Miquel Caum EdOArticle d'opinió de Miquel Caum Julio, membre de Justícia i Pau Barcelona.

De nou, la cara més fosca de la política s’obre pas: la política del poder pel poder, del suposat interès nacional (propi) i del pragmatisme més radical. Aquesta política ha tornat a fer-se notar al llarg d’aquests últims dies, atacant a aquells col·lectius més vulnerables, els qui sempre han sigut la seva víctima preferida.

Des del passat 28 de febrer, Turquia va decidir deixar de retenir les persones refugiades que intenten arribar a Europa, alguns fugint de la guerra, d’altres de la misèria a la que es veuen condemnats els països de la perifèria capitalista.

L’Estat turc ha obert la seva frontera no pas com un gest humanitari per facilitar l’exercici del dret d’asil a les refugiades, sinó per satisfer allò que els seus dirigents han assenyalat com l’interès nacional.

Fins ara, Turquia rebia un pagament de la UE, en virtut d’un acord entre ambdues parts assolit el 2016, per mantenir allunyades d’Europa a totes les persones refugiades que arribessin al territori turc. Amb aquest acord, les refugiades esdevenien moneda de canvi i un instrument de pressió al servei del govern turc, que podia amenaçar als campions de l’Europa fortalesa amb l’entrada dels centenars de milers de persones que retenia en arribar a la frontera.

No gaire lluny d’allà, als voltants de la ciutat d’Idlib, al nord-oest de Síria, s’ha produït un revifament de la guerra, que ja fa nou anys que dura. En aquesta regió, l’exèrcit sirià –amb el suport de Rússia- va iniciar una ofensiva (actualment aturada per un fràgil alto el foc) contra l’últim reducte sota el control dels grups rebels sirians –a qui dona suport Turquia–.

Davant d’aquesta situació, el president de Turquia Recep Tayyip Erdogan va anunciar a finals de febrer que el seu país obriria les portes de la seva frontera amb la UE a les persones refugiades que fins ara estava retenint. L’objectiu –admès explícitament pel mateix president turc– d’aquesta mesura era pressionar la UE per obtenir el seu suport en el conflicte sirià i així obtenir un millor resultat d’una guerra on es troba al bàndol perdedor –per dir-ho d’alguna manera, ja que les pèrdues humanes provocades per la guerra han estat catastròfiques per Síria en conjunt–.

D’altra banda, la resposta de la UE a la decisió del govern turc ha estat el reforç de la frontera i l’oferiment d’un nou acord perquè Turquia torni a retenir les refugiades. El que faci falta per reforçar la deshumanització que pateixen els qui fugen de la guerra i la misèria, que ara també són retratats per les elits europees com una amenaça. Prova d’això en són les lamentables declaracions de la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen, referint-se a Grècia com l’escut de la UE. Un escut contra què?

Tot plegat, però, no ens hauria de semblar quelcom nou, ja que Espanya i Marroc han mantingut una relació similar a la que ara manté el conjunt de la UE i Turquia respecte a l’anomenat control de fronteres. En la mesura en què Europa pagui –amb favors o diners– als Estats de la seva perifèria, aquests s’asseguraran que les persones migrants no arribin a les seves fronteres.

Novament, tornem a la qüestió inicial: les persones refugiades ja fa temps que han deixat de ser subjectes amb drets per esdevenir un instrument més al servei dels interessos dels Estats, enredats en una política que sembla no posar límits a l’exercici del poder.

Atenent a aquesta problemàtica, es fa palesa la necessitat de promocionar i –finalment– establir una pràctica política responsable o limitada, on el poder no es justifiqui per si sol i on la moral no sigui ignorada en favor del pragmatisme més salvatge.

Miquel Caum Julio