desigualtat i un llarg etcètera. A aquesta realitat social compartida, s’hi podria sumar la realitat personal i íntima de cadascun de nosaltres: relacions que no acaben de fluir, problemes de salut, falta de realització personal o pors i decepcions, entre moltes altres.
Hi ha, òbviament, molts factors socials que funcionen i que sovint molts de nosaltres donem per suposat: augment de l’esperança de vida, estabilitat en molts països, reducció de grans pestes que eliminaven un terç de la població, sistemes educatius consolidats. El mateix succeeix en l’àmbit personal: amistats sòlides, entorn familiar favorable, estabilitat mental, una formació digna o somnis i esperances estimulants.
Sigui com sigui, el nostre dia a dia sembla un aiguabarreig de tots aquests motius i situacions socials i personals. En alguns casos, pot regnar una visió estimulant de la vida, però és cert que en moltes vides pot preponderar una visió descoratjadora, augmentada sobretot per la situació social i global que ens fa de casa.
I una pregunta interessant podria ser: es pot ser alegre amb un entorn més o menys advers?
Per intentar contestar cal, primer de tot, tenir clar que vol dir alegria i ser alegre. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix l’alegria com el sentiment de plaer que neix generalment d’una viva satisfacció de l’ànima i es manifesta amb signes exteriors. La RAE ofereix una definició similar: “sentimiento grato y vivo que suele manifestarse con signos exteriors”, amb una segona accepció interessant: “palabras, gestos y actos con los que se expresa júbilo o alegría”. En tots els casos, l’alegria és una manifestació externa de quelcom que succeeix internament.
Per tant, l’alegria té un element social, es manifesta, s’externalitza i, per tant, és quelcom compartit. Sovint hi ha qui pensa que l’alegria és la contrària de la serietat. És poc seriós ser alegre, poden pensar alguns. Segons el meu parer, no és ben bé així. La persona seriosa no és aquella que passeja amb cara fúnebre, sinó aquella que es pren la vida seriosament, que no es pren la vida a la lleugera. Tornant al diccionari, el seriós és qui “en les seves accions i manera de procedir, dona importància a les coses”, i podríem afegir, a les persones. I això no contradiu l’alegria, sinó que la reforça. La persona alegre és aquella que es pren seriosament la vida i això implica la relació amb els altres i, sent una passió interna, és fruit de la trobada amb allò que estima o amb aquell a qui s’estima. L’alegria no és una sensació de plaer, com diu Sant Tomàs. Es pot sentir plaer sense sentir alegria. L’alegria és la manifestació externa d’un goig intern produït per la trobada amb allò que s’estima o amb aquell a qui s’estima. L’alegria de retrobar-se amb aquell vell amic (trobada amb persona), l’alegria al passejar sols per la muntanya (trobada amb la natura-vida-Déu) o l’alegria d’un infant o un adult en obrir un regal d’una persona estimada (trobada amb cosa estimada-persona estimada). Perquè hi hagi alegria, primer hi ha d’haver estima i, segon, cal que es deixi fluir, sortir, expressar aquest sentiment viu i real.
L’alegria d’un és un regal per a l’altre. L’alegria sempre és autèntica. L’alegria és sovint una conseqüència, fruit de la trobada amb allò real que estimo (cosa-persona-vida), però alhora pot ser una voluntat, una manera d’estar al món. Una decisió, la de voler compartir amb els altres, els sentiments vius que produeix la relació amb allò que és real. L’alegria ontològica. Això no vol dir necessàriament forçar-nos a ser alegres constantment, però sí ser conscients que compartir la nostra alegria no és cap mal, i menys en moments complicats com els presents, sinó precisament un deure que millora l’entorn.
Els que creiem amb la transcendència, amb el misteri, amb Déu, hauríem de preguntar-nos encara amb més raó: soc alegre? Són alegres les nostres celebracions?
Un entorn advers, per tant, no té per què limitar la manifestació del sentiment viu que ha provocat la trobada amb allò que estimo. Ho estimo independentment de l’entorn. Podria ser, per tant, un bon propòsit tornar-nos més alegres, fer que les nostres trobades i celebracions siguin alegres i que l’alegria compartida sigui un indicador de qualitat de les nostres societats.
Marc Grau i Grau
President de Justícia i Pau
